Cada simfonia de Beethoven té un carisma, una estimació, una emoció i la Setena, n'és una d'elles.
Hi guardo molts records en aquests 4 moviments.
Té una característica que la fa semblant a d'altres, com la 5ª i la 8ª encara per fer. El Ritme. l'ostinato del segon temps: una negra, dues corxeres i dues negres, fins a l'infinit. També es diu que és un dels moviments que quan es interpretar per primera vegada, va tenir més èxit. Jo no m'hi oposaré pas. Hi estic d'acord per molts motius.
I un d'aquests, és que en Paavo Järvi supera el Mestre. Té relació amb la juxtaposició de famílies d'instruments orquestrals.
En gairebé la majoria de versions d'aquesta simfonia, a part de la rapidesa o lentitud amb què es pugui interpretar, li manca expressivitat. La corda arrasa i el vent sembla que no existeixi. És tota seguida, com una roda, sense respirar. Bé, cal dir que amb la versió Järvi li passa quelcom semblant, una mena d'ofec...potser era el que volia expressar Beethoven? Tots els moviments van seguits, no hi ha pauses entre temes o frases musicals. En aquest cas és l'única crítica que se li pot fer a Järvi.
Bé, anem aquell motiu que la versió Järvi la fa tan especial. La juxtaposició en el segon moviment de la corda i el vent: una mena de teixit en què cada família té vida diferenciada -pròpia-. Es pot dir que és la culminació del leiv motive del modus operandi de la direcció Paavo Järvi. Separació de dos plans entre vent i corda. Comencen cada un pel seu costat, fluixet, al seu aire fins al clímax on tots es troben en una mena de culminació d'èxtasi musical. És per tant, La Simfonia on es pot veure millor el joc entre Vent -calrinets, fagots, trompes, flautes, etc.- i Corda... El ritme també és important però vist això, quedaria relegat en un segon terme, tot i la importància definitòria d'aquesta magnífica simfonia.
Ho podeu comprovar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada