Diu la crítica i l'enciclopèdia de la Vikipèdia que la Simfonia núm. 5 de Mahler és la més coneguda. L'anomenen "la Romàntica", suposo pel seu 4art moviment. Per a mi, la més coneguda és la seva primera, on el tema del "Frere Jacques", aquella cançó en forma de cànon francesa, li dóna un caràcter tràgic posant-la en menor i disposant als clarinets aquell aire Klezmer, al cap i a la fi, els orígens naturals de Mahler. Un jueu convertit al Catolicisme per tal d'accedir a la plaça de Director. Sí, potser sí que és Romàntica ja que en aquest moviment estètic i en el de l'Escola de Weimer a la qual formava part com a seguidor juntament amb Bruckner i que entre els seus fundadors hi trobem Liszt, Wagner els sentiments i la suggestió formaven part del seu catàleg del bon músic avantguardista contrari a la música culta encapçalada per Joachim, Brahms, Schumann, Mendelssohn i el Mestre ja mort, Beethoven, el mirall, el punt a seguir, la forma clàssica, etc., en definitiva.
En totes les simfonies de Mahler hi havia un sentimentalisme, una emoció que el vent ho potencia meravellosament. Però cal dir que tampoc era gaire original ja que en simfonies anteriors utilitza temes ja existents -Wunderhorn-. Ell no és original com Beethoven, per exemple. Fa un collage musical i ho orquestra a la seva manera -que hauríem de dir a la manera Bruckner-, a partir de la seva experiència com a director d'orquestra, per cert, molt bo, segons el mateix Johannes Brahms...
Com ja he comentat en d'altres entrades, Mahler no es deixava ni una coma quan escrivia les indicacions per als músics -i no sabem si allargava gaire més pels directors-. A cada moviment, la descripció pertinent. Segons la Vikipèdia, la Simfonia Núm. 5 en Do sostingut Menor, hauria de durar 75 minuts i tothom sap, que cada director, actualment la fa durar segons la seva recreació poètica. Paavo Järvi ens concedeix el privelegi d'Una Hora, Onze Minuts i Trenta Cinc Segons.
El Primer moviment ha de semblar una marxa fúnebre i ho sembla. Potser la durada extremadament llarga ens summergeix en aquella atmosfera que Mahler havia planificat amb tanta cura i que Järvi ens l'ha presentat a tots nosaltres amb tanta delicadesa.
El Segon moviment, és nerviós. Ho és de nerviós sobretot per la corda que hi posa el seu granet de sorra...que insisteix amb els seus trèmols separats del color del vent sempre omnipresent. Ningú fa ombra a ningú i, això en Järvi n'és un expert en aquesta disciplina: D'una olla de grills fer-ne una bellesa perfecta.
El Tercer moviment és poderós però no ràpid. El vent metall com fusta té un paper predominant i per fer-ho més el·loqüent, separa del conjunt una trompa. Sembla ben bé com una mena de concert per solista dintre d'una simfonia. Potencia més el caràcter de "poderós".
En aquest moviment hi ha un collage, ecos llunyans d'altres músiques, sobretot valsos. Un tarannà jovial destaca en les expressions facials de Järvi alhora sap indicar el caràcter als músics. Ell n'és un expert de primer ordre!
Sí, l'Adagietto. Un Quart moviment que deixa tothom amb la bocabadat, els ulls plorosos i el cor encongit. No és Beethoven. Però aquest moviment és l'únic de tota l'obra de Mahler, de tota l'obra, repeteixo, que et deixa sense paraules. Et descol·loca i et manté en un estat de trànsit infinit, un embruix que mai no voldries ésser despertat. Però ho fa.
Ho fa amb el Cinquè moviment i últim. Amb el seu rostre simpàtic o dramàtic davant de les càmeres, Järvi, també surt de l'embruix, lentament. És un Rondó a la manera clàssica. Té uns ecos d'aires populars que es van repetint com una roda. Que comença lent i va accelerant fins a un tutti solemne.
Aquest vídeo de Paavo Järvi ha estat suprimit per You tube . Ho sento...
https://www.youtube.com/watch?v=MBDpb3l6O9c
Aquest vídeo de Paavo Järvi ha estat suprimit per You tube . Ho sento...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada