Gràcies a les noves tecnologies d'Internet, concretament You Tube -perquè podem comparar alhora dues o tres versions diferents-, ara podem dir amb seguretat que Järvi -i Harnoncourt i, potser Ton Koopman- a l'hora d'interpretar els clàssics i segons quins Romàntics, no són prou purites ja que amb Mozart i Beethoven, el diapasó d'afinació estava per sota dels 440 Hz, -el La, "A4" o a'- i ells el posen a 440 i aquesta determinació data de l'any 1969, legalment i definitiva.
Cada època té el seu. I cada país, també. Anglaterra -Händel- usava 422,5 Hz. Però per a l'Òpera, música secular, s'utilitzava el de 440 Hz, el que utilitzem majoritàriament per a música de cambra o petites formacions.
És a dir, que les simfonies i/o peces de Beethoven anteriors al 1834, s'havia d'afinar el La per sota de 440 Hz.
Les obres posteriors de 1858, s'establí el diapasó a 435 Hz.
En Paavo Järvi ho interpreta TOT al diapasó actual 442 Hz que és a mode orquestral. Sense tenir en compte aquest posssible criteri historicista que sí el tenen, Hogwood, Gardiner o Brüggen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada