Als catalans ens solen acusar que de qualsevol cosa insignificant en
traiem molt profit. Els catalans de les pedres en fan pans....diuen.
En Paavo Järvi li passa el mateix però amb Música. La Vuitena Simfonia de Mahler, la
dels 1000, és una pedra de les grosses i en va saber molt per treure tot el
suc, -sap treure lirisme d’allà on sembla que no n’hi hagut mai- tant que vaig
necessitar moltes hores per pair tanta meravella. Vaja, que vaig anar a dormir
tard perquè el meu cervell bullia de notes i melodies. Va ser molt emocionant!
I que consti que Mahler no m’agrada!!
El començament, amb els acords de l’orgue i la coral, el vaig trobar
un pèl precipitat però no per això va ser poc Solemne, ans al contrari. Va ser
una obra molt dosificada, plena de matisos ajustats als desitjos de Mahler. Els
crescendos eren progressius i suaus. Järvi va saber mantenir els diferent plans
orquestrals ben sòlids, corda/vent per separats però alhora, units, típic de la
seva manera d’interpretar les obres.
La simfonia cíclica comença molt temps abans de Franck. La Novena de Beethoven ja s’hi
entreveu alguns trets, però Mahler ho intensifica. Amb la 8ª, aquesta n’és molt
acusada. El motiu principal del començament del primer moviment l’usa diverses
vegades, una de les quals, per cloure el darrer moviment.
No és una obra que t’ofegui. La concep tota seguida però, amb dues parts ben diferenciades –un primer moviment i un
segon-, fent petites
pauses entre frasejos que accentuen rellevàncies melòdiques, sobretot amb la
veu. La veu li dóna molta importància,
fet que altres versions que he escoltat, sembla que la toqui de passada, el
director de torn.
La coral és concebuda com un instrument més al servei del director que
el modularà al servei de la
Bellesa però, mai podrà ser amb Mahler, com Wagner o
Beethoven. Per al seu moviment musical iniciat per Wagner, Liszt i von Büllov,
Beethoven podia ser un punt de partida, però mai podran fer res de diferent i
millorat perquè al Cim hi regna l’Omnipresència Divina del Mestre de Bonn.
Els solistes mantenen un to modulat i un bon fraseig amb la resta de
l’orquestra acompanyant i en molts casos fent melodies del tot diferents, típic
del wagnerisme més exacerbat; la presència de petits retardanti puntuals
confereix a l’obra una majestuositat
única.
A la segona part, un extens segon moviment, culmina amb el tema que obre la Simfonia –simfonia cíclica- amb l’orgue i la coral que sonen amb un tutti potent.
Sublim!
https://www.youtube.com/watch?v=XSR4Xv8rwWI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada