De les pedres en treu Música!

Als catalans ens solen acusar que de qualsevol cosa insignificant en traiem molt profit. Els catalans de les pedres en fan pans....diuen.

En Paavo Järvi li passa el mateix però amb Música. La Vuitena Simfonia de Mahler, la dels 1000, és una pedra de les grosses i en va saber molt per treure tot el suc, -sap treure lirisme d’allà on sembla que no n’hi hagut mai- tant que vaig necessitar moltes hores per pair tanta meravella. Vaja, que vaig anar a dormir tard perquè el meu cervell bullia de notes i melodies. Va ser molt emocionant! I que consti que Mahler no m’agrada!!

El començament, amb els acords de l’orgue i la coral, el vaig trobar un pèl precipitat però no per això va ser poc Solemne, ans al contrari. Va ser una obra molt dosificada, plena de matisos ajustats als desitjos de Mahler. Els crescendos eren progressius i suaus. Järvi va saber mantenir els diferent plans orquestrals ben sòlids, corda/vent per separats però alhora, units, típic de la seva manera d’interpretar les obres.

La simfonia cíclica comença molt temps abans de Franck. La Novena de Beethoven ja s’hi entreveu alguns trets, però Mahler ho intensifica. Amb la 8ª, aquesta n’és molt acusada. El motiu principal del començament del primer moviment l’usa diverses vegades, una de les quals, per cloure el darrer moviment.

No és una obra que t’ofegui. La concep tota seguida però, amb dues parts ben diferenciades –un primer moviment i un segon-, fent petites pauses entre frasejos que accentuen rellevàncies melòdiques, sobretot amb la veu. La veu li dóna molta importància, fet que altres versions que he escoltat, sembla que la toqui de passada, el director de torn.

La coral és concebuda com un instrument més al servei del director que el modularà al servei de la Bellesa però, mai podrà ser amb Mahler, com Wagner o Beethoven. Per al seu moviment musical iniciat per Wagner, Liszt i von Büllov, Beethoven podia ser un punt de partida, però mai podran fer res de diferent i millorat perquè al Cim hi regna l’Omnipresència Divina del Mestre de Bonn.

Els solistes mantenen un to modulat i un bon fraseig amb la resta de l’orquestra acompanyant i en molts casos fent melodies del tot diferents, típic del wagnerisme més exacerbat; la presència de petits retardanti puntuals  confereix a l’obra una majestuositat única.

A la segona part, un extens segon moviment, culmina amb el tema que obre la Simfonia –simfonia cíclica- amb l’orgue i la coral que sonen amb un tutti potent.
Sublim!
 https://www.youtube.com/watch?v=XSR4Xv8rwWI

"Ronda de nit" i molta imagianció...!

Mahler sempre tan ocupadíssim durant l'any lectiu, s'omplia de feina a l'estiu, component o intentant-ho. Mentre componia aquesta simfonia, la 7a. en tenia una altra entre mans. La sisena -que Järvi encara no ha dirigit mai anomenada Tràgica-.

La crítica diu que no delimita prou be el primer i segon moviment. I com sempre, la crítica d'aleshores s'equivoca ja que tant Bernstein com Järvi sí que marquen el final amb un tutti prou contundent. Ambdós, curiosament fan durar la simfonia un temps bastant semblant. Järvi 1: 20 minuts més o menys i Bernstein, té una matemàtica tirant a llarga, complint els seus 1:21:19.

A primer cop de vista, les notes són desagradables, el que en aquells temps de modernitat en dirien "agosarades"; per a mi semblen estranyes tonalment.

Aquesta simfonia és anomenada "Música Nocturna" ja que en alguns del seus moviments alterna amb aquest títol Nachtmusik. Segons explica el mateix compositor, "La Ronda de nit" de Rembrandt li va ser font d'inspiració. Tant Brahms com Stranvisnky deien que la Música era producte del treball i esforç diari, la inspiració no hi pintava res. En literatura, també. "M'ha sortit un poema fruit d'una música", això no és vàlid.

És la simfonia més caòtica que he escoltat de Mahler sobretot quan sonen tots els instruments alhora però amb la rigorosa puntualització inexpressiva i solemne de Järvi, fa que  sigui una equació matemàtica, apte per a iniciats.
 https://www.youtube.com/watch?v=b0TsG3rIOU8&list=WLEB32BF4BC701C5B8

Sortint d'un embruix

 Diu la crítica i l'enciclopèdia de la Vikipèdia que la Simfonia núm. 5 de Mahler és la més coneguda. L'anomenen "la Romàntica", suposo pel seu 4art moviment. Per a mi, la més coneguda és la seva primera, on el tema del "Frere Jacques", aquella cançó en forma de cànon francesa, li dóna un caràcter tràgic posant-la en menor i disposant als clarinets aquell aire Klezmer, al cap i a la fi, els orígens naturals de Mahler. Un jueu convertit al Catolicisme per tal d'accedir a la plaça de Director. Sí, potser sí que és Romàntica ja que en aquest moviment estètic i en el de l'Escola de Weimer a la qual formava part com a seguidor juntament amb Bruckner i que entre els seus fundadors hi trobem Liszt, Wagner els sentiments i la suggestió formaven part del seu catàleg del bon músic avantguardista contrari a la música culta encapçalada per Joachim, Brahms, Schumann, Mendelssohn i el Mestre ja mort, Beethoven, el mirall, el punt a seguir, la forma clàssica, etc., en definitiva.

En totes les simfonies de Mahler hi havia un sentimentalisme, una emoció que el vent ho potencia meravellosament. Però cal dir que tampoc era gaire original ja que en simfonies anteriors utilitza temes ja existents -Wunderhorn-. Ell no és original com Beethoven, per exemple. Fa un collage musical i ho orquestra a la seva manera -que hauríem de dir a la manera Bruckner-, a partir de la seva experiència com a director d'orquestra, per cert, molt bo, segons el mateix Johannes Brahms...

Com ja he comentat en d'altres entrades, Mahler no es deixava ni una coma quan escrivia les indicacions per als músics -i no sabem si allargava gaire més pels directors-. A cada moviment, la descripció pertinent. Segons la Vikipèdia, la Simfonia Núm. 5 en Do sostingut Menor, hauria de durar 75 minuts i tothom sap, que cada director, actualment la fa durar segons la seva recreació poètica. Paavo Järvi ens concedeix el privelegi d'Una Hora, Onze Minuts i Trenta Cinc Segons.

El Primer moviment ha de semblar una marxa fúnebre i ho sembla. Potser la durada extremadament llarga ens summergeix en aquella atmosfera que Mahler havia planificat amb tanta cura i que Järvi ens l'ha presentat a tots nosaltres amb tanta delicadesa.

El Segon moviment, és nerviós. Ho és de nerviós sobretot per la corda que hi posa el seu granet de sorra...que insisteix amb els seus trèmols separats del color del vent sempre omnipresent. Ningú fa ombra a ningú i, això en Järvi n'és un expert en aquesta disciplina: D'una olla de grills fer-ne una bellesa perfecta.

El Tercer moviment és poderós però no ràpid. El vent metall com fusta té un paper predominant i per fer-ho més el·loqüent, separa del conjunt una trompa. Sembla ben bé com una mena de concert per solista dintre d'una simfonia. Potencia més el caràcter de "poderós".

En aquest moviment hi ha un collage, ecos llunyans d'altres músiques, sobretot valsos. Un tarannà jovial destaca en les expressions facials de Järvi alhora sap indicar el caràcter als músics. Ell n'és un expert de primer ordre!

Sí, l'Adagietto. Un Quart moviment que deixa tothom amb la bocabadat, els ulls plorosos i el cor encongit. No és Beethoven. Però aquest moviment és l'únic de tota l'obra de Mahler, de tota l'obra, repeteixo, que et deixa sense paraules. Et descol·loca i et manté en un estat de trànsit infinit, un embruix que mai no voldries ésser despertat. Però ho fa.

Ho fa amb el Cinquè moviment i últim. Amb el seu rostre simpàtic o dramàtic davant de les càmeres, Järvi, també surt de l'embruix, lentament. És un Rondó a la manera clàssica. Té uns ecos d'aires populars que es van repetint com una roda. Que comença lent i va accelerant fins a un tutti solemne.
Aquest vídeo de Paavo Järvi ha estat suprimit per You tube . Ho sento...

 https://www.youtube.com/watch?v=MBDpb3l6O9c

"De tan senzill, no t'agradarà..."

Ara tot seguit ens ve la quarta simfonia de Mahler, incompleta. No és incompleta perquè Mahler la va deixar així, sinó perquè aquesta ens ve d'origen: La Ràdio de Frankfurt només ens deixa els moviments finals. 3er i 4art., i per cert molt mal gravats i el so és deplorable.

La crítica de l'època ens diu que és molt senzilla i així sembla que sigui. El Tercer moviment és tot corda fins al final que sembla que hi hagi un tutti de vent que ens vulgui transportar a una Catarsi però, per culpa d'aquesta versió no es pot acabar de percebre bé. Igual li passa en el quart moviment -i darrer- perquè en aquesta només n'hi ha els 4 clàssics de tota la vida. El quart moviment hi ha d'haver una cançó del Wunderhorn. El mateix mahler canviava a  la seva manera els versos que no li agradaven o bé no li lligaven amb la música.

Tal com ha de ser i és en l'obra de Mahler, ens ho especifica tot perquè qualsevol director en el futur no en faci un desgavell, que ja prou ho va ser quan es va estrenar malgrat fos ell qui la dirigís.

Sort en tenim d'en Paavo Järvi! encara que no ho estigui indicat s'ho manega de tal manera que sembla que ell mateix l'hagués escrita. Però com sabem no és així. Mahler no deixava res a mig fer. Per tant, no en dubto gens de la seva maduresa musical a l'hora d'interpretar Mahler però l'extrema senzillesa d'aquesta simfonia, que pot ser que a molts no els agradi, gairebé fa que no es noti el seu treball, com sabem, sempre minuciós.

https://www.youtube.com/watch?v=XdERQSvRxp4

https://www.youtube.com/watch?v=Vr96Fnw1Npw

Al peu de la lletra.

Unes de les coses que li hem de reconèixer com un valor afegit a la personalitat musical de Paavo Järvi és la comprensió estricta i rigorosa d’una partitura, sobretot dels Wagnerians i seguidors: Wagner, Bruckner, Mahler i Strauss, compositors progressistes.

Ja sabem que en altres compositors també s’hi submergeix apassionadament, però amb els compositors del Segle XX, té una brillantor especial, una maduresa única que el fa distanciar-se de la resta de directors actuals.

Mahler era molt estricte amb les indicacions a les partitures; no ho deixava de qualsevol manera i que cada director ho fes com li venia de gust. No. Ell en tant que director –i bon director ja que hi ha testimonis de l’època com Brahms, que li digué  que “no perdés el temps component i que es dediqués plenament a la direcció orquestral, que amb això sí brillava...-, ho deixava tot ben lligat.

Mahler com a un dels membres de l’escola de Weimer, -progressistes i que volien anar més enllà de l’estricta forma clàssica, van crear la Música Programàtica i lligada als sentiments: Liszt en va ser el creador amb els seus poemes simfònics- des de la primera, segona i ara la tercera simfonia notem, tal com hem vist, una descripció detallada del què representava cada moviment. Doncs ara afegim-li les indicacions musicals:

1. Vigorós i decisiu: Intensitat i dramatisme més marcat amb una caiguda del compàs molt visible i marcada com volent representar una Marxa.

2. Temps de minuet:  Molt tranquil com una dansa, ternària, amb un vent sempre present i la corda donant-li un matís suau.

3.  Confortable com un Scherzo. Molt marcat pel vent i la fusta, ternari ja que un Scherzo és un derivat més ràpid que el minuet, una forma del classicisme. Un inici suau i, a mesura que evoluciona, s’amplifica la quantitat sonora del metall, malgrat no ésser un esclat apoteòsic. Aquest moviment és una adaptació musical d’un poema primerenc de Mahler, Wunderhorn titulat Ablösung im Sommer –esplai estiuenc-. Una descripció musical, sense veu.

4. Molt lent i misteriós: No ho sé si ho aconsegueix ja que com ells mateixos deien, la música havia de suggerir sentiments i sensacions. Però sí Järvi ho presenta lent tal com ho volia Mahler. Des de la llunyania ens apareix una contralt que ens canta Also sprach Zarathustra –Així parla Zarathustra-. La veu és acompanyada per un deliciós oboè i clarinet; i una dolçor extremada pels solos de trompa i corn anglès. Un moviment ben equilibrat.

5.  Tempo divertit i descarada expressió que, amb la lletra de Wunderhorn, molt espiritual o religiosa sembla que se’n rigui del mort i del qui el vetlla. Contrast entre les veus sembla que amb la música, sempre el metall i l’abundant percussió, s’elevi cel amunt com el fum.

6. Lent, Tranquil i sentit: Per moments recorda el cinquè moviment. Destil·la molta pau i serenitat a través de l’abundant cos orquestral de la corda. Sembla veritablement que el temps s’apagui lentament fins que lleus ecos llunyans de trompes –fora de l’escenari literalment- faci recomençar la majestuositat perduda del tarannà mahlerià. Järvi és un bon mestre d'escena, en aquest sentit. Tota la simfonia s’acaba, com un estat del no-res. Un sospir.
Aquest vídeo de Paavo Järvi ha estat suprimit per You Tube. Ho sento...

 https://www.youtube.com/watch?v=fv_ZVkyAOlc

"Resurrecció"

En cap versió actual, Mahler no n’estaria gens satisfet perquè no interpreten els seus desitjos. En la segona simfonia, després d’haver interpretat el primer moviment “Rituals Fúnebres”, ell demanava 5 minuts de pausa abans d’interpretar el segon. Haitink s’ho passa pel folre; Järvi dóna un temps prudencial als músics perquè canviïn de pàgina, es posin bé el vestit o s’eixuguin la suor, etc.

La Segona Simfonia “Resurrecció”, com la resta de la seva obra orquestral, és programàtica i agafa trossets d’altres músiques que ell ha escotat prèviament. És com una mena de trencaclosques. Ell no volia que fos dit, però normalment als programes s’inclou “la història”.  La simfonia s’estructura fent-se unes reflexions a cada moviment. 1: Hi ha vida després de la Mort?; 2. En record dels temps feliços i de la vida que s’ha apagat; 3. Pèrdua completa de la Fe; 4. Una orquestració d’un lied Urlicht procedent del Wunderhorn que ja com sabem els va utilitzar per Tità, la seva primera simfonia; 5. El retorn a la Fe: Jo sóc Déu i a ell retorno. Una mena de reconeixement d’una segona Vida després de la Mort.

El 5è moviment el va treure d’una musicalització d’una Oda del poeta alemany F. G. Klopstog amb motiu dels funerals de Hans von Büllov, director orquestral de gran prestigi en la música culta i un contrari atroç del Wagnerisme o de tot allò que portés la seva empremta –com l’obra mateixa de Mahler- ja que la seva dona, alhora filla de Liszt, el va deixar amb banyes ben llargues per anar-se’n amb Wagner, creador de l’estil musical.

Musicalment parlant Järvi, fa esclatar l'orquestra. Fa ressorgir tots els temes que recorden altres peces seves. El vent hi juga un paper important, els clarinets. I la corda només inicia els tema que la perscussió i el metall en fa un esclata i desenvolupa. Hi ha els fortes i els pianos equilibrats. és una obra que s'ha d'escoltar amb el volum alt sinó els matisos passen de llarg, com l'alegria interpretativa del compositor. No cal titular el final com a "Resurrecció", el primer moviment és prou magestuós com per ressorgir-te l'ànima. Un llarg desenvolupament per acabar un tutti i reiniciar novament en forma de coda llarga. Per molt que s'esforci Mahler en fer semblar un funeral, no ho sembla. No està gens reeixit. La solemnitat de tota la textura orquestral fa pensar en coses molt més apassassionades. En la segona secció, més tranquil però per moments inflat pel tumulte del vent ens recorda un funeral, però molt vagament.  les cordes poc marcades, més melodioses.

L'expressivitat del segon moviment, sense esperar els 5 minuts que demanava Mahler, és jovial i tranquil, de forma que recorda el primer moviment però amb ressons de ball, amb un vent contundent. Els pizzicatos recorden els valsos de la família Strauss. la suavitat és la norma i no hi ha gaires daltabaixos.

El tercer moviment sembla molt juganer pels clarinets però trencat per la potència del metall i endolcit per la corda i oboè. Järvi fa sortir tota la força acumulada dels instruments però amb els seus matisos gestuals tan típics.

 En aquest quart moviment, Järvi hi posa tal com demana Mahler una contralt però hi ha un incompliment: la veu que com el compositor indica “ha de fer una veu com de nen, nítida i celestial” i, això res de res. Té una veu massa grossa... L'oboè i el clarinets donen personalitat al moviment juntament amb amb alguns tocs de la corda, encara recorda música popular.

El darrer moviment sembla cíclic però la manera d'aparèixer tots els temes són molt solemnes i ben marcats amb pauses de les timbales en el seu punt just. Tots els temes van evolucionant cap un tutti de trombons i flautins que està ben contrastada on tots els intruments tenen el seu paper destacat, característica omnipresent de Paavo Järvi.

El cor inicia amb veus que semblen eixir de la penombra, veus d'homes soles o amb poc acompanyament primer amb les solistes femenines acompanyades per per l'orquestra. dolçament. Un cor ple de decrescendos i crescendos per donar l'entrada femenina i a la massa orquestral magestuosa.
Aquest vídeo de Paavo Järvi ha estat eliminat per You Tube. Ho sento....

 https://www.youtube.com/watch?v=FbzHZYdJrL8

Cal especificar que el seu primer moviment se sol interpretar com un moviment individual. Järvi en té una gravació de la discogràfica "Virgins Classics" del 2008 amb l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt.

Les entranyes de Tità.

Cercant com explicar un cicle sobre Mahler, la seva història simfònica, m'he trobat amb un fil: La cançó del lament. Una de les primerenques obres de Mahler que li serviren per compondre la seva Primera Simfonia.

En un principi, l'obra fou concebuda com un gran poema simfònic inspirada sobre una novel·la  de Jean Paul, però Mahler sempre ho va desmentir. En comptes d'això, va usar uns fragments d'una òpera abandonada per ell mateix a més, de la cançó del Lament. La cançó del Lament és una mena de cantata que només tenia 3 parts, composta entre 1878-80, amb múltiples revisions al llarg dels anys.

Quan es va estrenar la Primera Simfonia va rebre moltes crítiques perquè “deien” desafiava totes les lleis de la música. Però actualment, res de tot això. Ara se la considera una simfonia d’una gran riquesa melòdica i perquè és força més curta de les que vindran i per ésser una obra de joventut. Mentre ell estudiava, Bruckner ja feia temps que havia acabat. Podríem dir que ell i altres del postromanticisme com Wagner en van ser les seves influències principals.

Mahler es sí mateix és un punt d’inflexió, diferent i diferenciat de la música del moment. Se li considera una música de naturalesa programàtica. Sempre hi trobem un fil conductor que ens explica com han de sonar els instruments i què simbolitzen les frases i dinàmiques.

S’havia comentat que la inclusió de clarinets en gairebé totes les seves simfonies es devia per la seva ascendència jueva ja que sabem que hi ha una manera de tocar aquest instrument diferent a la digitació alemanya actual, però per desgràcia no he trobat cap llibre que ho donés per bona aquesta versió popular i estesa.

Les versions de l’època de Bernstein –vull dir d’ell mateix- i contemporanis –com ara Kubellik-, es mirava de passar-ne via; normalment duraven 45 minuts a tot estirar. No es prestava atenció a tots els matisos sonors, sobretot vent, pianos de la corda ni pauses. Era tota seguida. Ofegava a l’oïdor i es feia pesada.

Ara, per fi tenim un director que sap interpretar aquestes magnes obres tal com es mereixen i tal com m’ho imagino, Mahler hauria volgut: Paavo Järvi.

Tal com deia Mahler "escriure una simfonia era com construir un Món".  I Paavo Järvi, el reconstrueix de vegades, molt millor.

https://www.youtube.com/watch?v=l29wayrYsOE