diumenge, 23 de juny del 2013

Europeïtzar als francesos.



Jacobins radicals. Xovinistes purs. Sempre, ells sols!
A la Universitat, els professors d’art medieval primer –Catedràtics, que no és poc- i, els d’art contemporani després,  ens deien que la historiografia francesa s’ho manegava perquè l’Art o els moviments artístics cabdals, començaven sempre a França. El Gòtic –l’estil 1200 ja el podem considerar “Gòtic” i no comença pas a França sinó a la Corona Catalana- o l’Impressionisme –amb Marià Fortuny o Sorolla-.
Hi ha força documentació per pensar que França no és el melic del Món artístic. Ni quan regnava la Monarquia absoluta, tampoc era el centre del món conegut.
Pel que fa a la Música, no destaquen per tenir gaires compositors il·lustres. Al Barroc, tret dels músics de la cort, poca cosa més. Al Romanticisme, neden una mica més en l’abundància, però no és per llençar coets. Sempre han estat especialistes en autodestacar-se en tot. En Fèlix Ibáñez Fanés, ens deia que l’art dels francesos –i en això hi afegeixo la música- és com el xampany, moltes bombolles i de gust insípid.
Actualment, l’Orquestra de París, suposo que hereva d’aquella que el primer cop d’arc tan dolent, ha de programar a l’inici dels seus concerts, obres de compositors francesos i alguna aberració com la de traduir obres Europees com el Peer Gynt al francès. Després, el director de torn, pot prendre’s la llibertat de posar-hi alguna cosa del seu gust.
Per fi algú s’ha pres la molèstia d’europeïtzar-los. Paavo Järvi.
Bartok, Beethoven, Brahms, Chopin, Dvorak, Grieg, Haydn, Lutoslawski, Mahler, Mozart, Nielsen, Prokofiev, Rachmaninoff, Sibelius, Shostakovich, Schubert, Schumann, Strauss, Stravinsky, Szymanowski, molts compositors són nòrdics i contemporanis, que pels que tinguin l’orella massa sensible, podrien tenir problemes òtics, per massa notes sobrevingudes de cop. Ja una web sobre música clàssica li’n destaca aquesta predilecció cap aquest món desconegut fins no fa gaire per la massa que baixa de l’hort francesa i que omple la Salle Pleyel, disposada a aplaudir-ho tot, sobretot, entre moviments d’un concert.

dimarts, 18 de juny del 2013

L'hora dels adéus...

A l'hora dels adéus, Paavo Järvi, li fan una entrevista.
Està en anglès...
Parla de la Simfonia Turangalîla de Messiaen, del per què l'ha triada i de moltes coses més.
https://www.youtube.com/watch?v=KmINjcARGHE
A Frankfurt, et trobaré a faltar...Adio...

Poema d'Amor...

Turangalîla d'Olivier Messiaen.
Va ser l'obra triada per Paavo Järvi per acomiardar-se de l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt.
Ja ho sabíem des del març que ja no renovaria i que la direcció havia triat un de la seva escola musical: Escola Vienesa, un colombià, Maestro Orozco.
La Simfonia Turangalîla és un poema simfònic que parla sobre l'Amor ja que en aquella època, Messiaen estava immers amb Tristany i Isolda de Wagner, una història Romàntica....
És una simfonia amb 10 moviments i en cada un explica quelcom. La hi va encarrergar Koussevitzky director de l'Orquestra Simfònica de Boston i li va donar total llibertat.Però finalment la hi va estrenar un joveníssim Leonard Bernstein.
És força atonal i fa de mal escoltar. Això sempre depèn dels gustos o dels moments...
Paavo Järvi però, li sap donar la seva particular visió, com sempre encertada. La Música surt de la partitura plana i agafa volum dins l'atmosfera de la sala de concert. No és plana com la trobaríem a la resta de versions. Té una profunditat que agombola els sentits...
https://www.youtube.com/watch?v=3V-Ur70YIWQ
Adio...