Mitificant París

París és una de les ciutats europees amb més càrrega mítica del món.
Durant l'Absolutisme hi havia el rei Sol, amb la Il·lustració va passar a ser la ciutat de les Llums, terme que ha perdurat fins avui amb l'apel·latiu, de ciutat "Màgica", encunyat per Paavo Järvi que s'ha convertit en una fàbrica de sabó -això sí fins que els francesos se'n cansin i prescindeixin d'ell tal com van fer els de Frankfurt la temporada passada-.
Els de l'Orquestra de París li han fet un retrat a través d'un vídeo.
A Paavo Järvi li agrada la seva feina a París perquè considera que és "una ciutat Màgica" on les classes socials es barregen per anar-lo a escoltar...-Caldria matisar: El dia de la Música, el 21 de juny, l'Orquestra de París va organitzar un concert gratuït....- Aleshores sí que es barregen totes les classes socials per anar a escoltar-lo perquè les entrades per la Sala Pleyel estan pels núvols -una mica com l'Auditori de Barcelona o amb els concerts monogràfics al Palau de la Música Catalana, on l'entrada mínima és de 45 €-.
Li agrada la seva feina...és clar que li agrada, només cal donar les instruccions necessàries i l'orquestra ja sona. Ell mateix va dir en una ocasió que NOMÉS TREBALLAVA AMB ELS MILLORS.
Ja m'agradaria veure'l en un barri ronyós de París, no el París Màgic i enlluernador del centre històric, amb una orquestra de joves difícils i haver d'ensenyar-los des de zero. I sense cobrar. També li agradaria la feina?
Diuen que un bon professor és aquell que d'un cistell de pomes podrides sap extreure'n el millor suc i no d'aquell altre que tenint el bo i millor, surten els estudiants amb un Currículum flamant. Així qualsevol!
Els músics que entrevisten també l'eleven al setè cel -només faltaria- és un bon amic i ajuda a superar-te.
Veiem-ho!
https://www.youtube.com/watch?v=sVSv-Dc1xyE

Impressionables!!!

Triomf a la Sala Pleyel el primer dels 2 concerts  del Jove Jean Frederic Neuburger amb l’orquestra de París. Si el concert de Ravel per la mà esquerra del jove pianista intriga, l’orquestra dirigida per Paavo Järvi, impressiona encara més.

Després d’accedir a la direcció musical de l’Orquestra de París al 2010, el director Paavo Järvi infon i treballa obres del repertori nòrdic entre els seus dits. Així doncs, és amb una peça nacionalista del jove Sibèlius, Suite Karelia Op. 11, obre el concert. Mestre dels plans sonors, cordes d’una escalfor sorprenent i clares com el cristall, l’Orquestra de París impressiona. Fins aquest punt un no es pregunta si els músics  no són prou bons per un núvia tan bella com la Suite Karelia que ràpidament es va enfonsa en kitsch. 

Res com el concert per la mà esquerra de Ravel. Amb aquell esclat Paavo Järvi va fer sonar  els timbres de l’orquestra! El jove pianista Jean-Frédéric Neuburger (qui tocarà endemà el Segon concert de Liszt) sembla paralitzada i afavoreix una lectura articulada i muscular, marcat per algunes imprecisions. I en la intimitat del recital, el jove pianista francès, ens ofereix una estranya i sobretot meravellosa peça de Debussy (un estudi) on la seva teranyina i joc en fan una delícia.

La segona part del concert confirma la forma enlluernadora de la formació parisenca, amb la Simfonia n°3 per a orgue Camille Saint-Saëns. No sabem què admirar més: l’impuls injectat i agombolador lirisme del primer moviment, amb un orgue excel·lent

Thierry Escaich integrat al so de la seva orquestra, la vida incomparable del segon moviment o la fantasia  aportada en el final que en una altre batuta podria ser formidable. Més que mai, l’Orquestra de París s’ha consolidat com una formació d’elit amb Paavo Järvi. (16 octubre).

http://www.lalettredumusicien.fr/s/articles/2471_0_l-orchestre-de-paris-s-impose-dans-ravel-et-saint-saens

Això és la crítica que en fan els francesos que tenen les orelles al cul, on només veuen cordes i més cordes. Els dobles plans sonors és una CARACTERÍSTICA fonamental de Paavo Järvi en gairebé tota la seva direcció orquestral. I encara no se n'havien adonat?

Només veuen bombolles de plaer sonor; són molt efímers perquè quan Järvi passi de moda, ja ni se'n recordaran dels cels musicals que tocaven amb les mans...

Jacobinades...

Després d’assistir com a director convidat al Festival John Costello de Música Contemporània a Cincinnati, ha posat la directa cap a París.

Allà l’esperava la crítica incondicional, als seus peus, a punt d’elogiar-lo per qualsevol cosa.

Ara encara estan enlluernats per la interpretació de l’Òpera Elektra de Richard Strauss al festival d’estiu d'Aix-en-Provence.

Paavo Järvi els sorprèn fins tot quan qui dirigeix és el seu ajudant és un altre director com Andris Poga. Ha de ser un bon director que entengui les maneres i models de direcció de Paavo Järvi sinó no estarien tan eufòrics.

Per no faltar a la tradició jacobina, Järvi els ha dut un pianista polonès format a Estrasburg i Lió, amb obres Debussy i el tercer concert per a piano que Bártok va escriure poc abans de la seva mort (2 d’octubre).

I per acabar, tot un clàssic. El Bolero de Ravel. Un Bolero que el mateix compositor va escriure perquè els músics assagessin.

Com és de preveure, després d’aquesta bona execució, en Paavo va aplaudir els músics, llargament, abans de tombar-se cap un públic delirant.

Cal dir, que pels dies 16 i 17 els ha amanit un altre programa ben substanciós. Sibèlius, Ravel –Concert per a la mà esquerra-/ (17 d’octubre Liszt) i Saint-Saëns –tercera simfonia per a “orgue”-. El pianista convidat és un noi francès de futur brillant: Jean Frederic Neuburger.

Els que hi puguin anar que el gaudeixin...

"Un director és un comediant"

Això ho diu el mateix Paavo Järvi.
I és cert. Ell és un GRAN COMEDIANT!!!!
La gesticulació ho demana a crits.
Cada Música li correspon un rostre, una mirada o un ritme "popular". Davant d'una càmera, és clar.
Dedueixo que en els assaigs sense públic ni càmera, deu ser un enrampat....

Massa sobrevalorat

Després de viatjar per tota Europa amb les seves orquestres durant la resta del mes d'Agost, li va arribar la PROMS de Londres amb la seva diva preferida Janine Jansen al violí.
Allà un violinista que va ser en el seu moment un crack i suposo que ho continua essent, li va fer una crítica molt encertada.
Aquest violinista que per cert no ho sembla, la va clavar completament allà on fa més mal a tota la trepa de directors creguts que omplen les revistes de crítica.
Els directors estan massa sobrevalorats.
Amb Paavo Järvi -i suposo que amb el seu germà petit, també- aquesta definició li ve com anell al dit.
Cregut, pretensiós, egocèntric, narcisista, prepotent -fent relectures i reinterpretacions d'obres prou conegudes que els simples mortals que NOMÉS els agrada la música i no hi entenen, ho troben genial- però que si segueixes la patitura amb ull crític li aixeques la crosta de geni....Els directors que els agrada la grandiositat, l'espectacle a manera americana del terme,  aquests segur, sí estan sobrevalorats perquè la mateixa crítica els infla....
Nigel Keenedy és l'estrella.
http://www.theguardian.com/music/2013/aug/30/nigel-kennedy-interview-conductors-overrated

Porca Misèria!

Quan Paavo Järvi va anar aquest Agost amb la Deutsche Kammer Philharmonie de Bremen a Sao Paulo, Brasil, i va dir tantes animalades sobre Beethoven, en un dels assaigs amb presència de premsa audiovisual, a més de dirigir l’orquestra també va haver de dirigir la càmera  de qui ho gravava.  L’assaig era de la Simfonia núm. 6 “Pastoral” de Beethoven. En Paavo els ensenyava enfocar cada vegada que sonava un instrument però, com sabem d’allà on no n’hi ha no en pot rajar, aquests brasilers ni que els ho ensenyin gestualment ho entenen.
 https://www.youtube.com/watch?v=8f3w7K4lkaM

En resum, els ho va ensenyar i al final van posar la càmera fixa. En Järvi vist de costat dirigint parcialment i un trosset d’orquestra de la poca que es va endur.

I aquests estan preparats per un Mundial de Futbol i uns Jocs Olímpics?

Porca Misèria....

(La part del concert en viu suprimida per YouTube).

La menys wagneriana...

Potser les ganes de passar-ne via, va triar la versió de la Tercera simfonia de Bruckner la batejada amb el nom de Wagner, més curta de minutatge com alguna de les que volten per la xarxa dels directors més conservadors ja morts com per exemple, Solti. Com he sabut fa poc, Bruckner era dels compositors que feia més d’una versió. Aquesta que va triar Järvi em va decebre una mica. Jo esperava trobar-hi totes les òperes de Wagner i només el filtre de Tristany i Isolda,  el cor de les filadores del Vaixell Fantasma i alguna pinzellada de Tanhäuser. Podríem dir, que la seva versió era la menys “Wagneriana” de Bruckner.

Aquesta simfonia sí que va saber treure-li tot el suc orquestral, tal com sap fer. El vent tan ben posat a la partitura de Bruckner va sonar equilibrat i els micròfons van rendir a la potència exigida.

 https://www.youtube.com/watch?v=kY4l2Xx3crs&list=PL70QeIM3H_21ZXRFvzg9a9nb8nYoBQPbO&index=1

Mozart li rellisca

Una de dos, l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt no està capacitada a l’hora de fer Mozart o bé en Paavo Järvi no sap gestionar-la fent Mozart.

A l’agost i, encara amb l’Orquestra que no dirigirà de manera permanent a partir del nou curs musical 2013, ens va oferir un concert coix.

A la primera part, el concert per a piano KV 466 de Mozart, amb un noi mestís, meitat coreà i meitat alemany en què la crítica internacional li pronostica un futur brillantíssim: Christopher Park. Em va decebre. Em va recordar el tarannà de Maria Joao Pires fent Mozart, molt clàssic, molt suau, sense alteracions ni contrastos. Fluix.

Paavo Järvi, per la seva banda va tractar l’orquestra molt poc professional: va destrossar Mozart. La seva visió monumental de l’orquestra va quedar triturada per una visió massa simple i desequilibrada. Flautes i oboès –potser per culpa dels micròfons mal posats- se sentien a tota potència fins i tot, la primera flauta feia cara de no creure-s’ho del tot com sonava. Mentre que la corda, el coixí de l’orquestra –una orquestra reduïda- gairebé no se sentia.

Els dos primers moviments van ser molt lineals, sense contrastos. Tothom que ha escoltat altres versions, com ara la Mitsuko Uchida o Rudolf Buchbinder, aquest concert núm. 20 de Mozart, té la sort de tenir un primer moviment molt dramàtic i majestuós. En aquesta versió queda totalment esvaït. El segon temps, com un dia plàcid que després s’ennuvola no va quedar palès amb Paavo Järvi. Això sí, al tercer moviment, els dubtes van aclarir-se-li. Però no obstant això està suspès. Com a tall de mostra, ens va regalar el so de dues trompes naturals que tenen un solo al final del tercer i darrer temps.

Tinc entès que director i solista pacten com volen que soni el concert. De moment Järvi li ha sortit força malament, tret d’una ocasió: Una orquestra diferent –alemanya també- i Fazil Say. La resta de Mozarts –concerts per a piano- que ha fet li han sortit covarots. 
 https://www.youtube.com/watch?v=xJcPEtj4ens&list=PL70QeIM3H_21ZXRFvzg9a9nb8nYoBQPbO&index=2

Il·lusió i Esperança

Dies abans del concert, el Festival de Música de Rheingau, Alemanya, en Paavo Järvi va publicar a la seva pàgina oficial de Facebook, un disc, on se’l veia de bastant jovenet, on mostrava al món l’haver treballat amb anterioritat amb Anna Sofie von Otter. Això ell que sempre s’envolta de la crême de la crême.

Se’l veia il·lusionat i no era per menys. Anna Sofie von Otter no es despentina quan canta. Sembla que parli, emet el so d’una manera natural, sense fer gestualitat exagerada. Igual quela soprano Felicity Lott, una altra cantant que la posaríem en la mateixa categoria. Però von Otter sembla ser una mezzo especialista en Wagner i Post-wagnerians com Mahler ja que li dóna una calidesa única i per això la va fer venir a cantar uns lieder de Wagner (Wesendonck lieder).

Va transmetre la mateixa il·lusió que la joia de Järvi en haver tingut el goig d’haver treballat amb ella. Ens mostrava cofoi l’honor antic i, sentint-la cantar va ser una alenada d’Esperança i Espiritualitat. Pronuncia molt bé l’alemany –fins i tot hauria pogut fer un dictat. Si hagués de triar algun lieder en concret em quedaria Schmerzen o Traume. Tots els lieder de Wagner són bons però aquests van ratllar el sublim.

I l’Esperança? No sols ho van ser els lieder de Wagner sinó que la Sisena Simfonia de Mahler, que no és precisament Sant de la meva devoció, va sonar –o Järvi la va fer sonar- com un veritable himne a l’Esperança. On van veure “Tragèdia” els qui van anomenar aquella simfonia? Per la solemnitat i contundència del primer moviment? Aleshores, mirant-m’ho d’aquesta manera gairebé totes les simfonies de Mahler tenen un component tràgic i no per això no les anomenen tràgiques a totes.

Com hauria de definir Järvi? Un escultor del so que va traient la pedra –com definia Miquel Àngel- que sobra, tall a tall, arriba a l’Essència de la Música.  Amb Mahler i la resta de compositors –malgrat en alguns s’inventi hemiòlies (canvis de compàs innexistents)....

https://www.youtube.com/watch?v=UgmrW1uzdPk

https://www.youtube.com/watch?v=ToAZyHJIpNk

Europeïtzar als francesos.

Jacobins radicals. Xovinistes purs. Sempre, ells sols!

A la Universitat, els professors d’art medieval primer –Catedràtics, que no és poc- i, els d’art contemporani després,  ens deien que la historiografia francesa s’ho manegava perquè l’Art o els moviments artístics cabdals, començaven sempre a França. El Gòtic –l’estil 1200 ja el podem considerar “Gòtic” i no comença pas a França sinó a la Corona Catalana- o l’Impressionisme –amb Marià Fortuny o Sorolla-.

Hi ha força documentació per pensar que França no és el melic del Món artístic. Ni quan regnava la Monarquia absoluta, tampoc era el centre del món conegut.

Pel que fa a la Música, no destaquen per tenir gaires compositors il·lustres. Al Barroc, tret dels músics de la cort, poca cosa més. Al Romanticisme, neden una mica més en l’abundància, però no és per llençar coets. Sempre han estat especialistes en autodestacar-se en tot. En Fèlix Ibáñez Fanés, ens deia que l’art dels francesos –i en això hi afegeixo la música- és com el xampany, moltes bombolles i de gust insípid.

Actualment, l’Orquestra de París, suposo que hereva d’aquella que el primer cop d’arc tan dolent, ha de programar a l’inici dels seus concerts, obres de compositors francesos i alguna aberració com la de traduir obres Europees com el Peer Gynt al francès. Després, el director de torn, pot prendre’s la llibertat de posar-hi alguna cosa del seu gust.

Per fi algú s’ha pres la molèstia d’europeïtzar-los. Paavo Järvi.

Bartok, Beethoven, Brahms, Chopin, Dvorak, Grieg, Haydn, Lutoslawski, Mahler, Mozart, Nielsen, Prokofiev, Rachmaninoff, Sibelius, Shostakovich, Schubert, Schumann, Strauss, Stravinsky, Szymanowski, molts compositors són nòrdics i contemporanis, que pels que tinguin l’orella massa sensible, podrien tenir problemes òtics, per massa notes sobrevingudes de cop. Ja una web sobre música clàssica li’n destaca aquesta predilecció cap aquest món desconegut fins no fa gaire per la massa que baixa de l’hort francesa i que omple la Salle Pleyel, disposada a aplaudir-ho tot, sobretot, entre moviments d’un concert.

L'hora dels adéus...

A l'hora dels adéus, Paavo Järvi, li fan una entrevista.
Està en anglès...
Parla de la Simfonia Turangalîla de Messiaen, del per què l'ha triada i de moltes coses més.
https://www.youtube.com/watch?v=KmINjcARGHE
A Frankfurt, et trobaré a faltar...Adio...

Poema d'Amor...

Turangalîla d'Olivier Messiaen.
Va ser l'obra triada per Paavo Järvi per acomiardar-se de l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt.
Ja ho sabíem des del març que ja no renovaria i que la direcció havia triat un de la seva escola musical: Escola Vienesa, un colombià, Maestro Orozco.
La Simfonia Turangalîla és un poema simfònic que parla sobre l'Amor ja que en aquella època, Messiaen estava immers amb Tristany i Isolda de Wagner, una història Romàntica....
És una simfonia amb 10 moviments i en cada un explica quelcom. La hi va encarrergar Koussevitzky director de l'Orquestra Simfònica de Boston i li va donar total llibertat.Però finalment la hi va estrenar un joveníssim Leonard Bernstein.
És força atonal i fa de mal escoltar. Això sempre depèn dels gustos o dels moments...
Paavo Järvi però, li sap donar la seva particular visió, com sempre encertada. La Música surt de la partitura plana i agafa volum dins l'atmosfera de la sala de concert. No és plana com la trobaríem a la resta de versions. Té una profunditat que agombola els sentits...
https://www.youtube.com/watch?v=3V-Ur70YIWQ
Adio...

De les pedres en treu Música!

Als catalans ens solen acusar que de qualsevol cosa insignificant en traiem molt profit. Els catalans de les pedres en fan pans....diuen.

En Paavo Järvi li passa el mateix però amb Música. La Vuitena Simfonia de Mahler, la dels 1000, és una pedra de les grosses i en va saber molt per treure tot el suc, -sap treure lirisme d’allà on sembla que no n’hi hagut mai- tant que vaig necessitar moltes hores per pair tanta meravella. Vaja, que vaig anar a dormir tard perquè el meu cervell bullia de notes i melodies. Va ser molt emocionant! I que consti que Mahler no m’agrada!!

El començament, amb els acords de l’orgue i la coral, el vaig trobar un pèl precipitat però no per això va ser poc Solemne, ans al contrari. Va ser una obra molt dosificada, plena de matisos ajustats als desitjos de Mahler. Els crescendos eren progressius i suaus. Järvi va saber mantenir els diferent plans orquestrals ben sòlids, corda/vent per separats però alhora, units, típic de la seva manera d’interpretar les obres.

La simfonia cíclica comença molt temps abans de Franck. La Novena de Beethoven ja s’hi entreveu alguns trets, però Mahler ho intensifica. Amb la 8ª, aquesta n’és molt acusada. El motiu principal del començament del primer moviment l’usa diverses vegades, una de les quals, per cloure el darrer moviment.

No és una obra que t’ofegui. La concep tota seguida però, amb dues parts ben diferenciades –un primer moviment i un segon-, fent petites pauses entre frasejos que accentuen rellevàncies melòdiques, sobretot amb la veu. La veu li dóna molta importància, fet que altres versions que he escoltat, sembla que la toqui de passada, el director de torn.

La coral és concebuda com un instrument més al servei del director que el modularà al servei de la Bellesa però, mai podrà ser amb Mahler, com Wagner o Beethoven. Per al seu moviment musical iniciat per Wagner, Liszt i von Büllov, Beethoven podia ser un punt de partida, però mai podran fer res de diferent i millorat perquè al Cim hi regna l’Omnipresència Divina del Mestre de Bonn.

Els solistes mantenen un to modulat i un bon fraseig amb la resta de l’orquestra acompanyant i en molts casos fent melodies del tot diferents, típic del wagnerisme més exacerbat; la presència de petits retardanti puntuals  confereix a l’obra una majestuositat única.

A la segona part, un extens segon moviment, culmina amb el tema que obre la Simfonia –simfonia cíclica- amb l’orgue i la coral que sonen amb un tutti potent.
Sublim!
 https://www.youtube.com/watch?v=XSR4Xv8rwWI

"Ronda de nit" i molta imagianció...!

Mahler sempre tan ocupadíssim durant l'any lectiu, s'omplia de feina a l'estiu, component o intentant-ho. Mentre componia aquesta simfonia, la 7a. en tenia una altra entre mans. La sisena -que Järvi encara no ha dirigit mai anomenada Tràgica-.

La crítica diu que no delimita prou be el primer i segon moviment. I com sempre, la crítica d'aleshores s'equivoca ja que tant Bernstein com Järvi sí que marquen el final amb un tutti prou contundent. Ambdós, curiosament fan durar la simfonia un temps bastant semblant. Järvi 1: 20 minuts més o menys i Bernstein, té una matemàtica tirant a llarga, complint els seus 1:21:19.

A primer cop de vista, les notes són desagradables, el que en aquells temps de modernitat en dirien "agosarades"; per a mi semblen estranyes tonalment.

Aquesta simfonia és anomenada "Música Nocturna" ja que en alguns del seus moviments alterna amb aquest títol Nachtmusik. Segons explica el mateix compositor, "La Ronda de nit" de Rembrandt li va ser font d'inspiració. Tant Brahms com Stranvisnky deien que la Música era producte del treball i esforç diari, la inspiració no hi pintava res. En literatura, també. "M'ha sortit un poema fruit d'una música", això no és vàlid.

És la simfonia més caòtica que he escoltat de Mahler sobretot quan sonen tots els instruments alhora però amb la rigorosa puntualització inexpressiva i solemne de Järvi, fa que  sigui una equació matemàtica, apte per a iniciats.
 https://www.youtube.com/watch?v=b0TsG3rIOU8&list=WLEB32BF4BC701C5B8

Sortint d'un embruix

 Diu la crítica i l'enciclopèdia de la Vikipèdia que la Simfonia núm. 5 de Mahler és la més coneguda. L'anomenen "la Romàntica", suposo pel seu 4art moviment. Per a mi, la més coneguda és la seva primera, on el tema del "Frere Jacques", aquella cançó en forma de cànon francesa, li dóna un caràcter tràgic posant-la en menor i disposant als clarinets aquell aire Klezmer, al cap i a la fi, els orígens naturals de Mahler. Un jueu convertit al Catolicisme per tal d'accedir a la plaça de Director. Sí, potser sí que és Romàntica ja que en aquest moviment estètic i en el de l'Escola de Weimer a la qual formava part com a seguidor juntament amb Bruckner i que entre els seus fundadors hi trobem Liszt, Wagner els sentiments i la suggestió formaven part del seu catàleg del bon músic avantguardista contrari a la música culta encapçalada per Joachim, Brahms, Schumann, Mendelssohn i el Mestre ja mort, Beethoven, el mirall, el punt a seguir, la forma clàssica, etc., en definitiva.

En totes les simfonies de Mahler hi havia un sentimentalisme, una emoció que el vent ho potencia meravellosament. Però cal dir que tampoc era gaire original ja que en simfonies anteriors utilitza temes ja existents -Wunderhorn-. Ell no és original com Beethoven, per exemple. Fa un collage musical i ho orquestra a la seva manera -que hauríem de dir a la manera Bruckner-, a partir de la seva experiència com a director d'orquestra, per cert, molt bo, segons el mateix Johannes Brahms...

Com ja he comentat en d'altres entrades, Mahler no es deixava ni una coma quan escrivia les indicacions per als músics -i no sabem si allargava gaire més pels directors-. A cada moviment, la descripció pertinent. Segons la Vikipèdia, la Simfonia Núm. 5 en Do sostingut Menor, hauria de durar 75 minuts i tothom sap, que cada director, actualment la fa durar segons la seva recreació poètica. Paavo Järvi ens concedeix el privelegi d'Una Hora, Onze Minuts i Trenta Cinc Segons.

El Primer moviment ha de semblar una marxa fúnebre i ho sembla. Potser la durada extremadament llarga ens summergeix en aquella atmosfera que Mahler havia planificat amb tanta cura i que Järvi ens l'ha presentat a tots nosaltres amb tanta delicadesa.

El Segon moviment, és nerviós. Ho és de nerviós sobretot per la corda que hi posa el seu granet de sorra...que insisteix amb els seus trèmols separats del color del vent sempre omnipresent. Ningú fa ombra a ningú i, això en Järvi n'és un expert en aquesta disciplina: D'una olla de grills fer-ne una bellesa perfecta.

El Tercer moviment és poderós però no ràpid. El vent metall com fusta té un paper predominant i per fer-ho més el·loqüent, separa del conjunt una trompa. Sembla ben bé com una mena de concert per solista dintre d'una simfonia. Potencia més el caràcter de "poderós".

En aquest moviment hi ha un collage, ecos llunyans d'altres músiques, sobretot valsos. Un tarannà jovial destaca en les expressions facials de Järvi alhora sap indicar el caràcter als músics. Ell n'és un expert de primer ordre!

Sí, l'Adagietto. Un Quart moviment que deixa tothom amb la bocabadat, els ulls plorosos i el cor encongit. No és Beethoven. Però aquest moviment és l'únic de tota l'obra de Mahler, de tota l'obra, repeteixo, que et deixa sense paraules. Et descol·loca i et manté en un estat de trànsit infinit, un embruix que mai no voldries ésser despertat. Però ho fa.

Ho fa amb el Cinquè moviment i últim. Amb el seu rostre simpàtic o dramàtic davant de les càmeres, Järvi, també surt de l'embruix, lentament. És un Rondó a la manera clàssica. Té uns ecos d'aires populars que es van repetint com una roda. Que comença lent i va accelerant fins a un tutti solemne.
Aquest vídeo de Paavo Järvi ha estat suprimit per You tube . Ho sento...

 https://www.youtube.com/watch?v=MBDpb3l6O9c

"De tan senzill, no t'agradarà..."

Ara tot seguit ens ve la quarta simfonia de Mahler, incompleta. No és incompleta perquè Mahler la va deixar així, sinó perquè aquesta ens ve d'origen: La Ràdio de Frankfurt només ens deixa els moviments finals. 3er i 4art., i per cert molt mal gravats i el so és deplorable.

La crítica de l'època ens diu que és molt senzilla i així sembla que sigui. El Tercer moviment és tot corda fins al final que sembla que hi hagi un tutti de vent que ens vulgui transportar a una Catarsi però, per culpa d'aquesta versió no es pot acabar de percebre bé. Igual li passa en el quart moviment -i darrer- perquè en aquesta només n'hi ha els 4 clàssics de tota la vida. El quart moviment hi ha d'haver una cançó del Wunderhorn. El mateix mahler canviava a  la seva manera els versos que no li agradaven o bé no li lligaven amb la música.

Tal com ha de ser i és en l'obra de Mahler, ens ho especifica tot perquè qualsevol director en el futur no en faci un desgavell, que ja prou ho va ser quan es va estrenar malgrat fos ell qui la dirigís.

Sort en tenim d'en Paavo Järvi! encara que no ho estigui indicat s'ho manega de tal manera que sembla que ell mateix l'hagués escrita. Però com sabem no és així. Mahler no deixava res a mig fer. Per tant, no en dubto gens de la seva maduresa musical a l'hora d'interpretar Mahler però l'extrema senzillesa d'aquesta simfonia, que pot ser que a molts no els agradi, gairebé fa que no es noti el seu treball, com sabem, sempre minuciós.

https://www.youtube.com/watch?v=XdERQSvRxp4

https://www.youtube.com/watch?v=Vr96Fnw1Npw

Al peu de la lletra.

Unes de les coses que li hem de reconèixer com un valor afegit a la personalitat musical de Paavo Järvi és la comprensió estricta i rigorosa d’una partitura, sobretot dels Wagnerians i seguidors: Wagner, Bruckner, Mahler i Strauss, compositors progressistes.

Ja sabem que en altres compositors també s’hi submergeix apassionadament, però amb els compositors del Segle XX, té una brillantor especial, una maduresa única que el fa distanciar-se de la resta de directors actuals.

Mahler era molt estricte amb les indicacions a les partitures; no ho deixava de qualsevol manera i que cada director ho fes com li venia de gust. No. Ell en tant que director –i bon director ja que hi ha testimonis de l’època com Brahms, que li digué  que “no perdés el temps component i que es dediqués plenament a la direcció orquestral, que amb això sí brillava...-, ho deixava tot ben lligat.

Mahler com a un dels membres de l’escola de Weimer, -progressistes i que volien anar més enllà de l’estricta forma clàssica, van crear la Música Programàtica i lligada als sentiments: Liszt en va ser el creador amb els seus poemes simfònics- des de la primera, segona i ara la tercera simfonia notem, tal com hem vist, una descripció detallada del què representava cada moviment. Doncs ara afegim-li les indicacions musicals:

1. Vigorós i decisiu: Intensitat i dramatisme més marcat amb una caiguda del compàs molt visible i marcada com volent representar una Marxa.

2. Temps de minuet:  Molt tranquil com una dansa, ternària, amb un vent sempre present i la corda donant-li un matís suau.

3.  Confortable com un Scherzo. Molt marcat pel vent i la fusta, ternari ja que un Scherzo és un derivat més ràpid que el minuet, una forma del classicisme. Un inici suau i, a mesura que evoluciona, s’amplifica la quantitat sonora del metall, malgrat no ésser un esclat apoteòsic. Aquest moviment és una adaptació musical d’un poema primerenc de Mahler, Wunderhorn titulat Ablösung im Sommer –esplai estiuenc-. Una descripció musical, sense veu.

4. Molt lent i misteriós: No ho sé si ho aconsegueix ja que com ells mateixos deien, la música havia de suggerir sentiments i sensacions. Però sí Järvi ho presenta lent tal com ho volia Mahler. Des de la llunyania ens apareix una contralt que ens canta Also sprach Zarathustra –Així parla Zarathustra-. La veu és acompanyada per un deliciós oboè i clarinet; i una dolçor extremada pels solos de trompa i corn anglès. Un moviment ben equilibrat.

5.  Tempo divertit i descarada expressió que, amb la lletra de Wunderhorn, molt espiritual o religiosa sembla que se’n rigui del mort i del qui el vetlla. Contrast entre les veus sembla que amb la música, sempre el metall i l’abundant percussió, s’elevi cel amunt com el fum.

6. Lent, Tranquil i sentit: Per moments recorda el cinquè moviment. Destil·la molta pau i serenitat a través de l’abundant cos orquestral de la corda. Sembla veritablement que el temps s’apagui lentament fins que lleus ecos llunyans de trompes –fora de l’escenari literalment- faci recomençar la majestuositat perduda del tarannà mahlerià. Järvi és un bon mestre d'escena, en aquest sentit. Tota la simfonia s’acaba, com un estat del no-res. Un sospir.
Aquest vídeo de Paavo Järvi ha estat suprimit per You Tube. Ho sento...

 https://www.youtube.com/watch?v=fv_ZVkyAOlc

"Resurrecció"

En cap versió actual, Mahler no n’estaria gens satisfet perquè no interpreten els seus desitjos. En la segona simfonia, després d’haver interpretat el primer moviment “Rituals Fúnebres”, ell demanava 5 minuts de pausa abans d’interpretar el segon. Haitink s’ho passa pel folre; Järvi dóna un temps prudencial als músics perquè canviïn de pàgina, es posin bé el vestit o s’eixuguin la suor, etc.

La Segona Simfonia “Resurrecció”, com la resta de la seva obra orquestral, és programàtica i agafa trossets d’altres músiques que ell ha escotat prèviament. És com una mena de trencaclosques. Ell no volia que fos dit, però normalment als programes s’inclou “la història”.  La simfonia s’estructura fent-se unes reflexions a cada moviment. 1: Hi ha vida després de la Mort?; 2. En record dels temps feliços i de la vida que s’ha apagat; 3. Pèrdua completa de la Fe; 4. Una orquestració d’un lied Urlicht procedent del Wunderhorn que ja com sabem els va utilitzar per Tità, la seva primera simfonia; 5. El retorn a la Fe: Jo sóc Déu i a ell retorno. Una mena de reconeixement d’una segona Vida després de la Mort.

El 5è moviment el va treure d’una musicalització d’una Oda del poeta alemany F. G. Klopstog amb motiu dels funerals de Hans von Büllov, director orquestral de gran prestigi en la música culta i un contrari atroç del Wagnerisme o de tot allò que portés la seva empremta –com l’obra mateixa de Mahler- ja que la seva dona, alhora filla de Liszt, el va deixar amb banyes ben llargues per anar-se’n amb Wagner, creador de l’estil musical.

Musicalment parlant Järvi, fa esclatar l'orquestra. Fa ressorgir tots els temes que recorden altres peces seves. El vent hi juga un paper important, els clarinets. I la corda només inicia els tema que la perscussió i el metall en fa un esclata i desenvolupa. Hi ha els fortes i els pianos equilibrats. és una obra que s'ha d'escoltar amb el volum alt sinó els matisos passen de llarg, com l'alegria interpretativa del compositor. No cal titular el final com a "Resurrecció", el primer moviment és prou magestuós com per ressorgir-te l'ànima. Un llarg desenvolupament per acabar un tutti i reiniciar novament en forma de coda llarga. Per molt que s'esforci Mahler en fer semblar un funeral, no ho sembla. No està gens reeixit. La solemnitat de tota la textura orquestral fa pensar en coses molt més apassassionades. En la segona secció, més tranquil però per moments inflat pel tumulte del vent ens recorda un funeral, però molt vagament.  les cordes poc marcades, més melodioses.

L'expressivitat del segon moviment, sense esperar els 5 minuts que demanava Mahler, és jovial i tranquil, de forma que recorda el primer moviment però amb ressons de ball, amb un vent contundent. Els pizzicatos recorden els valsos de la família Strauss. la suavitat és la norma i no hi ha gaires daltabaixos.

El tercer moviment sembla molt juganer pels clarinets però trencat per la potència del metall i endolcit per la corda i oboè. Järvi fa sortir tota la força acumulada dels instruments però amb els seus matisos gestuals tan típics.

 En aquest quart moviment, Järvi hi posa tal com demana Mahler una contralt però hi ha un incompliment: la veu que com el compositor indica “ha de fer una veu com de nen, nítida i celestial” i, això res de res. Té una veu massa grossa... L'oboè i el clarinets donen personalitat al moviment juntament amb amb alguns tocs de la corda, encara recorda música popular.

El darrer moviment sembla cíclic però la manera d'aparèixer tots els temes són molt solemnes i ben marcats amb pauses de les timbales en el seu punt just. Tots els temes van evolucionant cap un tutti de trombons i flautins que està ben contrastada on tots els intruments tenen el seu paper destacat, característica omnipresent de Paavo Järvi.

El cor inicia amb veus que semblen eixir de la penombra, veus d'homes soles o amb poc acompanyament primer amb les solistes femenines acompanyades per per l'orquestra. dolçament. Un cor ple de decrescendos i crescendos per donar l'entrada femenina i a la massa orquestral magestuosa.
Aquest vídeo de Paavo Järvi ha estat eliminat per You Tube. Ho sento....

 https://www.youtube.com/watch?v=FbzHZYdJrL8

Cal especificar que el seu primer moviment se sol interpretar com un moviment individual. Järvi en té una gravació de la discogràfica "Virgins Classics" del 2008 amb l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt.

Les entranyes de Tità.

Cercant com explicar un cicle sobre Mahler, la seva història simfònica, m'he trobat amb un fil: La cançó del lament. Una de les primerenques obres de Mahler que li serviren per compondre la seva Primera Simfonia.

En un principi, l'obra fou concebuda com un gran poema simfònic inspirada sobre una novel·la  de Jean Paul, però Mahler sempre ho va desmentir. En comptes d'això, va usar uns fragments d'una òpera abandonada per ell mateix a més, de la cançó del Lament. La cançó del Lament és una mena de cantata que només tenia 3 parts, composta entre 1878-80, amb múltiples revisions al llarg dels anys.

Quan es va estrenar la Primera Simfonia va rebre moltes crítiques perquè “deien” desafiava totes les lleis de la música. Però actualment, res de tot això. Ara se la considera una simfonia d’una gran riquesa melòdica i perquè és força més curta de les que vindran i per ésser una obra de joventut. Mentre ell estudiava, Bruckner ja feia temps que havia acabat. Podríem dir que ell i altres del postromanticisme com Wagner en van ser les seves influències principals.

Mahler es sí mateix és un punt d’inflexió, diferent i diferenciat de la música del moment. Se li considera una música de naturalesa programàtica. Sempre hi trobem un fil conductor que ens explica com han de sonar els instruments i què simbolitzen les frases i dinàmiques.

S’havia comentat que la inclusió de clarinets en gairebé totes les seves simfonies es devia per la seva ascendència jueva ja que sabem que hi ha una manera de tocar aquest instrument diferent a la digitació alemanya actual, però per desgràcia no he trobat cap llibre que ho donés per bona aquesta versió popular i estesa.

Les versions de l’època de Bernstein –vull dir d’ell mateix- i contemporanis –com ara Kubellik-, es mirava de passar-ne via; normalment duraven 45 minuts a tot estirar. No es prestava atenció a tots els matisos sonors, sobretot vent, pianos de la corda ni pauses. Era tota seguida. Ofegava a l’oïdor i es feia pesada.

Ara, per fi tenim un director que sap interpretar aquestes magnes obres tal com es mereixen i tal com m’ho imagino, Mahler hauria volgut: Paavo Järvi.

Tal com deia Mahler "escriure una simfonia era com construir un Món".  I Paavo Järvi, el reconstrueix de vegades, molt millor.

https://www.youtube.com/watch?v=l29wayrYsOE

Esbossos nòrdics

Danses noruegues d’Edvard Grieg Op. 35 (1881) i Simfonia Núm. 4 Op. 29 de Carl Nielsen “la Inextingible” (1916).

Un concert ben curiós realitzat el 19 d’abril, fa prop d’una setmana a l’Alte Oper de Frankfurt, sota el mestratge de Paavo Järvi amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt.

Va ser un concert amb dues cares ben diferents. Grieg, el nacionalista noruec per excel·lència, anomenat el Chopin del Nord, amb fortes semblances formals amb la Música europea continental però amb una tradició molt pròpia. El mateix Grieg havia dit de la seva música “Els grans compositors com Bach i Beethoven han construït esglésies i temples en les regions més excelses. Jo com Ibsen, en els seus darrers drames, vaig voler aixecar casetes per al poble, en les que pugui sentir-se còmode en la seva llar i ésser feliç”. Fins i tot el crític musical americà Lawrence Gilman autor de varis llibres sobre la Història de Música Simfònica, havia dit: “Grieg posseeix una individualitat indiscutible i poderosa. Això és la seva condició distintiva. El seu accent és inconfusible; el seu discurs pot convèncer-nos o no, però la veu és sempre la veu de Grieg...Grieg és doblement admirable perquè no es vesteix amb gales de ningú ni utilitza paraules d’altri”.

Poden dir el què vulguin, però per posar un exemple el concert per a piano i orquestra en La menor Op. 16 de Grieg, el seu primer moviment està inspirat amb el de Schumann, amb la proesa musical que cada vegada que escolto Schumann, aquest em recorda Grieg i no al revés. Grieg va tenir contacte amb compositors europeus com Liszt i sobretot per haver anat a estudiar violí a Leipzig, Alemanya.

En el cas de Nielsen va ser tot el contrari. No es va moure de Dinamarca. Només va tenir alguna influència i contacte amb Gade i, a poc a poc va començar a desmarcar-se de la forma sonata clàssica en les seves simfonies.

Nielsen té 6 simfonies i la més coneguda és sorprenentment, és la quarta.

Paavo Järvi ja té un enregistrament previ de les danses noruegues amb l’Orquestra Simfònica Nacional d’Estònia. Si hem de ser rigorosos amb la interpretació, diria que els aires nòrdics estan en el seu lloc: Grieg queda plasmat d’una manera més original, més plàcid; en canvi, la sonoritat alemanya de Frankfurt li donà un matís massa potent, on el vent dels instruments de metall, omplien exageradament tots els tuttis orquestrals.

Com ell mateix va dir en una entrevista que li van fer, el que podem destacar de l’orquestra de Frankfurt és la potència del vent i amb aquesta potència exacerbada, poden interpretar còmodament autors com Carl Nielsen en què no gasten esforços per donar una total plenitud: exemples: 3 oboès; 3 clarinets en Si Bemoll; 3 fagots incloent-hi un contrafagot; 4 trompes en Fa; 3 trompetes en Do; 3 trombons i 1 Tuba..., a part de donar molta importància a la zona de greus dels instruments de corda i als tocs de percussió. Al quart moviment, fins i tot, hi ha un duet entre timbals, situats a cada extrem i, que alhora interactuen amb tota l’orquestra donant un toc colpidor i atrevit.

És una simfonia que no es distingeix cap pausa entre moviment i moviment, va tot seguida: Inextingible. Potser sense voler-ho va “copiar” la simbologia que Wagner volia conferir a la seva Òpera Tristany i Isolda de la “melodia infinita” que no va saber-li trobar. Amb Nielsen sí dóna aquesta impressió. Sempre té coses a dir. És molt efectista i el contrast de les diferents sonoritats li donen un aire dramàtic que és sens dubte, la característica principal.

Com a iniciada amb aquest tipus de música tan trencadora pel meu gust, ens hem de refiar amb la confiança gairebé cega que hem dipositat amb el director. No puc discutir ni criticar-lo si ho ha fet bé o no. Simplement dir Chapeau!  Simplement perquè és un tipus de música que li agrada i se sent còmode dirigint-la, que no li ve de nou com a mi d’escoltar-la. 

Jutgeu vosaltres mateixos.

Per ordre: Grieg, 1er enllaç; Nielsen, 2on enllaç.

 https://www.youtube.com/watch?v=Geh_JOVR8ak

 https://www.youtube.com/watch?v=yXDe1hj4HBo

Inspiració

Un aclariment abans de començar: S'ha de dir que la realització francesa no estava a l'altura de les circumstàncies.

Si hagués sabut que podia gaudir des de casa mateix la retransmissió en rigorós directe del concert de Paavo Järvi feia a la Sala Pleyel de París, no hauria estat romancejant. Malgrat no ho sembli, no estic tot el dia enganxada a can Järvi.

La primera part estava dedicada a Ravel, -valsos nobles i sentimentals- no sol fallar res que no sigui francès, així són de xovinistes. I el concert de Sibelius per a violí i orquestra, en RE menor, interpretat per Kavakos.

Aquest concert m'agrada bastant i posa a prova els violinistes. És força difícil i a més la melodia sol ésser molt contundent, sempre esbossant el caràcter finès de l'autor. Li havia escoltat a la gran Hilary Hahn però ara em faltava el gran Kavakos.

