Impressionables!!!

Triomf a la Sala Pleyel el primer dels 2 concerts  del Jove Jean Frederic Neuburger amb l’orquestra de París. Si el concert de Ravel per la mà esquerra del jove pianista intriga, l’orquestra dirigida per Paavo Järvi, impressiona encara més.

Després d’accedir a la direcció musical de l’Orquestra de París al 2010, el director Paavo Järvi infon i treballa obres del repertori nòrdic entre els seus dits. Així doncs, és amb una peça nacionalista del jove Sibèlius, Suite Karelia Op. 11, obre el concert. Mestre dels plans sonors, cordes d’una escalfor sorprenent i clares com el cristall, l’Orquestra de París impressiona. Fins aquest punt un no es pregunta si els músics  no són prou bons per un núvia tan bella com la Suite Karelia que ràpidament es va enfonsa en kitsch. 

Res com el concert per la mà esquerra de Ravel. Amb aquell esclat Paavo Järvi va fer sonar  els timbres de l’orquestra! El jove pianista Jean-Frédéric Neuburger (qui tocarà endemà el Segon concert de Liszt) sembla paralitzada i afavoreix una lectura articulada i muscular, marcat per algunes imprecisions. I en la intimitat del recital, el jove pianista francès, ens ofereix una estranya i sobretot meravellosa peça de Debussy (un estudi) on la seva teranyina i joc en fan una delícia.

La segona part del concert confirma la forma enlluernadora de la formació parisenca, amb la Simfonia n°3 per a orgue Camille Saint-Saëns. No sabem què admirar més: l’impuls injectat i agombolador lirisme del primer moviment, amb un orgue excel·lent

Thierry Escaich integrat al so de la seva orquestra, la vida incomparable del segon moviment o la fantasia  aportada en el final que en una altre batuta podria ser formidable. Més que mai, l’Orquestra de París s’ha consolidat com una formació d’elit amb Paavo Järvi. (16 octubre).

http://www.lalettredumusicien.fr/s/articles/2471_0_l-orchestre-de-paris-s-impose-dans-ravel-et-saint-saens

Això és la crítica que en fan els francesos que tenen les orelles al cul, on només veuen cordes i més cordes. Els dobles plans sonors és una CARACTERÍSTICA fonamental de Paavo Järvi en gairebé tota la seva direcció orquestral. I encara no se n'havien adonat?

Només veuen bombolles de plaer sonor; són molt efímers perquè quan Järvi passi de moda, ja ni se'n recordaran dels cels musicals que tocaven amb les mans...

Jacobinades...

Després d’assistir com a director convidat al Festival John Costello de Música Contemporània a Cincinnati, ha posat la directa cap a París.

Allà l’esperava la crítica incondicional, als seus peus, a punt d’elogiar-lo per qualsevol cosa.

Ara encara estan enlluernats per la interpretació de l’Òpera Elektra de Richard Strauss al festival d’estiu d'Aix-en-Provence.

Paavo Järvi els sorprèn fins tot quan qui dirigeix és el seu ajudant és un altre director com Andris Poga. Ha de ser un bon director que entengui les maneres i models de direcció de Paavo Järvi sinó no estarien tan eufòrics.

Per no faltar a la tradició jacobina, Järvi els ha dut un pianista polonès format a Estrasburg i Lió, amb obres Debussy i el tercer concert per a piano que Bártok va escriure poc abans de la seva mort (2 d’octubre).

I per acabar, tot un clàssic. El Bolero de Ravel. Un Bolero que el mateix compositor va escriure perquè els músics assagessin.

Com és de preveure, després d’aquesta bona execució, en Paavo va aplaudir els músics, llargament, abans de tombar-se cap un públic delirant.

Cal dir, que pels dies 16 i 17 els ha amanit un altre programa ben substanciós. Sibèlius, Ravel –Concert per a la mà esquerra-/ (17 d’octubre Liszt) i Saint-Saëns –tercera simfonia per a “orgue”-. El pianista convidat és un noi francès de futur brillant: Jean Frederic Neuburger.

Els que hi puguin anar que el gaudeixin...

"Un director és un comediant"

Això ho diu el mateix Paavo Järvi.
I és cert. Ell és un GRAN COMEDIANT!!!!
La gesticulació ho demana a crits.
Cada Música li correspon un rostre, una mirada o un ritme "popular". Davant d'una càmera, és clar.
Dedueixo que en els assaigs sense públic ni càmera, deu ser un enrampat....

Massa sobrevalorat

Després de viatjar per tota Europa amb les seves orquestres durant la resta del mes d'Agost, li va arribar la PROMS de Londres amb la seva diva preferida Janine Jansen al violí.
Allà un violinista que va ser en el seu moment un crack i suposo que ho continua essent, li va fer una crítica molt encertada.
Aquest violinista que per cert no ho sembla, la va clavar completament allà on fa més mal a tota la trepa de directors creguts que omplen les revistes de crítica.
Els directors estan massa sobrevalorats.
Amb Paavo Järvi -i suposo que amb el seu germà petit, també- aquesta definició li ve com anell al dit.
Cregut, pretensiós, egocèntric, narcisista, prepotent -fent relectures i reinterpretacions d'obres prou conegudes que els simples mortals que NOMÉS els agrada la música i no hi entenen, ho troben genial- però que si segueixes la patitura amb ull crític li aixeques la crosta de geni....Els directors que els agrada la grandiositat, l'espectacle a manera americana del terme,  aquests segur, sí estan sobrevalorats perquè la mateixa crítica els infla....
Nigel Keenedy és l'estrella.
http://www.theguardian.com/music/2013/aug/30/nigel-kennedy-interview-conductors-overrated

Porca Misèria!

Quan Paavo Järvi va anar aquest Agost amb la Deutsche Kammer Philharmonie de Bremen a Sao Paulo, Brasil, i va dir tantes animalades sobre Beethoven, en un dels assaigs amb presència de premsa audiovisual, a més de dirigir l’orquestra també va haver de dirigir la càmera  de qui ho gravava.  L’assaig era de la Simfonia núm. 6 “Pastoral” de Beethoven. En Paavo els ensenyava enfocar cada vegada que sonava un instrument però, com sabem d’allà on no n’hi ha no en pot rajar, aquests brasilers ni que els ho ensenyin gestualment ho entenen.
 https://www.youtube.com/watch?v=8f3w7K4lkaM

En resum, els ho va ensenyar i al final van posar la càmera fixa. En Järvi vist de costat dirigint parcialment i un trosset d’orquestra de la poca que es va endur.

I aquests estan preparats per un Mundial de Futbol i uns Jocs Olímpics?

Porca Misèria....

(La part del concert en viu suprimida per YouTube).

La menys wagneriana...

Potser les ganes de passar-ne via, va triar la versió de la Tercera simfonia de Bruckner la batejada amb el nom de Wagner, més curta de minutatge com alguna de les que volten per la xarxa dels directors més conservadors ja morts com per exemple, Solti. Com he sabut fa poc, Bruckner era dels compositors que feia més d’una versió. Aquesta que va triar Järvi em va decebre una mica. Jo esperava trobar-hi totes les òperes de Wagner i només el filtre de Tristany i Isolda,  el cor de les filadores del Vaixell Fantasma i alguna pinzellada de Tanhäuser. Podríem dir, que la seva versió era la menys “Wagneriana” de Bruckner.

Aquesta simfonia sí que va saber treure-li tot el suc orquestral, tal com sap fer. El vent tan ben posat a la partitura de Bruckner va sonar equilibrat i els micròfons van rendir a la potència exigida.

 https://www.youtube.com/watch?v=kY4l2Xx3crs&list=PL70QeIM3H_21ZXRFvzg9a9nb8nYoBQPbO&index=1

Mozart li rellisca

Una de dos, l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt no està capacitada a l’hora de fer Mozart o bé en Paavo Järvi no sap gestionar-la fent Mozart.

A l’agost i, encara amb l’Orquestra que no dirigirà de manera permanent a partir del nou curs musical 2013, ens va oferir un concert coix.

A la primera part, el concert per a piano KV 466 de Mozart, amb un noi mestís, meitat coreà i meitat alemany en què la crítica internacional li pronostica un futur brillantíssim: Christopher Park. Em va decebre. Em va recordar el tarannà de Maria Joao Pires fent Mozart, molt clàssic, molt suau, sense alteracions ni contrastos. Fluix.

Paavo Järvi, per la seva banda va tractar l’orquestra molt poc professional: va destrossar Mozart. La seva visió monumental de l’orquestra va quedar triturada per una visió massa simple i desequilibrada. Flautes i oboès –potser per culpa dels micròfons mal posats- se sentien a tota potència fins i tot, la primera flauta feia cara de no creure-s’ho del tot com sonava. Mentre que la corda, el coixí de l’orquestra –una orquestra reduïda- gairebé no se sentia.

Els dos primers moviments van ser molt lineals, sense contrastos. Tothom que ha escoltat altres versions, com ara la Mitsuko Uchida o Rudolf Buchbinder, aquest concert núm. 20 de Mozart, té la sort de tenir un primer moviment molt dramàtic i majestuós. En aquesta versió queda totalment esvaït. El segon temps, com un dia plàcid que després s’ennuvola no va quedar palès amb Paavo Järvi. Això sí, al tercer moviment, els dubtes van aclarir-se-li. Però no obstant això està suspès. Com a tall de mostra, ens va regalar el so de dues trompes naturals que tenen un solo al final del tercer i darrer temps.

Tinc entès que director i solista pacten com volen que soni el concert. De moment Järvi li ha sortit força malament, tret d’una ocasió: Una orquestra diferent –alemanya també- i Fazil Say. La resta de Mozarts –concerts per a piano- que ha fet li han sortit covarots. 
 https://www.youtube.com/watch?v=xJcPEtj4ens&list=PL70QeIM3H_21ZXRFvzg9a9nb8nYoBQPbO&index=2