Saber fer el préssec donant sabó

Els periodistes alemanys no estan absents de fer el préssec.
Durant setmanes he estat traduint la imbecilitat crítica alemanya i avui, una altra ronda a Internet per saber si allò que vaig traduir a la Biblioteca em quadrava.
No sé si al final quedarà bé. Desconec si en Järvi entén l'almenay però desitjaria que no ho llegís pel bé a la Humanitat. Ha estat una traducció a cegues.
Que gaudiu de la pífia!
Almenys sé de sobres que en Paavo Järvi NO és Letó sinó ESTONIÀ!!!
És una "explosió" de sabó...i alguna cosa més.

De l’Esperit del passat al futur artístic.

Una explosió en el Clar de lluna. Paavo Järvi i la DKB adapten molt bé l’Obra orquestral de Schumann.

Schumann l’enigmàtic, des del principiant dels sentiments que es a trobar fins i tot a la sopa. El controvertit, aclarit, agrada. Però a la seva obra tardana era ignorant agradablement qüestionada. Per trobar enregistraments de referència de les principals obres és difícil i es dirigeix fins i tot aquestes meravelloses obres pianístiques com “Kreisleriana” o “Kinderszenen”  novament sempre les mateixes eternes sospites:

De Richter a Horowitz, Wilhem Kempff i Martha Argerich. Qui pot que pugui.

Els altres tenen dificultats.

Per trobar un registre complet  de les quatre simfonies clàssiques ratlla a l’impossible.

Tots els directors des de Karajan i Solti han simplificat lògicament Schumann; amb Bernstein sona massa suat; probablement Szell, Kubelik i Konwitschny reuneixen les lleis clàssiques; és menys bo el temps brillant entès d’aquest costat de la música.

Harnoncourt, Gardiner i altres especialistes de les cordes de tripa fluixes amarguen la llavor dels revolucionaris d’aquesta música del futur. L’obra en construcció continua perdurant.

Només el ‘letó’ Paavo Järvi amb l’Orquestra de Cambra alemanya de Bremen DKB assoleix des d’ara un intel·ligent pla igualment tempestuós com a síntesi més àmplia de sortida i retardar, visió i trauma. Òbviament potser fins i tot és la successora d’escoltar Beethoven. Com els durs esculls sobre aquestes seves obres certesa futur es resolt cantabile i transfiguren en una pregunta. Intervenció dels estels a la terra. Des de l’altura vertiginosa de la terra ferma.

El concepte erroni és que tens una mancança en l’orquestració de Schumann, diu Paavo Järvi en una habitació extra d’un Hotel Gendarmenmarkt de Berlin. ”Ja no puc escoltar més”, amb aquest prejudici va créixer. En efecte, cal reconèixer que Beethoven havia lluitat meticulosament a cada nota de cada línia i cada expressió. Schumann en canvi, va a un panorama general.

No llueixen els detalls però hi ha d’haver equilibri, reflexiona Järvi. La Llibertat arriba, s’ha d’agafar la interpretació lliure d’un esperit lliure? “Amb Beethoven l'hem tingut més fàcil”, diu honestament Järvi. “Com que Beethoven sempre s'ha tocat massa fort. Com el podríem fer d’una altra manera?”. A l’impuls vertiginós del projecte li surt bé a ell i la seva Orquestra; no obstant això, Schumann un cop més, perquè ell llegeix els grans artistes del futur com l'esperit intricat del passat.

La DKB de Beethoven i Järvi ja tenien un gran factor sorpresa. Els actuals cicles tempestuosos de Beethoven treballats per Järvi i també per Giovanni Antonini, Jos van Immerseel, Osmo Vänskä, Riccardo Chailly, Christian Thielemann und Daniel Barenboim en els enregistraments complets –Paavo Järvi ha estat reeixit, transparent i amb un excés de brillantor i un Beethoven abans inherent que no portava cap novetat volcànica amb  Furtwängler. Però delicat per a un Stravinsky tan estirat. (?)*.

Així de salvatge i indòmit sonava un Beethoven “castrat” perquè al voltant del seu estat d’ànim depressiu no enganyava, es transforma -ara afecta fins i tot el (petit) cicle de Schumann-. (?)*.  Aquest director té una personalitat ben definida, el que antigament en diríem promiscu, estalviador. Järvi de fet no és Universalista quan ell es lliura. No obstant això és un especialista de repertoris corrents.

Nascut a ‘Riga’, el fill gran de directors de renom –Neeme Järvi (75)-, el seu germà 10 anys més jove que ell (40) –Kristyan Järvi-, un americà esplendorós. Paavo Järvi no és tímid: dirigeix quatre orquestres alhora: Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt (que enguany acaba temporada), DKB; director vigent de l’Orquestra de París i fins el 2015 a l’Orquestra Simfònica del Japó NHK.

Aquest és el suspicaç registre i pot explicar-se pel fet que l'èxit de la Filharmònica de Cambra sigui més petita (ell va assumir el càrrec de Daniel Harding el 2004) tan gran va resultar la seva reputació de director d’orquestra simfònica que el va començar a afectar.

Un cas sorprenent de compensació excessiva.

Ja com a cap de l’Orquestra Simfònica de Cincinnati (2001-2011), admet que “Havia d’insistir en fer 2 CD anuals”. “Així són les meves postals per terres estrangeres”, fa broma. Així es porta la seva discografia – sorprenentment  per tenir només 50 anys- mentrestant ronda els 70 CD. Aquest Järvi més com a especialista en forces més petites, va resultar més se'ls nega la seva diferència. "Una Orquestra de Cambra, no vol dir petita", insisteix. “Més aviat penso en una específica actitud de Música  de Cambra davant la Música”.Tot just té la 15a Simfonia de Dmitri Shostakovitsch acabada. És factible, gens voluminós.

Amb les noves postals publicades de Schumann, 2  simfonies i quatre grans obertures, la DKB es perfila sota la direcció de Paavo Järvi, com una de les orquestres més internacionals i modernes d’alemanya. Ensenya un Schumann Romàntic i també dramàtic, complicat com agradable i tranquil. Com a un músic d’un passat vencedor sense haver estat guiat (?)* i respirar sense esbufegar la pràctica interpretativa històrica.

És explosiu en el clar de lluna. Un innovador nerviós sense distincions acadèmiques. Schumann no era gens salvatge. (?)*.

* Desconec si la traducció és bona. No tinc eines suficients per saber-ho.
Gràcies...