Un aclariment
abans de començar: S'ha de dir que la realització francesa no estava a l'altura
de les circumstàncies.
Si hagués sabut
que podia gaudir des de casa mateix la retransmissió en rigorós directe del
concert de Paavo Järvi feia a la Sala Pleyel de París, no hauria estat
romancejant. Malgrat no ho sembli, no estic tot el dia enganxada a can Järvi.
La primera part
estava dedicada a Ravel, -valsos nobles i sentimentals- no sol fallar res que
no sigui francès, així són de xovinistes. I el concert de Sibelius per a violí
i orquestra, en RE menor, interpretat per Kavakos.
Aquest concert
m'agrada bastant i posa a prova els violinistes. És força difícil i a més la
melodia sol ésser molt contundent, sempre esbossant el caràcter finès de
l'autor. Li havia escoltat a la gran Hilary Hahn però ara em faltava el gran
Kavakos.
Però vaig
arribar mentre Kavakos interpretava una propina: Bach. Se sentia poc. Molt
llunyà i no es podia percebre amb normalitat desitjada que Bach es mereix. Però
prometia.
A la segona
part, Brahms! La tercera simfonia en Fa Major Op. 90
Feia dies que
no la recordava i la vaig notar un pèl ràpida. Però no. En aquella simfonia hi
ha molta passió acumulada i s'ha de rabentar el més aviat possible.
Paavo Järvi va
concebre la simfonia de factura
clàssica, amb els temes A-B molt contrastats. Ràpid-Lent. Va
ser una interpretació molt equilibrada en el Desenvolupament. El moviment acaba
com un sospir i així ho feia notar, amb l'expressió acuarada, Paavo Järvi.
El seu segon
temps, de direcció lenta com gairebé totes les simfonies d'aquest estil
(clàssic), el vent compost per Clarinets i fagots tiraven del carro amb alguns
matisos puntuals de la corda que repeteix la melodia inicial i que, més
endavant, en el clímax del tutti,
s'incorpora definitivament conferint el moviment d'una calidesa suau.
El tercer
moviment és Poesia pura, tallat amb el mateix esquema del primer moviment
Ràpid-Lent. Si li hagués de posar un títol seria "Sense Paraules". No
es pot comentar res perquè és Poesia i la Poesia no s'explica, s'ha de gaudir, sobretot amb
Järvi.
En el darrer
moviment, el tempo és just; gens exagerat, tumultuós i comprensible pel fraseig
de les cordes. L'inici és força lent, amb una breu exposició que desemboca en
una explosió de sentits. És un moviment que alterna dramatisme solemne amb una
alegria dosificada.
No tots els els
directors ho aconsegueixen, però Järvi, sí. Ni Rattle ni Schonwandt. Aquests
altres directors precipiten el final; l'allarguen fent notes cada vegada més
primes, lentes o fluixes...Paavo Järvi li dóna un altre caràcter: És un final
contingut, un final que s'extingeix lentament com un ble que s'apaga i tan sols
hi deixa el fum que es desfà etèriament. Pura Inspiració. Dubto que pugui
escoltar-ne cap altra versió. Em va deixar tocada per l'embruix!
(Diuen els que
cerquen quintes essències que aquesta tercera simfonia de Brahms simbolitza
l'Amor platònic entre ell i Clara Wieck-Schumann, que per això té un caràcter
tan impetuós, dramàtic, explosiu, solemne i apassionat -definició general de
tota la simfonia: APASSIONAT-. No sé què pensar. D'altres parlen de les onades
presents al port de la seva ciutat natal: Hamburg. El mar no és tan apassionat,
és més tranquil...plàcid, de mirada blava).
I per acabar,
ens va regalar una propina molt adequada: Kuolema o Vals Trist de Sibelius.
Digueu-me pedant, però amb un parell de notes de la corda ja vaig saber
què era. És de les poques obres de Sibelius que m'agraden. Fa temps que el
conec, fins i tot abans que el seu concert per a violí. Són partitures /
melodies que marquen...Gran delicadesa de la corda -la corda de l'Orquestra de París-, emotivitat i un tutti que el vent fa sentir el seu
caràcter de la terra natal del compositor.
En Paavo Järvi,
magnífic com sempre, ell sempre amb sintonia amb la Música.
(No es pot
escoltar pel Canal ArteLiveWeb en diferit, tret que hi estigueu abonats...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada