Porca Misèria!

Quan Paavo Järvi va anar aquest Agost amb la Deutsche Kammer Philharmonie de Bremen a Sao Paulo, Brasil, i va dir tantes animalades sobre Beethoven, en un dels assaigs amb presència de premsa audiovisual, a més de dirigir l’orquestra també va haver de dirigir la càmera  de qui ho gravava.  L’assaig era de la Simfonia núm. 6 “Pastoral” de Beethoven. En Paavo els ensenyava enfocar cada vegada que sonava un instrument però, com sabem d’allà on no n’hi ha no en pot rajar, aquests brasilers ni que els ho ensenyin gestualment ho entenen.
 https://www.youtube.com/watch?v=8f3w7K4lkaM

En resum, els ho va ensenyar i al final van posar la càmera fixa. En Järvi vist de costat dirigint parcialment i un trosset d’orquestra de la poca que es va endur.

I aquests estan preparats per un Mundial de Futbol i uns Jocs Olímpics?

Porca Misèria....

(La part del concert en viu suprimida per YouTube).

Europeïtzar als francesos.

Jacobins radicals. Xovinistes purs. Sempre, ells sols!

A la Universitat, els professors d’art medieval primer –Catedràtics, que no és poc- i, els d’art contemporani després,  ens deien que la historiografia francesa s’ho manegava perquè l’Art o els moviments artístics cabdals, començaven sempre a França. El Gòtic –l’estil 1200 ja el podem considerar “Gòtic” i no comença pas a França sinó a la Corona Catalana- o l’Impressionisme –amb Marià Fortuny o Sorolla-.

Hi ha força documentació per pensar que França no és el melic del Món artístic. Ni quan regnava la Monarquia absoluta, tampoc era el centre del món conegut.

Pel que fa a la Música, no destaquen per tenir gaires compositors il·lustres. Al Barroc, tret dels músics de la cort, poca cosa més. Al Romanticisme, neden una mica més en l’abundància, però no és per llençar coets. Sempre han estat especialistes en autodestacar-se en tot. En Fèlix Ibáñez Fanés, ens deia que l’art dels francesos –i en això hi afegeixo la música- és com el xampany, moltes bombolles i de gust insípid.

Actualment, l’Orquestra de París, suposo que hereva d’aquella que el primer cop d’arc tan dolent, ha de programar a l’inici dels seus concerts, obres de compositors francesos i alguna aberració com la de traduir obres Europees com el Peer Gynt al francès. Després, el director de torn, pot prendre’s la llibertat de posar-hi alguna cosa del seu gust.

Per fi algú s’ha pres la molèstia d’europeïtzar-los. Paavo Järvi.

Bartok, Beethoven, Brahms, Chopin, Dvorak, Grieg, Haydn, Lutoslawski, Mahler, Mozart, Nielsen, Prokofiev, Rachmaninoff, Sibelius, Shostakovich, Schubert, Schumann, Strauss, Stravinsky, Szymanowski, molts compositors són nòrdics i contemporanis, que pels que tinguin l’orella massa sensible, podrien tenir problemes òtics, per massa notes sobrevingudes de cop. Ja una web sobre música clàssica li’n destaca aquesta predilecció cap aquest món desconegut fins no fa gaire per la massa que baixa de l’hort francesa i que omple la Salle Pleyel, disposada a aplaudir-ho tot, sobretot, entre moviments d’un concert.

De les pedres en treu Música!

Als catalans ens solen acusar que de qualsevol cosa insignificant en traiem molt profit. Els catalans de les pedres en fan pans....diuen.

En Paavo Järvi li passa el mateix però amb Música. La Vuitena Simfonia de Mahler, la dels 1000, és una pedra de les grosses i en va saber molt per treure tot el suc, -sap treure lirisme d’allà on sembla que no n’hi hagut mai- tant que vaig necessitar moltes hores per pair tanta meravella. Vaja, que vaig anar a dormir tard perquè el meu cervell bullia de notes i melodies. Va ser molt emocionant! I que consti que Mahler no m’agrada!!

El començament, amb els acords de l’orgue i la coral, el vaig trobar un pèl precipitat però no per això va ser poc Solemne, ans al contrari. Va ser una obra molt dosificada, plena de matisos ajustats als desitjos de Mahler. Els crescendos eren progressius i suaus. Järvi va saber mantenir els diferent plans orquestrals ben sòlids, corda/vent per separats però alhora, units, típic de la seva manera d’interpretar les obres.

La simfonia cíclica comença molt temps abans de Franck. La Novena de Beethoven ja s’hi entreveu alguns trets, però Mahler ho intensifica. Amb la 8ª, aquesta n’és molt acusada. El motiu principal del començament del primer moviment l’usa diverses vegades, una de les quals, per cloure el darrer moviment.

No és una obra que t’ofegui. La concep tota seguida però, amb dues parts ben diferenciades –un primer moviment i un segon-, fent petites pauses entre frasejos que accentuen rellevàncies melòdiques, sobretot amb la veu. La veu li dóna molta importància, fet que altres versions que he escoltat, sembla que la toqui de passada, el director de torn.

La coral és concebuda com un instrument més al servei del director que el modularà al servei de la Bellesa però, mai podrà ser amb Mahler, com Wagner o Beethoven. Per al seu moviment musical iniciat per Wagner, Liszt i von Büllov, Beethoven podia ser un punt de partida, però mai podran fer res de diferent i millorat perquè al Cim hi regna l’Omnipresència Divina del Mestre de Bonn.

Els solistes mantenen un to modulat i un bon fraseig amb la resta de l’orquestra acompanyant i en molts casos fent melodies del tot diferents, típic del wagnerisme més exacerbat; la presència de petits retardanti puntuals  confereix a l’obra una majestuositat única.

A la segona part, un extens segon moviment, culmina amb el tema que obre la Simfonia –simfonia cíclica- amb l’orgue i la coral que sonen amb un tutti potent.
Sublim!
 https://www.youtube.com/watch?v=XSR4Xv8rwWI

Bruckner i BRUCKNER

Com sempre passa amb una obra que es desconeix per qualsevol motiu, primer se l’ha d’escoltar.

Per tal de no defallir o decebre’m vaig començar amb una versió antiga. Abbado, en B/N, i jovenet.

Com passava amb el passat musical, la corda era el coixí de l’orquestra, tant en el primer moviment com a la resta. Tota l’orquestra –nom etimològic real del grec on es distribuïen els músics en les representacions teatrals a l’antiguitat- estava repleta de violins, violes, violoncels i contrabaixos, un eix força important amb la versió d’Abbado.

Els temes musicals són simples i això fa que cada família d’instruments l’interpreti fent el seu característic fraseig però amb la juxtaposició excessiva d’altres instruments, sobretot, vent –metall o fusta- sense deixar de respirar l’oïdor. Tot seguit Tot queda ofegat, sense respiració, sense parades que ajudin a pair tota la música.

Des de la primera nota vaig deduir que hi havia quelcom estilístic que em sonava: Wagner. Gràcies al professor de Bruckner, va iniciar-lo a aquest estil tan angoixant i complicat de fer música.

Com a tota característica de la música wagneriana, la presència del vent –fusta o metall- és predominant a molta distància de la música culta representada per Brahms. I d’aquesta manera, trobem a posts-wagnerians com Mahler, en aquella època estudiant, usés en la seva majoria de simfonies, una potència inhabitual del vent.

En el segon moviment, en ésser un adagio, la corda pren un protagonisme essencial amb trets sonors de flautes en solo i temes melòdics dels clarinets, instrument força important.

Com sempre, la corda en el tercer moviment, Scherzo, és la que dóna el tema. Les parts en què consta aquest moviment estan molt ben definides. La primera part és molt més potent en detriment del trio, una separació musical diferenciada, més cantabile i tal com és tradició, la tonalitat també  canvia per tal de fer-ho més evident (Sol menor / Sol major, una mica a la manera clàssica de Mozart o Beethoven.

El darrer moviment és molt contundent; el vent metall recolza la corda, mentre que el vent fusta com ara clarinets i flautes només l’acompanyen amb els seus “pianos”. Els contrabaixos fan de nexe al metall a manera de desenvolupament. El finale és gairebé a  l’uníson de tots els instruments i els acords estan ben estructurats. Durada: 45:39.

La durada d’aquesta simfonia pot oscil·lar entre els 45 als 55 minuts.

[https://www.youtube.com/watch?v=EE3GhEep750]

BRUCKNER amb majúscules només pot hi estar al darrere Paavo Järvi, per a mi –i si és que ell no s’ho creu del tot- com el Mestre de Bruckner, no el Maestro –terme dedicat a tot director a la manera italiana-, que són termes ben diferenciats; Mestre és el que li sap veure tots els trucs, qui coneix el compositor com si ell mateix l’hagués parit, per dir alguna cosa.

El que li cal destacar és la durada per sota la recomanada. Uns 44 minuts però amb la diferència de versions que hi ha al mercat, ell sí sap treure el màxim de suc.

En la seva versió hi trobem molta nitidesa orquestral, sembla com si la corda s’hagués estovat una mica, no és tan compacta. Sap treure-li tots els matisos de totes les famílies instrumentals –des de l’omnipresent corda fins al vent (fusta-metall)-. El tema inicial de la simfonia passa per tots els instruments donant-li molts contrastos  de Fortes i Pianos molt marcats i els acabaments de les frases estan molt ben pautades i manté un desenvolupament crepitant i intens fins al final del moviment.

El segon temps, és el moviment estrella de la corda però tot i així tots els Tuttis són solemnes; els crescendos estan més mesurats i cada instrument, sobretot vent més suau com el de la fusta: oboès i clarinets, estan al seu lloc corresponent sense aixafar el company.

L’Scherzo –en Sol menor- és el moviment més contundent de la simfonia. Molt vigorós manifestat pel vent metall: trompes, trompetes i trombons a la màxima potència. Aquí la corda queda en un segon terme, essent presencial repetint... El trio, el caràcter canvia. És molt contrastat i més planer i la tonalitat també li canvia per emfatitzar aquesta diferència: Sol Major. El ritorno a la primera part, típica a tots els Scherzos és més modulant i la coda és esplèndida!

El darrer temps, trobem un gran contrast entre vent i corda. Molt solemne. Sembla una peça d’orgue en tant que Bruckner era també organista.

Hi trobem parades que aturen l’orquestra per complet i ajuda a percebre més matisos.  Més distesa. Més poètica.

Crescendos progressius amb el metall recolzen tota l’orquestra.

El desenvolupament del tema és un tema fugat que per famílies d’instruments que recorden un coral de Bach, a l’uníson.

La lentitud fa ressaltar la solemnitat emfatitzada pel director.

Tot plegat és una simfonia emocionant!

Paavo Järvi sap captar l’Essència de Bruckner i li dóna una personalitat diferent a la resta de batutes.

Bravo!

[https://www.youtube.com/watch?v=O8UpiWmlMTs]

Raó - Estètica

En el món de la interpretació musical a la manera antiga està regit amb aquests dos binomis. Raó “científica del so tal com podia sonar amb les instruments d’aleshores” i l’estètica, “cercar la bellesa o l’autenticitat musical perquè la gent d’avui entengui uns sons d’abans més propers”.

Hi ha dues escoles ben definides. L’Escola Anglesa, formada per dos noms prou importants i coneguts: Hogwood i Gardiner (i algun holandès, com Frans Brüggen). Aquesta escola sembla que estigui en la sintonia de la Raó.  Ús d’instruments –TOTS- originals o fets a la manera original, ús d’un diapasó (instrument metàl·lic, en forma de forquilla que serveix per donar un to de referència per a l’afinació dels instruments)  més baix, fins a 3 semitons en la música de cambra o domèstica d’Anglaterra, al segle XVIII. Alemanya el diapasó per a la música de cambra no religiosa era de 2 tons de diferència. A més cal dir, que els instruments de corda no tenien les cordes tensades com avui dia ja que n'usaven de tripa i havein de quedar més fluixes; els instruments de vent-fusta eren més arcaics i no estaven prou desenvolupats; els de metall com les trompes o trompetes no van utilitzar pistons fins ben entrat el segle XIX. Una oïda no acostumada a aquesta diferència tonal en el diapasó pot ser fins i tot molesta però a la llarga, a còpia d’escoltar i comparar, ho acabes trobant sublim. Sona més seca i aspra o estrident. Prova d’això la tenim amb la simfonia 41 de Mozart dirigida per Hogwood.

L’altre binomi és l’estètic. Dotar la peça musical d’un aire “antic” però amb una sonoritat més propera. Diapasó actual, actualitzat a l’any 1969. En aquesta línia hi trobaríem Ton Koopman (holandès) i Harnoncourt (alemany). Dic aquests dos directors perquè actualment s’han atrevit a dirigir obres del període Romàntic amb criteris més o menys “antics”, amb la inclusió de trompetes naturals, percussió més seca –les baguetes que usen les timbales no són toves sinó dures-, distribució dels instruments lleugerament diferent a la tradicional i sobretot, la manera d’articulació de la peça en la direcció orquestral: sforzatos, tempo o compàs –en Harnoncourt, la simfonia 41 de Mozart segueix al peu de la lletra el compàs escrit originalment: si és un 4/4 quadra molt moviment i, si cal, l’alenteix per tal de donar-li certa majestuositat. A més, cal afegir que aquests criteris canvien, evolucionen. Quan en Harnoncourt era molt més jove, la distribució dels músics era diferent a la del 2007, la qual cosa és idèntica a la que fa servir Järvi amb Beethoven. Crec que no cal que em respongui, jo mateixa he trobat el desllorigador. Per tant, la marca “antic” només té el pedigrí sinònim de Bellesa però no d’autenticitat. Si fos autèntic/veritable, les obres de Beethoven anteriors a 1834 haurien d’utilitzar un diapasó més baix que no els que utilitzen Harnoncourt i Järvi.

Un exemple clar de com li agrada que surti Harnoncourt la 5a. Simfonia de Beethoven només  cal veure i escoltar com s’explica als integrants de la Jóven orquesta Bolivariana de Venezuela –molt més bons que la Simfònica del Vallès-, en una classe magistral a Salzburg. Compara les passades d’arc de la corda com si tallessin botifarra, a cop sec.

El tema Järvi és una altra cosa tot i que té un 90 % de similituds amb Harnoncourt com ja havia apuntat en d’altres ocasions.

Diapasó a 442 Hz...

Gràcies a les noves tecnologies d'Internet, concretament You Tube -perquè podem comparar alhora dues o tres versions diferents-, ara podem dir amb seguretat que Järvi -i Harnoncourt i, potser Ton Koopman- a l'hora d'interpretar els clàssics i segons quins Romàntics, no són prou purites ja que amb Mozart i Beethoven, el diapasó d'afinació estava per sota dels 440 Hz, -el La, "A4" o a'- i ells el posen a 440 i aquesta determinació data de l'any 1969, legalment i definitiva.

Cada època té el seu. I cada país, també. Anglaterra -Händel- usava 422,5 Hz. Però per a l'Òpera, música secular, s'utilitzava el de 440 Hz, el que utilitzem majoritàriament per a música de cambra o petites formacions.

És a dir, que les simfonies i/o peces de Beethoven anteriors al 1834, s'havia d'afinar el La per sota de 440 Hz. 

Les obres posteriors de 1858, s'establí el diapasó a 435 Hz.

En Paavo Järvi ho interpreta TOT al diapasó actual 442 Hz que és a mode orquestral. Sense tenir en compte aquest posssible criteri historicista que sí el tenen, Hogwood, Gardiner o Brüggen.

Emotiva...

Cada simfonia de Beethoven té un carisma, una estimació, una emoció i la Setena, n'és una d'elles.

Hi guardo molts records en aquests 4 moviments.

Té una característica que la fa semblant a d'altres, com la 5ª i la 8ª encara per fer. El Ritme. l'ostinato del segon temps: una negra, dues corxeres i dues negres, fins a l'infinit. També es diu que és un dels moviments que quan es interpretar per primera vegada, va tenir més èxit. Jo no m'hi oposaré pas. Hi estic d'acord per molts motius.

I un d'aquests, és que en Paavo Järvi supera el Mestre. Té relació amb la juxtaposició de famílies d'instruments orquestrals.

En gairebé la majoria de versions d'aquesta simfonia, a part de la rapidesa o lentitud amb què es pugui interpretar, li manca expressivitat. La corda arrasa i el vent sembla que no existeixi. És tota seguida, com una roda, sense respirar. Bé, cal dir que amb la versió Järvi li passa quelcom semblant, una mena d'ofec...potser era el que volia expressar Beethoven? Tots els moviments van seguits, no hi ha pauses entre temes o frases musicals. En aquest cas és l'única crítica que se li pot fer a Järvi.

Bé, anem aquell motiu que la versió Järvi la fa tan especial. La juxtaposició en el segon moviment de la corda i el vent: una mena de teixit en què cada família té vida diferenciada -pròpia-. Es pot dir que és la culminació del leiv motive del modus operandi de la direcció Paavo Järvi. Separació de dos plans entre vent i corda. Comencen cada un pel seu costat, fluixet, al seu aire fins al clímax on tots es troben en una mena de culminació d'èxtasi musical. És per tant, La Simfonia on es pot veure millor el joc entre Vent -calrinets, fagots, trompes, flautes, etc.- i Corda... El ritme també és important però vist això, quedaria relegat en un segon terme, tot i la importància definitòria d'aquesta magnífica simfonia. 

Ho podeu comprovar...

https://www.youtube.com/watch?v=bYlYLc1-ya0

"Sobre Beethoven"

Algunes consideracions sobre Beethoven.

Que se’n tingui constància escrita, el primer director d’orquestra a fer-se la pregunta del per què ens agrada Beethoven, va ser Leonard Bernstein. -És un text inclòs a "An der Musik", titulat Why Beethoven i, un vídeo que es pot trobar al You Tube on Bernstein parla sobre la Música de Beethoven-.

Val a dir que la música simfònica de Beethoven no és complicada per a l’oïdor poc avesat a la música en general. Ens fascina la seva senzillesa de com exposa els temes i sense sobrecarregar-los, fa que les seves melodies arribin a tothom.

Malgrat Beethoven ja faci més de dos segles que no estigui entre nosaltres, la seva Música perdura, és immortal i commovedora (...). Se’ns diu que la música és un llenguatge universal però amb Beethoven se’ns fa realitat. Bernstein, dixit.

Alhora, va escriure un text, potser massa llarg, que ens ve a dir que Beethoven:

Té el do inexplicable de saber quina nota ha de seguir necessàriament a una altra. Beethoven va posseir aquest talent amb tanta plenitud que eclipsa a tots els altres. Quan s’ho proposava, en la Marxa Fúnebre de l’Heroica, aconseguia coses que semblaven estar escrites al cel.  No és que no li costés, bé sabem amb quins turments va haver de pagar. Però el premi és incommensurable. A un li sembla com si aquesta Música li estigués reservada per la Providència un lloc especial en l’Univers. Beethoven va trencar totes les regles i va crear obres amb molta conseqüència. Quan es té la sensació de que de cada nota en segueix una altra és en aquest moment i en aquest context, l’única encertada, s’està escoltant Beethoven. Melodia, fuga, ritme....són coses que va deixar desarmats a Txaikovski, Hindemith i Ravel. Beethoven està en possessió dels veritables valors, dels dons celestials, del poder de fer-nos sentir que per fi hi ha quelcom en el món que està bé, que quadra i que obeeix sense errors a una llei pròpia, la que podem confiar cegament i mai ens traeix!

Pel que fa a Paavo Järvi, deixeble de Bernstein, ens diu que la Música de Beethoven que és una música propera en el temps, que dóna un missatge clar, ple de colors i d’intensitat.

Cal dir que la Música escrita entre els períodes del Classicisme i Post-Romanticisme és una música que s’entén, cosa que no té la mateixa fortuna que la resta d’ismes musicals apareguts durant el Segle XX i XXI. Poden agradar més o menys però no tenen el carisma de Beethoven. És música puntual i no és gens propera a la gent.

No podem negar el valor de certa música antiga i sobretot la certa qualitat, per exemple, la música de Bach, música que per si mateixa, serà clau perquè compositors futurs s’hi emmirallin. Sense Bach potser, la Música posterior no hauria tingut la bellesa del qual ens meravellem.

Potser Beethoven està al centre de l’Univers musical i ens agrada perquè va ser una figura digna del seu temps, representant dels ideals de llibertat i de desobediència que tots portem a dins, etc. 

Primer el vídeo de Bernstein parlant de la Música de Beethoven:

 https://www.youtube.com/watch?v=U14iJzdPtWI

I després, l'altre video de Paavo Järvi, deixeble de Bernstein i enamorat de Beethoven parlant justament, de Beethoven. És una entrevista del 2007.

https://www.youtube.com/watch?v=Um1vUFTQdrI

De puntetes...

És el que em suggereix la introducció de la 4ª Simfonia de Beethoven i precisament, la versió del nostre estimat Paavo Järvi, la treu molt millor que no pas la deu seu Mestre, Leonard Bernstein.
Com totes les introduccions han de ser lentes -Bernstein, la precipita massa-, fer-s'ho durar, crear intriga: A veure com evolucionarà? Quina nota vindrà, després?, doncs la que Beethoven tenia pensada.
Diuen els entesos, els musicòlegs que la 4ª Simfonia té passatges dedicats al fagot, sobretot al quart moviment, d'extremada dificultat. Però, el clarinet tampoc no se n'escapa.
Veure dirigir Järvi és un valor afegit. A més, tenint en compte que reprodueix, a la seva manera, molt personal i menys còmica, una versió d'aquesta simfonia dirigida per Bernstein. Bernstein era més visual i accentuat donant les indicacions. Järvi és més simple. (Tot i que fa cares...i amb les mans, tai chi...).

https://www.youtube.com/watch?v=RMzLZsoPDU4

Tot música

Els lectors s'hauran pogut adonar que no segueixo un ordre. Són diversos apunts, com reflexions, glosses que giren en un mateix eix: Paavo Järvi i, tant és per on comenci. Sempre acabem al mateix lloc: La Música i ell, és tot música.

La gràcia de com dirigeix o ens presenta Beethoven també és única.

Abans estàvem acostumats a sentir-ho tot igual -tots els directors, fossin experts o principiants, ho feien de la mateixa manera- i per tant, Beethoven no es mereixia que se'l tractés d'una forma tan poc original, direcció orquestral feta en sèrie.

Amb Järvi vaig descobrir la 8ena simfonia de Beethoven. Descobrir no vol dir, sentir-la per primera vegada. De fet, de Beethoven li'n conec molta obra, però mai com ell ens la presenta.

La 8ena de Beethoven no m'agradava i em feia mandra esoltar-la perquè em cansava. Però amb la seva versió vaig fer un gir de 180 graus.

No té color.

Com tothom ja sap, és una simfonia dedicada a un invent: el metrònom. 

Abans el compositor no donava indicacions de com volia que sonés la l'obra (Negra a 80), per exemple. Se sobreentenia que amb les indicacions en italà: Allegretto, Molto Allegro, Adagio, etc., ja sabien com interpretar-ho (però la llàstima és que no hi havien aparells per guardar el so per a la posteritat). Amb el metrònom, les negres i les blanques ja saben quina a velocitat han d'anar i, així, tota l'obra.

La 8ena Simfonia de Beethoven n'és un clar exemple, sobretot a partir del segon moviment.

La gràcia de VEURE el concert, et fa adonar les indicacions que d'esquena el director, no veuries. Amb el moviment dels llavis, Järvi indica als músics el ritme i la velocitat que han de prendre els músics, sobretot, el vent.

Aquesta simfonia sembla una peça de mostruari Beethovenià. S'accentua els dos plans de corda i vent per separat. El tercer moviment, molt al tall clàssic -forma minuet- és molt evident. Järvi el fa MOLT evident. Al Trio, qui fa el tema contrastat són els clarinets, mentre la corda acomapanya i, en les parts A-B, és tot el contrari. 

Ho voleu comprovar?

 
https://www.youtube.com/watch?v=9-f3iKeUJm4&list=FLcVDYpij3cjbdHdyua4mKog

"Nom per ésser contemplat al Paradís"

Amb motiu de la "festa" de la patrona de la Música, vaig voler regalar la Tercera de Beethoven, Heroica dirigida per Paavo Järvi amb la DKB.
Utilitzant com a pretext el suposat significat de Cecília, us ofereixo aquesta ofrena perquè contempleu el Paradís a la Terra. A mi se'm va obrir el cel quan la vaig escoltar per primera vegada, acostumada a sentir tanta mediocritat musical -enllaunada o no.
Com a Historicista que pretén ésser, podrem veure els contrabaixos, amb cordes de tripa, a l'esquerra i les trompetes naturals al costat Timbales, a la dreta.
Escolteu el teixit peculiar entre vent i corda.Sempre en un continu diàleg, sempre estan en plans ben delimitats.
I ara que parlo de diàleg, convé assenyalar una característica que només la trobareu amb aquest director: Un tret "cambrístic" en el quart temps, entre el violí i el violoncel, ja que la resta de directors no fan aquesta distinció.
Beethoven és un Paradís i Paavo Järvi, l'altre. El SUBLIM plegats.

https://www.youtube.com/watch?v=cziRynzmWaA

Mites a part

Voldria fer un apunt personal sobre l’opinió que mereix el punt de vista americà en la personalitat de Beethoven i Mozart com a compositors especials i que Paavo Järvi, en tant que format als Estats Units, n’està ben impregnat d’aquesta tradició tan superficial.

Una cosa a tenir en compte és separar vida i Música dels compositors, una cosa que desgraciadament no es produeix.

Els americans en són molt propicis a idealitzar-los, a voler trobar quintes essències.

Un professor de literatura ens havia dit que ser imparcials a l’hora de comentar un poema o qualsevol narració havíem de separar el que era biografia i composició. Es veu que aquesta tendència també la podríem trobar en l’estètica musical. Es diu que Mozart era molt groller quan escrivia cartes a son pare. Llavors que hem de dir, que la seva grolleria es transmetia a la seva obra? Tots sabem que no. Que la seva música era exquisida, que era representativa de l’època que va viure i que va sobrepassar les expectatives i tot. Que era un geni això també ho sabem. Avui dia trobem nens prodigi que amb 4 anys toquen sonates per a violí complicades per un adult però m’hi jugo que no són capaços de compondre. La interpretació d’una peça és mecànica, s’aprèn amb la imitació. Mozart i la resta de compositors del passat sí. Tenien el do de sentir i d’expressar-ho.

En personalitats especials com la de Mozart o Beethoven, generen molta imaginació, hi ha mota llegenda oculta per falta d’informació. Amb aquest precepte, ens trobem que juxtaposen música i vida.

En un programa sobre Mozart i Beethoven que van passar pel canal 33 fa temps, el director d’orquestra d’origen israelià però format als estats units, Pinchas Zukermann i el violinista Jeshua Bell discutien sobre la genialitat de Mozart per una banda amb la de Beethoven per l’altra.

Deien: Mozart va fer 27 concerts per a piano, cada concert és diferent, tenia molta imaginativa... mentre que Beethoven en té només cinc.

Els concerts de Mozart en són 27, cert, però tots s’assemblen perquè estan tallats pel mateix patró de l’època i si mirem prim només uns quants s’aprofiten. Beethoven en té 5 i tots 5 s’aprofiten. Beethoven no va inventar res que abans no s’hagués fet, també és veritat. Mozart en el concert nº9 per a piano, comença el piano fent l’exposició del tema i no l’orquestra tal com podrem veure més endavant. Beethoven ho reprodueix en el 4art i 5è concert, i així, en d’altres compositors posteriors com Txaivoski i Rakhmannov.

Beethoven té una melodia fàcil. Els americans tot allò fàcil els agrada, tant que fins i tot trinxen la llengua parlada. Un exemple d’aquesta facilitat és la novel·la d’Ernest Gemingway, Adéu a les armes (1929). En la crítica es diu que el llenguatge és massa planer i que entra molt bé, sobretot els diàlegs. Una de les coses que es desprenen del text sobre Beethoven de Bernstein era que la seva melodia s’encomana molt fàcilment, com les cançons de cafè...

Mozart va tenir una vida molt tumultuosa. Va trencar lligams amb l’església contradient la voluntat del seu pare, molt més conservador que ell. Diguem-ne que es va avançar al Romanticisme. Fins i tot va compondre dues simfonies perquè li venia de gust (números 25 i 40 amb Sol menor). Volia ser un esperit lliure. I això li va costar car ja que va viure a la misèria, tan que va ser enterrat en una fossa comú per falta de diners.

Quina història més bonica, oi?

I Beethoven?

La seva melodia fàcil s’enganxa i la repeteixes contínuament.  I la vida? Esperit lliure, dificultats econòmiques, sordesa, amors impossibles, música molt expressiva que suggereix emocions d’alegria i entreteixeix vincles entre l’Home i la Natura molt corrent amb el Romanticisme naixent.

Es diu que un dels períodes biogràfics més tristos de la seva vida, quan va escriure les tres cartes a la seva Estimada Immortal va escriure la simfonia núm. 8. Una simfonia que pot deixar indiferent perquè no té res tret de l’anècdota del metrònom, un invent recent a qui Beethoven li’n dedica varis moviments i que a partir d’aleshores, usaria per marcar les seves obres la pulsació adient. Què diran els inventors de mites? Quina relació veuran entre obra i vida? N’hi ha?

Si Beethoven no ens hagués arribat amb aquesta aureola de sublimitat, de genialitat, no l’hauríem conegut pas. El coneixerien uns quants experts musicòlegs i prou.

Parlem de Música antiga?

Händel o Haendel –en anglès- forma part de la música antiga però tothom el coneix. Només cal citar-lo i et diuen L’Obra més coneguda d’ell: El Messies. Qui no coneix El Messies? Ens el trinxen a cada Nadal i no sembla que tingui gaire qualitat... La música aquàtica?, la música pels reals focs d’artifici? Els concerti Grosso a la manera de Corelli? És imposible comparar-lo amb el mestre d'Eisenach....

I per què no parlem de Bach? Música antiga que ningú, -sobretot els americans que els agrada la vida tan “romàntica” o miserable dels compositors- no la valora prou. Va tenir una vida molt sacrificada i va sofrir molt. Dues dones i 24 fills on només en van sobreviure uns quants perquè en coneixem la biografia per haver-se dedicat a la Música: Carl Philipp Emmanuel i  Johann Christian Bach. Va gosar demanar un augment de sou mentre feia de Mestre de Capella que -a més a més havia de fer classes de llatí, teologia i altres matèries no musicals- i, encara li’n van rebaixar més fins que es mostrés penedit...

Per què no la “popularitzen”?. La melodia no és prou interessant?, no queda enganxada a la memòria? Qualsevol melodia per difícil que sigui es reté, sobretot si és bona i Bach, gran representant de la Música Antiga, en té moltes...

La música de Beethoven és vigent avui i la de Bach, també. Potser hauríem de dir-ho al revés.