Europeïtzar als francesos.

Jacobins radicals. Xovinistes purs. Sempre, ells sols!

A la Universitat, els professors d’art medieval primer –Catedràtics, que no és poc- i, els d’art contemporani després,  ens deien que la historiografia francesa s’ho manegava perquè l’Art o els moviments artístics cabdals, començaven sempre a França. El Gòtic –l’estil 1200 ja el podem considerar “Gòtic” i no comença pas a França sinó a la Corona Catalana- o l’Impressionisme –amb Marià Fortuny o Sorolla-.

Hi ha força documentació per pensar que França no és el melic del Món artístic. Ni quan regnava la Monarquia absoluta, tampoc era el centre del món conegut.

Pel que fa a la Música, no destaquen per tenir gaires compositors il·lustres. Al Barroc, tret dels músics de la cort, poca cosa més. Al Romanticisme, neden una mica més en l’abundància, però no és per llençar coets. Sempre han estat especialistes en autodestacar-se en tot. En Fèlix Ibáñez Fanés, ens deia que l’art dels francesos –i en això hi afegeixo la música- és com el xampany, moltes bombolles i de gust insípid.

Actualment, l’Orquestra de París, suposo que hereva d’aquella que el primer cop d’arc tan dolent, ha de programar a l’inici dels seus concerts, obres de compositors francesos i alguna aberració com la de traduir obres Europees com el Peer Gynt al francès. Després, el director de torn, pot prendre’s la llibertat de posar-hi alguna cosa del seu gust.

Per fi algú s’ha pres la molèstia d’europeïtzar-los. Paavo Järvi.

Bartok, Beethoven, Brahms, Chopin, Dvorak, Grieg, Haydn, Lutoslawski, Mahler, Mozart, Nielsen, Prokofiev, Rachmaninoff, Sibelius, Shostakovich, Schubert, Schumann, Strauss, Stravinsky, Szymanowski, molts compositors són nòrdics i contemporanis, que pels que tinguin l’orella massa sensible, podrien tenir problemes òtics, per massa notes sobrevingudes de cop. Ja una web sobre música clàssica li’n destaca aquesta predilecció cap aquest món desconegut fins no fa gaire per la massa que baixa de l’hort francesa i que omple la Salle Pleyel, disposada a aplaudir-ho tot, sobretot, entre moviments d’un concert.