Dies abans del concert, el Festival de Música de Rheingau, Alemanya,
en Paavo Järvi va publicar a la seva pàgina oficial de Facebook, un disc, on se’l
veia de bastant jovenet, on mostrava al món l’haver treballat amb anterioritat
amb Anna Sofie von Otter. Això ell que sempre s’envolta de la crême de la
crême.
Se’l veia il·lusionat i no era per menys. Anna Sofie von Otter no es
despentina quan canta. Sembla que parli, emet el so d’una manera natural, sense
fer gestualitat exagerada. Igual quela soprano Felicity Lott, una altra cantant que la
posaríem en la mateixa categoria. Però von Otter sembla ser una mezzo
especialista en Wagner i Post-wagnerians com Mahler ja que li dóna una calidesa
única i per això la va fer venir a cantar uns lieder de Wagner (Wesendonck lieder).
Va transmetre la mateixa il·lusió que la joia de Järvi en haver tingut
el goig d’haver treballat amb ella. Ens mostrava cofoi l’honor antic i,
sentint-la cantar va ser una alenada d’Esperança i Espiritualitat. Pronuncia molt
bé l’alemany –fins i tot hauria pogut fer un dictat. Si hagués de triar algun lieder
en concret em
quedaria Schmerzen o Traume. Tots els lieder de
Wagner són bons però aquests van ratllar el sublim.
I l’Esperança? No sols ho van ser els lieder de Wagner sinó que la Sisena Simfonia de Mahler, que
no és precisament Sant de la meva devoció, va sonar –o Järvi la va fer
sonar- com un veritable himne a l’Esperança. On van veure “Tragèdia” els qui
van anomenar aquella simfonia? Per la solemnitat i contundència del primer
moviment? Aleshores, mirant-m’ho d’aquesta manera gairebé totes les simfonies
de Mahler tenen un component tràgic i no per això no les anomenen tràgiques a
totes.
Com hauria de definir Järvi? Un escultor del so que va traient la
pedra –com definia Miquel Àngel- que sobra, tall a tall, arriba a l’Essència de
la Música. Amb Mahler i la resta de
compositors –malgrat en alguns s’inventi hemiòlies (canvis de compàs innexistents)....