Però vaig arribar mentre Kavakos interpretava una propina: Bach. Se sentia poc. Molt llunyà i no es podia percebre amb normalitat desitjada que Bach es mereix. Però prometia.

A la segona part, Brahms! La tercera simfonia  en Fa Major Op. 90

Feia dies que no la recordava i la vaig notar un pèl ràpida. Però no. En aquella simfonia hi ha molta passió acumulada i s'ha de rabentar el més aviat possible.

Paavo Järvi va concebre la simfonia de factura clàssica, amb els temes A-B molt contrastats. Ràpid-Lent. Va ser una interpretació molt equilibrada en el Desenvolupament. El moviment acaba com un sospir i així ho feia notar, amb l'expressió acuarada, Paavo Järvi.

El seu segon temps, de direcció lenta com gairebé totes les simfonies d'aquest estil (clàssic), el vent compost per Clarinets i fagots tiraven del carro amb alguns matisos puntuals de la corda que repeteix la melodia inicial i que, més endavant, en el clímax del tutti, s'incorpora definitivament conferint el moviment d'una calidesa suau.

El tercer moviment és Poesia pura, tallat amb el mateix esquema del primer moviment Ràpid-Lent. Si li hagués de posar un títol seria "Sense Paraules". No es pot comentar res perquè és Poesia i la Poesia no s'explica, s'ha de gaudir, sobretot amb Järvi.

En el darrer moviment, el tempo és just; gens exagerat, tumultuós i comprensible pel fraseig de les cordes. L'inici és força lent, amb una breu exposició que desemboca en una explosió de sentits. És un moviment que alterna dramatisme solemne amb una alegria dosificada.

No tots els els directors ho aconsegueixen, però Järvi, sí. Ni Rattle ni Schonwandt. Aquests altres directors precipiten el final; l'allarguen fent notes cada vegada més primes, lentes o fluixes...Paavo Järvi li dóna un altre caràcter: És un final contingut, un final que s'extingeix lentament com un ble que s'apaga i tan sols hi deixa el fum que es desfà etèriament. Pura Inspiració. Dubto que pugui escoltar-ne cap altra versió. Em va deixar tocada per l'embruix!

(Diuen els que cerquen quintes essències que aquesta tercera simfonia de Brahms simbolitza l'Amor platònic entre ell i Clara Wieck-Schumann, que per això té un caràcter tan impetuós, dramàtic, explosiu, solemne i apassionat -definició general de tota la simfonia: APASSIONAT-. No sé què pensar. D'altres parlen de les onades presents al port de la seva ciutat natal: Hamburg. El mar no és tan apassionat, és més tranquil...plàcid, de mirada blava).

I per acabar, ens va regalar una propina molt adequada: Kuolema o Vals Trist de Sibelius. Digueu-me pedant, però amb un parell de notes de la corda ja vaig saber què era. És de les poques obres de Sibelius que m'agraden. Fa temps que el conec, fins i tot abans que el seu concert per a violí. Són partitures / melodies que marquen...Gran delicadesa de la corda -la corda de l'Orquestra de París-, emotivitat i un tutti que el vent fa sentir el seu caràcter de la terra natal del compositor.

En Paavo Järvi, magnífic com sempre, ell sempre amb sintonia amb la Música.

(No es pot escoltar pel Canal ArteLiveWeb en diferit, tret que hi estigueu abonats...)

Enfeinat, encara més

Després de varis concerts a París i, més tard a Londres amb vàries solistes de prestigi internacional -se sobre entén que dones, ara està a punt, a Berlin.
Només un exemple.
http://www.digitalconcerthall.com/concert/3455/
Magnífic!!!

Amb força!

Després de la sorpresa que ens agafava a tots descol·locats en què la Direcció de la Ràdio de Frankfurt no renovava el contracte per una nova temporada a Paavo Järvi, ell com a bon professional de la Música, es posava a la feina. Tot un març dedicat, en cos i ànima, a l'Orquestra de París. 20 i 21; 30 i 31. Aquests darrers dies, un monogràfic dedicat a Rachmaninoff.

Comença amb un Capriccio Op. 12, una peça de joventut. És una peça musical habitualment de forma lliure i de caràcter viu i animat. Es pot dir que el capricci és una forma predominantment instrumental; també es pot dir que la seva mateixa forma de lliure fa de que sigui una espècie d'estudi. El capriccio habitual és aquell que és de naturalesa ràpida, intensa i de vegades, virtuosística. Amb aquest cas, en retitular-se com a Bohemi, el compositor incorpora melodies típiques de la zona. Es pot notar melodies que recorden el Klezmer, un cert estil musical centreuropeu jueu, interpretat tal com havia de ser, amb Clarinet. Aquesta peça m'ha sorprès enormement. De la mateixa manera que em sorprengué amb aquella fantasia d'Stravinsky del mes de desembre passat amb l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt.

Quan parlem de Rachmaninoff només em ve al cap LA PEÇA per excel·lència, el segon concert per a piano, el que va situar-lo en la primera pàgina musical ja que no gaudia d'una crítica gaire bona. Aquell concert el feu per agrair la dedicació del seu Psiquiatre després de caure en una profunda depressió. Devia ser molt bon doctor perquè aquest concert núm. 3 és una segona oportunitat ben merescuda.

Aquest tercer concert, en RE menor Op. 30, no perd la forma russa per excel·lència que ja l'inicia Txaikovski amb el seu primer concert sinó que el remodela més, li dóna més personalitat fent-lo més líric i suau en les formes externes. Una direcció acurada fa que entris en una estança plena de sons per descobrir.

Quan dic rus també ho són les melodies...És un concert en què el piano alterna amb l'orquestra conferint-li part de l'harmonia que li ve mancada originalment. És un diàleg ben après del Mestre de qui tots s'han volgut emmirallar sense gaire èxit.

El pianista és Cubà -ja m'estranyava a mi que fos espanyol....-, Terra de cultura tot i les restriccions del bloqueig americà: Jorge Luís Prats Soca, ens fa vibrar entenent-li cada nota de la cadença, sense embarbussaments típics d'una peça ja avançada en el temps, 1909, on alguns compositors ja es permetien el luxe de ser avantguardistes. Un mèrit.

Malgrat ésser un concert que va trencar amb la forma clàssica per excel·lència, de Beethoven o Mozart, els temes que van apareixent al llarg del primer moviment, ressorgeixen amb molta expressivitat i delicadesa. Molta lírica i sensualitat pianística ens ofereix el seu segon moviment. Les cordes només fan de fil ornamental, amb els temes justos. En alguns trossos ens ve a la memòria, els torna-veus del seu  segon concert...és inevitable.

Només puc dir que és un concert equilibrat en què cada part -orquestra i piano- compaginen protagonisme sense tapar o ensordir l'oponent i les dinàmiques típiques de la sonoritat russa és ben entesa pel director... Caram! Amb quina força!!!!

Amb l'èxit merescut, ofereix un bis, -no dos. Una peça per a piano sol que no conec però que hi haurà quelcom que us serà conegut. Per tant, és un tema amb variacions d'una obra coneguda. Compositor francès, com no.... però em fa quedar amb cara de pocker perquè en desconec, de debò, l'autor. La darrera obra de bis, és molt divertida. Vosaltres mateixos.

[http://liveweb.arte.tv/de/video/Jorge_Luis_Prats_und_das_Orchestre_de_Paris_interpretieren_Rachmaninoff/]

En aquest concert també hi ha la tercera simfonia de Rachmaninoff sinó no seria un monogràfic, escrita el 1936 en plena estada als Estats Units d'on en va fugir amb la seva família durant la Revolució Russa del 1917.

Segons la crítica d'Arte Live, la seva tercera simfonia, en La menor, Op. 44 és una típica partitura russa plena de nostàlgia i virtuositat, lirisme i potència, vaja, amb carn i ossos.

Sorollosa, però aparentment no em diu res important, simplement que no es deixa seduir per les bestieses del moment. Com que l'obra no m'enganxa tal com ho ha fet el concert, prefereixo delectar-me amb la direcció orquestral que sempre s'aprenen coses noves. Järvi és un mag de la música, de la bellesa.

Saber fer el préssec donant sabó

Els periodistes alemanys no estan absents de fer el préssec.
Durant setmanes he estat traduint la imbecilitat crítica alemanya i avui, una altra ronda a Internet per saber si allò que vaig traduir a la Biblioteca em quadrava.
No sé si al final quedarà bé. Desconec si en Järvi entén l'almenay però desitjaria que no ho llegís pel bé a la Humanitat. Ha estat una traducció a cegues.
Que gaudiu de la pífia!
Almenys sé de sobres que en Paavo Järvi NO és Letó sinó ESTONIÀ!!!
És una "explosió" de sabó...i alguna cosa més.

De l’Esperit del passat al futur artístic.

Una explosió en el Clar de lluna. Paavo Järvi i la DKB adapten molt bé l’Obra orquestral de Schumann.

Schumann l’enigmàtic, des del principiant dels sentiments que es a trobar fins i tot a la sopa. El controvertit, aclarit, agrada. Però a la seva obra tardana era ignorant agradablement qüestionada. Per trobar enregistraments de referència de les principals obres és difícil i es dirigeix fins i tot aquestes meravelloses obres pianístiques com “Kreisleriana” o “Kinderszenen”  novament sempre les mateixes eternes sospites:

De Richter a Horowitz, Wilhem Kempff i Martha Argerich. Qui pot que pugui.

Els altres tenen dificultats.

Per trobar un registre complet  de les quatre simfonies clàssiques ratlla a l’impossible.

Tots els directors des de Karajan i Solti han simplificat lògicament Schumann; amb Bernstein sona massa suat; probablement Szell, Kubelik i Konwitschny reuneixen les lleis clàssiques; és menys bo el temps brillant entès d’aquest costat de la música.

Harnoncourt, Gardiner i altres especialistes de les cordes de tripa fluixes amarguen la llavor dels revolucionaris d’aquesta música del futur. L’obra en construcció continua perdurant.

Només el ‘letó’ Paavo Järvi amb l’Orquestra de Cambra alemanya de Bremen DKB assoleix des d’ara un intel·ligent pla igualment tempestuós com a síntesi més àmplia de sortida i retardar, visió i trauma. Òbviament potser fins i tot és la successora d’escoltar Beethoven. Com els durs esculls sobre aquestes seves obres certesa futur es resolt cantabile i transfiguren en una pregunta. Intervenció dels estels a la terra. Des de l’altura vertiginosa de la terra ferma.

El concepte erroni és que tens una mancança en l’orquestració de Schumann, diu Paavo Järvi en una habitació extra d’un Hotel Gendarmenmarkt de Berlin. ”Ja no puc escoltar més”, amb aquest prejudici va créixer. En efecte, cal reconèixer que Beethoven havia lluitat meticulosament a cada nota de cada línia i cada expressió. Schumann en canvi, va a un panorama general.

No llueixen els detalls però hi ha d’haver equilibri, reflexiona Järvi. La Llibertat arriba, s’ha d’agafar la interpretació lliure d’un esperit lliure? “Amb Beethoven l'hem tingut més fàcil”, diu honestament Järvi. “Com que Beethoven sempre s'ha tocat massa fort. Com el podríem fer d’una altra manera?”. A l’impuls vertiginós del projecte li surt bé a ell i la seva Orquestra; no obstant això, Schumann un cop més, perquè ell llegeix els grans artistes del futur com l'esperit intricat del passat.

La DKB de Beethoven i Järvi ja tenien un gran factor sorpresa. Els actuals cicles tempestuosos de Beethoven treballats per Järvi i també per Giovanni Antonini, Jos van Immerseel, Osmo Vänskä, Riccardo Chailly, Christian Thielemann und Daniel Barenboim en els enregistraments complets –Paavo Järvi ha estat reeixit, transparent i amb un excés de brillantor i un Beethoven abans inherent que no portava cap novetat volcànica amb  Furtwängler. Però delicat per a un Stravinsky tan estirat. (?)*.

Així de salvatge i indòmit sonava un Beethoven “castrat” perquè al voltant del seu estat d’ànim depressiu no enganyava, es transforma -ara afecta fins i tot el (petit) cicle de Schumann-. (?)*.  Aquest director té una personalitat ben definida, el que antigament en diríem promiscu, estalviador. Järvi de fet no és Universalista quan ell es lliura. No obstant això és un especialista de repertoris corrents.

Nascut a ‘Riga’, el fill gran de directors de renom –Neeme Järvi (75)-, el seu germà 10 anys més jove que ell (40) –Kristyan Järvi-, un americà esplendorós. Paavo Järvi no és tímid: dirigeix quatre orquestres alhora: Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt (que enguany acaba temporada), DKB; director vigent de l’Orquestra de París i fins el 2015 a l’Orquestra Simfònica del Japó NHK.

Aquest és el suspicaç registre i pot explicar-se pel fet que l'èxit de la Filharmònica de Cambra sigui més petita (ell va assumir el càrrec de Daniel Harding el 2004) tan gran va resultar la seva reputació de director d’orquestra simfònica que el va començar a afectar.

Un cas sorprenent de compensació excessiva.

Ja com a cap de l’Orquestra Simfònica de Cincinnati (2001-2011), admet que “Havia d’insistir en fer 2 CD anuals”. “Així són les meves postals per terres estrangeres”, fa broma. Així es porta la seva discografia – sorprenentment  per tenir només 50 anys- mentrestant ronda els 70 CD. Aquest Järvi més com a especialista en forces més petites, va resultar més se'ls nega la seva diferència. "Una Orquestra de Cambra, no vol dir petita", insisteix. “Més aviat penso en una específica actitud de Música  de Cambra davant la Música”.Tot just té la 15a Simfonia de Dmitri Shostakovitsch acabada. És factible, gens voluminós.

Amb les noves postals publicades de Schumann, 2  simfonies i quatre grans obertures, la DKB es perfila sota la direcció de Paavo Järvi, com una de les orquestres més internacionals i modernes d’alemanya. Ensenya un Schumann Romàntic i també dramàtic, complicat com agradable i tranquil. Com a un músic d’un passat vencedor sense haver estat guiat (?)* i respirar sense esbufegar la pràctica interpretativa històrica.

És explosiu en el clar de lluna. Un innovador nerviós sense distincions acadèmiques. Schumann no era gens salvatge. (?)*.

* Desconec si la traducció és bona. No tinc eines suficients per saber-ho.
Gràcies...