La música en el sentit més comú és sempre Espiritual.
També si no està tematitzada directament amb l’espiritualitat, sempre
té quelcom d’espiritual.
Això és fàcilment característic per al so i la música.
Inclús diria fins i tot que no hi ha cap altra forma d’art que trobi
un accés a l’ànima tan directament com la música.
L’estereotip diu: La
Música comença allà on acaben les paraules. I
aquest estereotip és una gran veritat!
La música pot comunicar d’una manera senzilla i clara alhora sense
predeterminar massa.
Així, una simfonia de Bruckner pot tenir un significat diferent per un
públic alemany i un de diferent per un públic japonès.
Això és la màgia que sorgeix quan la gent està inspirada per la
paraula.
Però passa quelcom quan es
canta.
Als nens no els expliques les cançons de bressol, les cantes.
És aquest un moment màgic que sorgeix quan cantes pels teus nens.
Parlar és una forma de comunicació.
Però el fet de cantar ho supera, va més enllà.
Omple el cors de la gent amb quelcom que no es pot explicar. I això és
la força de la Música.
Això diu l'explicació de Järvi i la traducció que en vaig fer dels subtítols en alemany.
La tematització o tipificatització d'una
música com a espiritual és molt subjectiva.
Jo no he trobat enlloc que la
"Reforma" de Mendelssohn –simfonia la que va dirigir Paavo Järvi amb la DKB a Hamburg el 22 de febrer-
sigui espiritual. És una Música simbòlica per a commemorar un aniversari
religiós que va ser cabdal pels Germànics, 300 anys de la Presentació de la Confessió d'Augsburg: La Reforma Protestant
de Martin Luther. Diguem-ne la independència religiosa del Papat de Roma. Què té
aquesta simfonia que la faci diferent? És programàtica. Parla a través d'unes
melodies d'allò que va significar aquell renaixement espiritual. Un dels temes
que apareix vàries vegades (dues) és l'Amen
de Dresden, un conjunt de 6 notes cantades per corals als
serveis religiosos de l'estat Alemany de Saxònia, almenys des del principi del
segle XIX. El motiu es va associar amb la ciutat de Dresden. L'Amen de Dresden
va ser compost per Johann Gottlieb Naumann (1741-1801) per a l'ús de la capella
Reial de Dresden. Tal va ser la seva popularitat, que es va estendre a altres
esglésies de Saxònia -Catòlics i protestants-. Aquest Amen de Dresden a més de
Mendelssohn l'han usat altres compositors: Wagner a la seva darrera Òpera Parsifal; Bruckner a l'adagio de la
seva darrera simfonia (9a.) : Mahler, el va incorporar al darrer moviment
de la seva Primera Simfonia i en el darrer moviment de la seva Segona Simfonia:
Manuel de Falla, en la seva música incidental amb text de Calderon de la Barca "El gran teatro del mundo" i,
finalment, Eric Ball amb el seu poema simfònic "El Regne Triomfant", un retaule
musical sobre la segona vinguda de Crist, utilitza l'Amen de Dresden abans de la Presentació de l'Himne
Hemsley amb les paraules associades: "Ell ve amb baixant amb els
núvols".
L'única cosa que
es pot dir amb majúscules i lletres daurades és una simfonia inspirada del gran
Mestre Johann Sebastian Bach
i que en aquells temps, el va descobrir. El Primer moviment, comença amb
una introducció de tipus coral i obre gairebé com una Fuga. I el contrapunt a
l'estil de Bach es fa sentir en gairebé tot el seu primer moviment.
En el segon temps, un scherzo, és molt lleuger típic de la música de
Mendelssohn; al tercer moviment, un adagio, en Sol menor, és una peça
lírica principalment per a cordes, amb referències a l'Amen de Dresden. Al darrer
moviment està compost en forma sonata 4/4 i està basat amb el Coral de
Martin Luther. Una poderosa versió coral -Coral Protestant- de Luther és interpretada
per l'orquestra sencera.
Si hom interpreta
aquesta simfonia a la "Romàntica", com sempre s'ha fet, és molt prosaica,
simple com qualsevol altra simfonia de Mendelssohn, on la corda té el màxim
protagonisme en detriment del vent (Com les diverses versions que hom pot trobar de diferents directors, Muti, per exemple). Però si la cosa es vol fer mitjanament ben feta, tal com ho vaig escoltar
amb una versió de Ton Koopman -de tendència historicista-, el matís espiritual es pot percebre. I m'imagino
que en Paavo Järvi va utilitzar aquesta manera de fer, a l'estil
"historicista". En cas que ho hauria fet millor, hauria hagut de baixar un
to, perquè en el 1830, el diapasó en LA (A4, a’), estava per sota de
440 Hz.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada