Mites a part

Voldria fer un apunt personal sobre l’opinió que mereix el punt de vista americà en la personalitat de Beethoven i Mozart com a compositors especials i que Paavo Järvi, en tant que format als Estats Units, n’està ben impregnat d’aquesta tradició tan superficial.

Una cosa a tenir en compte és separar vida i Música dels compositors, una cosa que desgraciadament no es produeix.

Els americans en són molt propicis a idealitzar-los, a voler trobar quintes essències.

Un professor de literatura ens havia dit que ser imparcials a l’hora de comentar un poema o qualsevol narració havíem de separar el que era biografia i composició. Es veu que aquesta tendència també la podríem trobar en l’estètica musical. Es diu que Mozart era molt groller quan escrivia cartes a son pare. Llavors que hem de dir, que la seva grolleria es transmetia a la seva obra? Tots sabem que no. Que la seva música era exquisida, que era representativa de l’època que va viure i que va sobrepassar les expectatives i tot. Que era un geni això també ho sabem. Avui dia trobem nens prodigi que amb 4 anys toquen sonates per a violí complicades per un adult però m’hi jugo que no són capaços de compondre. La interpretació d’una peça és mecànica, s’aprèn amb la imitació. Mozart i la resta de compositors del passat sí. Tenien el do de sentir i d’expressar-ho.

En personalitats especials com la de Mozart o Beethoven, generen molta imaginació, hi ha mota llegenda oculta per falta d’informació. Amb aquest precepte, ens trobem que juxtaposen música i vida.

En un programa sobre Mozart i Beethoven que van passar pel canal 33 fa temps, el director d’orquestra d’origen israelià però format als estats units, Pinchas Zukermann i el violinista Jeshua Bell discutien sobre la genialitat de Mozart per una banda amb la de Beethoven per l’altra.

Deien: Mozart va fer 27 concerts per a piano, cada concert és diferent, tenia molta imaginativa... mentre que Beethoven en té només cinc.

Els concerts de Mozart en són 27, cert, però tots s’assemblen perquè estan tallats pel mateix patró de l’època i si mirem prim només uns quants s’aprofiten. Beethoven en té 5 i tots 5 s’aprofiten. Beethoven no va inventar res que abans no s’hagués fet, també és veritat. Mozart en el concert nº9 per a piano, comença el piano fent l’exposició del tema i no l’orquestra tal com podrem veure més endavant. Beethoven ho reprodueix en el 4art i 5è concert, i així, en d’altres compositors posteriors com Txaivoski i Rakhmannov.

Beethoven té una melodia fàcil. Els americans tot allò fàcil els agrada, tant que fins i tot trinxen la llengua parlada. Un exemple d’aquesta facilitat és la novel·la d’Ernest Gemingway, Adéu a les armes (1929). En la crítica es diu que el llenguatge és massa planer i que entra molt bé, sobretot els diàlegs. Una de les coses que es desprenen del text sobre Beethoven de Bernstein era que la seva melodia s’encomana molt fàcilment, com les cançons de cafè...

Mozart va tenir una vida molt tumultuosa. Va trencar lligams amb l’església contradient la voluntat del seu pare, molt més conservador que ell. Diguem-ne que es va avançar al Romanticisme. Fins i tot va compondre dues simfonies perquè li venia de gust (números 25 i 40 amb Sol menor). Volia ser un esperit lliure. I això li va costar car ja que va viure a la misèria, tan que va ser enterrat en una fossa comú per falta de diners.

Quina història més bonica, oi?

I Beethoven?

La seva melodia fàcil s’enganxa i la repeteixes contínuament.  I la vida? Esperit lliure, dificultats econòmiques, sordesa, amors impossibles, música molt expressiva que suggereix emocions d’alegria i entreteixeix vincles entre l’Home i la Natura molt corrent amb el Romanticisme naixent.

Es diu que un dels períodes biogràfics més tristos de la seva vida, quan va escriure les tres cartes a la seva Estimada Immortal va escriure la simfonia núm. 8. Una simfonia que pot deixar indiferent perquè no té res tret de l’anècdota del metrònom, un invent recent a qui Beethoven li’n dedica varis moviments i que a partir d’aleshores, usaria per marcar les seves obres la pulsació adient. Què diran els inventors de mites? Quina relació veuran entre obra i vida? N’hi ha?

Si Beethoven no ens hagués arribat amb aquesta aureola de sublimitat, de genialitat, no l’hauríem conegut pas. El coneixerien uns quants experts musicòlegs i prou.

Parlem de Música antiga?

Händel o Haendel –en anglès- forma part de la música antiga però tothom el coneix. Només cal citar-lo i et diuen L’Obra més coneguda d’ell: El Messies. Qui no coneix El Messies? Ens el trinxen a cada Nadal i no sembla que tingui gaire qualitat... La música aquàtica?, la música pels reals focs d’artifici? Els concerti Grosso a la manera de Corelli? És imposible comparar-lo amb el mestre d'Eisenach....

I per què no parlem de Bach? Música antiga que ningú, -sobretot els americans que els agrada la vida tan “romàntica” o miserable dels compositors- no la valora prou. Va tenir una vida molt sacrificada i va sofrir molt. Dues dones i 24 fills on només en van sobreviure uns quants perquè en coneixem la biografia per haver-se dedicat a la Música: Carl Philipp Emmanuel i  Johann Christian Bach. Va gosar demanar un augment de sou mentre feia de Mestre de Capella que -a més a més havia de fer classes de llatí, teologia i altres matèries no musicals- i, encara li’n van rebaixar més fins que es mostrés penedit...

Per què no la “popularitzen”?. La melodia no és prou interessant?, no queda enganxada a la memòria? Qualsevol melodia per difícil que sigui es reté, sobretot si és bona i Bach, gran representant de la Música Antiga, en té moltes...

La música de Beethoven és vigent avui i la de Bach, també. Potser hauríem de dir-ho al revés.