Abans quan anaves a un concert o simplement l’escoltaves a casa a
través d’una gravació, percebies la
Música plana. Els aguts a l’esquerre, els greus a la dreta i
els mitjos, al centre.
Jo comparo la
Percepció amb una habitació i la Música, una pintura que
podia ser barroca pels escorços de la gravació de l’estudi, de la trampa que
t’hi podessin posar.
Gaudies igual si hi posaves tots els sentits o imaginació.
Però amb el descobriment d’un nou director -alhora fill d’un altre
molt més conservador i més clàssic- va ser revulsiu. Va ser com si les parets
de l’habitació s’enderroquessin, la
Música tenia relleu, la podies tocar, tenia profunditat i tu,
un simple oïdor, fins i tot, tenies la sensació d’estar al mig de l’orquestra.
Escoltar la Música
–i alhora veure-la a través del youtube- amb aquest nou director va ser com un
alliberament espiritual. El mateix que notes quan escoltes el final del segon
acte de l’òpera “Fidelio” de Beethoven. Com una mena d’alleujament catàrtic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada