Danses noruegues d’Edvard Grieg Op. 35 (1881) i Simfonia Núm. 4 Op. 29
de Carl Nielsen “la
Inextingible” (1916).
Un concert ben curiós realitzat el 19 d’abril, fa prop d’una setmana a
l’Alte Oper de Frankfurt, sota el mestratge de Paavo Järvi amb l’Orquestra
Simfònica de la Ràdio
de Frankfurt.
Va ser un concert amb dues cares ben diferents. Grieg, el nacionalista
noruec per excel·lència, anomenat el Chopin del Nord, amb fortes
semblances formals amb la
Música europea continental però amb una tradició molt pròpia.
El mateix Grieg havia dit de la seva música “Els grans compositors com Bach
i Beethoven han construït esglésies i temples en les regions més excelses. Jo
com Ibsen, en els seus darrers drames, vaig voler aixecar casetes per al poble,
en les que pugui sentir-se còmode en la seva llar i ésser feliç”. Fins i
tot el crític musical americà Lawrence Gilman autor de varis llibres sobre la
Història de Música Simfònica, havia dit: “Grieg posseeix una individualitat
indiscutible i poderosa. Això és la seva condició distintiva. El seu accent és
inconfusible; el seu discurs pot convèncer-nos o no, però la veu és sempre la
veu de Grieg...Grieg és doblement admirable perquè no es vesteix amb gales de
ningú ni utilitza paraules d’altri”.
Poden dir el què vulguin, però per posar un exemple el concert per a
piano i orquestra en La menor Op. 16 de Grieg, el seu primer moviment està
inspirat amb el de Schumann, amb la proesa musical que cada vegada que escolto
Schumann, aquest em
recorda Grieg i no al revés. Grieg va tenir contacte amb
compositors europeus com Liszt i sobretot per haver anat a estudiar violí a
Leipzig, Alemanya.
En el cas de Nielsen va ser tot el contrari. No es va moure de
Dinamarca. Només va tenir alguna influència i contacte amb Gade i, a poc a poc
va començar a desmarcar-se de la forma sonata clàssica en les seves simfonies.
Nielsen té 6 simfonies i la més coneguda és sorprenentment, és la
quarta.
Paavo Järvi ja té un enregistrament previ de les danses noruegues amb
l’Orquestra Simfònica Nacional d’Estònia. Si hem de ser rigorosos amb la
interpretació, diria que els aires nòrdics estan en el seu lloc: Grieg queda
plasmat d’una manera més original, més plàcid; en canvi, la sonoritat alemanya
de Frankfurt li donà un matís massa potent, on el vent dels instruments de
metall, omplien exageradament tots els tuttis orquestrals.
Com ell mateix va dir en una entrevista que li van fer, el que podem
destacar de l’orquestra de Frankfurt és la potència del vent i amb aquesta
potència exacerbada, poden interpretar còmodament autors com Carl Nielsen en
què no gasten esforços per donar una total plenitud: exemples: 3 oboès; 3
clarinets en Si Bemoll; 3 fagots incloent-hi un contrafagot; 4 trompes en Fa; 3
trompetes en Do; 3 trombons i 1 Tuba..., a part de donar molta importància a la
zona de greus dels instruments de corda i als tocs de percussió. Al quart
moviment, fins i tot, hi ha un duet entre timbals, situats a cada extrem i, que
alhora interactuen amb tota l’orquestra donant un toc colpidor i atrevit.
És una simfonia que no es distingeix cap pausa entre moviment i
moviment, va tot seguida: Inextingible. Potser sense voler-ho va
“copiar” la simbologia que Wagner volia conferir a la seva Òpera Tristany i
Isolda de la “melodia infinita” que no va saber-li trobar. Amb
Nielsen sí dóna aquesta impressió. Sempre té coses a dir. És molt efectista
i el contrast de les diferents sonoritats li donen un aire dramàtic que és sens
dubte, la característica principal.
Com a iniciada amb aquest tipus de música tan trencadora pel
meu gust, ens hem de refiar amb la confiança gairebé cega que hem dipositat amb
el director. No puc discutir ni criticar-lo si ho ha fet bé o no. Simplement
dir Chapeau! Simplement perquè és un
tipus de música que li agrada i se sent còmode dirigint-la, que no li ve de nou
com a mi d’escoltar-la.
Jutgeu vosaltres mateixos.
Per ordre: Grieg, 1er enllaç; Nielsen, 2on enllaç.
