Cercant com explicar un cicle sobre Mahler, la seva història
simfònica, m'he trobat amb un fil: La cançó del lament. Una de les primerenques
obres de Mahler que li serviren per compondre la seva Primera
Simfonia.
En un principi, l'obra fou concebuda com un gran poema simfònic
inspirada sobre una novel·la de Jean Paul, però
Mahler sempre ho va desmentir. En comptes d'això, va usar uns fragments d'una
òpera abandonada per ell mateix a més, de la cançó del Lament. La
cançó del Lament és una mena de cantata que només tenia 3 parts, composta
entre 1878-80, amb múltiples revisions al llarg dels anys.
Quan es va estrenar la Primera
Simfonia va rebre moltes crítiques perquè “deien” desafiava
totes les lleis de la música. Però actualment, res de tot això. Ara se la
considera una simfonia d’una gran riquesa melòdica i perquè és força més curta
de les que vindran i per ésser una obra de joventut. Mentre ell estudiava,
Bruckner ja feia temps que havia acabat. Podríem dir que ell i altres del
postromanticisme com Wagner en van ser les seves influències principals.
Mahler es sí mateix és un punt d’inflexió, diferent i diferenciat de
la música del moment. Se li considera una música de naturalesa programàtica.
Sempre hi trobem un fil conductor que ens explica com han de sonar els
instruments i què simbolitzen les frases i dinàmiques.
S’havia comentat que la inclusió de clarinets en gairebé totes les
seves simfonies es devia per la seva ascendència jueva ja que sabem que hi ha
una manera de tocar aquest instrument diferent a la digitació alemanya actual,
però per desgràcia no he trobat cap llibre que ho donés per bona aquesta versió
popular i estesa.
Les versions de l’època
de Bernstein –vull dir d’ell mateix- i contemporanis –com ara Kubellik-, es
mirava de passar-ne via; normalment duraven 45 minuts a tot estirar. No es
prestava atenció a tots els matisos sonors, sobretot vent, pianos de la corda
ni pauses. Era tota seguida. Ofegava a l’oïdor i es feia pesada.
Ara, per fi tenim
un director que sap interpretar aquestes magnes obres tal com es mereixen i
tal com m’ho imagino, Mahler hauria volgut: Paavo Järvi.
Tal com deia Mahler "escriure una simfonia era com construir un Món". I Paavo Järvi, el reconstrueix de vegades, molt millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada