Mozart li rellisca

Una de dos, l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt no està capacitada a l’hora de fer Mozart o bé en Paavo Järvi no sap gestionar-la fent Mozart.

A l’agost i, encara amb l’Orquestra que no dirigirà de manera permanent a partir del nou curs musical 2013, ens va oferir un concert coix.

A la primera part, el concert per a piano KV 466 de Mozart, amb un noi mestís, meitat coreà i meitat alemany en què la crítica internacional li pronostica un futur brillantíssim: Christopher Park. Em va decebre. Em va recordar el tarannà de Maria Joao Pires fent Mozart, molt clàssic, molt suau, sense alteracions ni contrastos. Fluix.

Paavo Järvi, per la seva banda va tractar l’orquestra molt poc professional: va destrossar Mozart. La seva visió monumental de l’orquestra va quedar triturada per una visió massa simple i desequilibrada. Flautes i oboès –potser per culpa dels micròfons mal posats- se sentien a tota potència fins i tot, la primera flauta feia cara de no creure-s’ho del tot com sonava. Mentre que la corda, el coixí de l’orquestra –una orquestra reduïda- gairebé no se sentia.

Els dos primers moviments van ser molt lineals, sense contrastos. Tothom que ha escoltat altres versions, com ara la Mitsuko Uchida o Rudolf Buchbinder, aquest concert núm. 20 de Mozart, té la sort de tenir un primer moviment molt dramàtic i majestuós. En aquesta versió queda totalment esvaït. El segon temps, com un dia plàcid que després s’ennuvola no va quedar palès amb Paavo Järvi. Això sí, al tercer moviment, els dubtes van aclarir-se-li. Però no obstant això està suspès. Com a tall de mostra, ens va regalar el so de dues trompes naturals que tenen un solo al final del tercer i darrer temps.

Tinc entès que director i solista pacten com volen que soni el concert. De moment Järvi li ha sortit força malament, tret d’una ocasió: Una orquestra diferent –alemanya també- i Fazil Say. La resta de Mozarts –concerts per a piano- que ha fet li han sortit covarots. 
 https://www.youtube.com/watch?v=xJcPEtj4ens&list=PL70QeIM3H_21ZXRFvzg9a9nb8nYoBQPbO&index=2

Europeïtzar als francesos.

Jacobins radicals. Xovinistes purs. Sempre, ells sols!

A la Universitat, els professors d’art medieval primer –Catedràtics, que no és poc- i, els d’art contemporani després,  ens deien que la historiografia francesa s’ho manegava perquè l’Art o els moviments artístics cabdals, començaven sempre a França. El Gòtic –l’estil 1200 ja el podem considerar “Gòtic” i no comença pas a França sinó a la Corona Catalana- o l’Impressionisme –amb Marià Fortuny o Sorolla-.

Hi ha força documentació per pensar que França no és el melic del Món artístic. Ni quan regnava la Monarquia absoluta, tampoc era el centre del món conegut.

Pel que fa a la Música, no destaquen per tenir gaires compositors il·lustres. Al Barroc, tret dels músics de la cort, poca cosa més. Al Romanticisme, neden una mica més en l’abundància, però no és per llençar coets. Sempre han estat especialistes en autodestacar-se en tot. En Fèlix Ibáñez Fanés, ens deia que l’art dels francesos –i en això hi afegeixo la música- és com el xampany, moltes bombolles i de gust insípid.

Actualment, l’Orquestra de París, suposo que hereva d’aquella que el primer cop d’arc tan dolent, ha de programar a l’inici dels seus concerts, obres de compositors francesos i alguna aberració com la de traduir obres Europees com el Peer Gynt al francès. Després, el director de torn, pot prendre’s la llibertat de posar-hi alguna cosa del seu gust.

Per fi algú s’ha pres la molèstia d’europeïtzar-los. Paavo Järvi.

Bartok, Beethoven, Brahms, Chopin, Dvorak, Grieg, Haydn, Lutoslawski, Mahler, Mozart, Nielsen, Prokofiev, Rachmaninoff, Sibelius, Shostakovich, Schubert, Schumann, Strauss, Stravinsky, Szymanowski, molts compositors són nòrdics i contemporanis, que pels que tinguin l’orella massa sensible, podrien tenir problemes òtics, per massa notes sobrevingudes de cop. Ja una web sobre música clàssica li’n destaca aquesta predilecció cap aquest món desconegut fins no fa gaire per la massa que baixa de l’hort francesa i que omple la Salle Pleyel, disposada a aplaudir-ho tot, sobretot, entre moviments d’un concert.

Bruckner i BRUCKNER

Com sempre passa amb una obra que es desconeix per qualsevol motiu, primer se l’ha d’escoltar.

Per tal de no defallir o decebre’m vaig començar amb una versió antiga. Abbado, en B/N, i jovenet.

Com passava amb el passat musical, la corda era el coixí de l’orquestra, tant en el primer moviment com a la resta. Tota l’orquestra –nom etimològic real del grec on es distribuïen els músics en les representacions teatrals a l’antiguitat- estava repleta de violins, violes, violoncels i contrabaixos, un eix força important amb la versió d’Abbado.

Els temes musicals són simples i això fa que cada família d’instruments l’interpreti fent el seu característic fraseig però amb la juxtaposició excessiva d’altres instruments, sobretot, vent –metall o fusta- sense deixar de respirar l’oïdor. Tot seguit Tot queda ofegat, sense respiració, sense parades que ajudin a pair tota la música.

Des de la primera nota vaig deduir que hi havia quelcom estilístic que em sonava: Wagner. Gràcies al professor de Bruckner, va iniciar-lo a aquest estil tan angoixant i complicat de fer música.

Com a tota característica de la música wagneriana, la presència del vent –fusta o metall- és predominant a molta distància de la música culta representada per Brahms. I d’aquesta manera, trobem a posts-wagnerians com Mahler, en aquella època estudiant, usés en la seva majoria de simfonies, una potència inhabitual del vent.

En el segon moviment, en ésser un adagio, la corda pren un protagonisme essencial amb trets sonors de flautes en solo i temes melòdics dels clarinets, instrument força important.

Com sempre, la corda en el tercer moviment, Scherzo, és la que dóna el tema. Les parts en què consta aquest moviment estan molt ben definides. La primera part és molt més potent en detriment del trio, una separació musical diferenciada, més cantabile i tal com és tradició, la tonalitat també  canvia per tal de fer-ho més evident (Sol menor / Sol major, una mica a la manera clàssica de Mozart o Beethoven.

El darrer moviment és molt contundent; el vent metall recolza la corda, mentre que el vent fusta com ara clarinets i flautes només l’acompanyen amb els seus “pianos”. Els contrabaixos fan de nexe al metall a manera de desenvolupament. El finale és gairebé a  l’uníson de tots els instruments i els acords estan ben estructurats. Durada: 45:39.

La durada d’aquesta simfonia pot oscil·lar entre els 45 als 55 minuts.

[https://www.youtube.com/watch?v=EE3GhEep750]

BRUCKNER amb majúscules només pot hi estar al darrere Paavo Järvi, per a mi –i si és que ell no s’ho creu del tot- com el Mestre de Bruckner, no el Maestro –terme dedicat a tot director a la manera italiana-, que són termes ben diferenciats; Mestre és el que li sap veure tots els trucs, qui coneix el compositor com si ell mateix l’hagués parit, per dir alguna cosa.

El que li cal destacar és la durada per sota la recomanada. Uns 44 minuts però amb la diferència de versions que hi ha al mercat, ell sí sap treure el màxim de suc.

En la seva versió hi trobem molta nitidesa orquestral, sembla com si la corda s’hagués estovat una mica, no és tan compacta. Sap treure-li tots els matisos de totes les famílies instrumentals –des de l’omnipresent corda fins al vent (fusta-metall)-. El tema inicial de la simfonia passa per tots els instruments donant-li molts contrastos  de Fortes i Pianos molt marcats i els acabaments de les frases estan molt ben pautades i manté un desenvolupament crepitant i intens fins al final del moviment.

El segon temps, és el moviment estrella de la corda però tot i així tots els Tuttis són solemnes; els crescendos estan més mesurats i cada instrument, sobretot vent més suau com el de la fusta: oboès i clarinets, estan al seu lloc corresponent sense aixafar el company.

L’Scherzo –en Sol menor- és el moviment més contundent de la simfonia. Molt vigorós manifestat pel vent metall: trompes, trompetes i trombons a la màxima potència. Aquí la corda queda en un segon terme, essent presencial repetint... El trio, el caràcter canvia. És molt contrastat i més planer i la tonalitat també li canvia per emfatitzar aquesta diferència: Sol Major. El ritorno a la primera part, típica a tots els Scherzos és més modulant i la coda és esplèndida!

El darrer temps, trobem un gran contrast entre vent i corda. Molt solemne. Sembla una peça d’orgue en tant que Bruckner era també organista.

Hi trobem parades que aturen l’orquestra per complet i ajuda a percebre més matisos.  Més distesa. Més poètica.

Crescendos progressius amb el metall recolzen tota l’orquestra.

El desenvolupament del tema és un tema fugat que per famílies d’instruments que recorden un coral de Bach, a l’uníson.

La lentitud fa ressaltar la solemnitat emfatitzada pel director.

Tot plegat és una simfonia emocionant!

Paavo Järvi sap captar l’Essència de Bruckner i li dóna una personalitat diferent a la resta de batutes.

Bravo!

[https://www.youtube.com/watch?v=O8UpiWmlMTs]

"S'atreveix amb tot!"

Amb aquesta expressió definien a Paavo Järvi la premsa de la Ràdio de Frankfurt, fent-li una crítica sobre la Simfonia 8ª de Schubert, que va dirigir.
I és cert. Un bon director com ell s'ha d'atrevir amb tot. Fins i tot amb Haydn, una simfonia que no em despentina; però que si la dirigeix ell, no em deixa indiferent.
In Nomine Domine. En nom del Senyor. Simfonia núm. 84 de Joseph Haydn. Orquestra de París.
A primer cop d'ull l'he trobada estranya, fins i tot apagada. De ritme força marcat, timbales escasses i formació reduida, tal com ha de ser.

El segon moviment m'ha sobtat. Utilitza un tipus de "parada" Cadencial típica o semblant dels concerts per a solista, fent fins i tot, una mini paradeta, com posar-ho tot en ordre. N'hi trobem dues: La primera, al compàs 61 que és una cadença trencada i, al compàs 77 és una semi cadença, una parada sobre l'acord de dominant. 

Amb aquestes vaig recordar una sonata de Mozart, la núm. 3, segons l'editorial Boileau, que utilitza una cadença (6/4 cadencial). Què és una cadença o cadença trencada? Les cadences o cadences trencades serveixen per recapitular els temes, fer una cadença (en els concerts, improvisació del solista) o coda, però sinó hi ha cap pausa, simplement hi és i ja està”.

Però com que sé de quin peu calça el nostre amic Järvi ho he volgut comprovar amb una altra versió, aquest sí, un reconegut director Historicista holandès: Kuijken. Aquesta versió és més apagada i les semi cadences o cadences trencades que apareixen sota la batuta de Paavo Järvi, Kuijken no les fa. Tot seguit i passa com puguis. 

He trobat una simfonia de les moltes que podem trobar, fetes en sèrie. 

Järvi la broda, com sempre. Genial!

 https://www.youtube.com/watch?v=oXfxcfyXjeA

 

Raó - Estètica

En el món de la interpretació musical a la manera antiga està regit amb aquests dos binomis. Raó “científica del so tal com podia sonar amb les instruments d’aleshores” i l’estètica, “cercar la bellesa o l’autenticitat musical perquè la gent d’avui entengui uns sons d’abans més propers”.

Hi ha dues escoles ben definides. L’Escola Anglesa, formada per dos noms prou importants i coneguts: Hogwood i Gardiner (i algun holandès, com Frans Brüggen). Aquesta escola sembla que estigui en la sintonia de la Raó.  Ús d’instruments –TOTS- originals o fets a la manera original, ús d’un diapasó (instrument metàl·lic, en forma de forquilla que serveix per donar un to de referència per a l’afinació dels instruments)  més baix, fins a 3 semitons en la música de cambra o domèstica d’Anglaterra, al segle XVIII. Alemanya el diapasó per a la música de cambra no religiosa era de 2 tons de diferència. A més cal dir, que els instruments de corda no tenien les cordes tensades com avui dia ja que n'usaven de tripa i havein de quedar més fluixes; els instruments de vent-fusta eren més arcaics i no estaven prou desenvolupats; els de metall com les trompes o trompetes no van utilitzar pistons fins ben entrat el segle XIX. Una oïda no acostumada a aquesta diferència tonal en el diapasó pot ser fins i tot molesta però a la llarga, a còpia d’escoltar i comparar, ho acabes trobant sublim. Sona més seca i aspra o estrident. Prova d’això la tenim amb la simfonia 41 de Mozart dirigida per Hogwood.

L’altre binomi és l’estètic. Dotar la peça musical d’un aire “antic” però amb una sonoritat més propera. Diapasó actual, actualitzat a l’any 1969. En aquesta línia hi trobaríem Ton Koopman (holandès) i Harnoncourt (alemany). Dic aquests dos directors perquè actualment s’han atrevit a dirigir obres del període Romàntic amb criteris més o menys “antics”, amb la inclusió de trompetes naturals, percussió més seca –les baguetes que usen les timbales no són toves sinó dures-, distribució dels instruments lleugerament diferent a la tradicional i sobretot, la manera d’articulació de la peça en la direcció orquestral: sforzatos, tempo o compàs –en Harnoncourt, la simfonia 41 de Mozart segueix al peu de la lletra el compàs escrit originalment: si és un 4/4 quadra molt moviment i, si cal, l’alenteix per tal de donar-li certa majestuositat. A més, cal afegir que aquests criteris canvien, evolucionen. Quan en Harnoncourt era molt més jove, la distribució dels músics era diferent a la del 2007, la qual cosa és idèntica a la que fa servir Järvi amb Beethoven. Crec que no cal que em respongui, jo mateixa he trobat el desllorigador. Per tant, la marca “antic” només té el pedigrí sinònim de Bellesa però no d’autenticitat. Si fos autèntic/veritable, les obres de Beethoven anteriors a 1834 haurien d’utilitzar un diapasó més baix que no els que utilitzen Harnoncourt i Järvi.

Un exemple clar de com li agrada que surti Harnoncourt la 5a. Simfonia de Beethoven només  cal veure i escoltar com s’explica als integrants de la Jóven orquesta Bolivariana de Venezuela –molt més bons que la Simfònica del Vallès-, en una classe magistral a Salzburg. Compara les passades d’arc de la corda com si tallessin botifarra, a cop sec.

El tema Järvi és una altra cosa tot i que té un 90 % de similituds amb Harnoncourt com ja havia apuntat en d’altres ocasions.

Diapasó a 442 Hz...

Gràcies a les noves tecnologies d'Internet, concretament You Tube -perquè podem comparar alhora dues o tres versions diferents-, ara podem dir amb seguretat que Järvi -i Harnoncourt i, potser Ton Koopman- a l'hora d'interpretar els clàssics i segons quins Romàntics, no són prou purites ja que amb Mozart i Beethoven, el diapasó d'afinació estava per sota dels 440 Hz, -el La, "A4" o a'- i ells el posen a 440 i aquesta determinació data de l'any 1969, legalment i definitiva.

Cada època té el seu. I cada país, també. Anglaterra -Händel- usava 422,5 Hz. Però per a l'Òpera, música secular, s'utilitzava el de 440 Hz, el que utilitzem majoritàriament per a música de cambra o petites formacions.

És a dir, que les simfonies i/o peces de Beethoven anteriors al 1834, s'havia d'afinar el La per sota de 440 Hz. 

Les obres posteriors de 1858, s'establí el diapasó a 435 Hz.

En Paavo Järvi ho interpreta TOT al diapasó actual 442 Hz que és a mode orquestral. Sense tenir en compte aquest posssible criteri historicista que sí el tenen, Hogwood, Gardiner o Brüggen.

Mites a part

Voldria fer un apunt personal sobre l’opinió que mereix el punt de vista americà en la personalitat de Beethoven i Mozart com a compositors especials i que Paavo Järvi, en tant que format als Estats Units, n’està ben impregnat d’aquesta tradició tan superficial.

Una cosa a tenir en compte és separar vida i Música dels compositors, una cosa que desgraciadament no es produeix.

Els americans en són molt propicis a idealitzar-los, a voler trobar quintes essències.

Un professor de literatura ens havia dit que ser imparcials a l’hora de comentar un poema o qualsevol narració havíem de separar el que era biografia i composició. Es veu que aquesta tendència també la podríem trobar en l’estètica musical. Es diu que Mozart era molt groller quan escrivia cartes a son pare. Llavors que hem de dir, que la seva grolleria es transmetia a la seva obra? Tots sabem que no. Que la seva música era exquisida, que era representativa de l’època que va viure i que va sobrepassar les expectatives i tot. Que era un geni això també ho sabem. Avui dia trobem nens prodigi que amb 4 anys toquen sonates per a violí complicades per un adult però m’hi jugo que no són capaços de compondre. La interpretació d’una peça és mecànica, s’aprèn amb la imitació. Mozart i la resta de compositors del passat sí. Tenien el do de sentir i d’expressar-ho.

En personalitats especials com la de Mozart o Beethoven, generen molta imaginació, hi ha mota llegenda oculta per falta d’informació. Amb aquest precepte, ens trobem que juxtaposen música i vida.

En un programa sobre Mozart i Beethoven que van passar pel canal 33 fa temps, el director d’orquestra d’origen israelià però format als estats units, Pinchas Zukermann i el violinista Jeshua Bell discutien sobre la genialitat de Mozart per una banda amb la de Beethoven per l’altra.

Deien: Mozart va fer 27 concerts per a piano, cada concert és diferent, tenia molta imaginativa... mentre que Beethoven en té només cinc.

Els concerts de Mozart en són 27, cert, però tots s’assemblen perquè estan tallats pel mateix patró de l’època i si mirem prim només uns quants s’aprofiten. Beethoven en té 5 i tots 5 s’aprofiten. Beethoven no va inventar res que abans no s’hagués fet, també és veritat. Mozart en el concert nº9 per a piano, comença el piano fent l’exposició del tema i no l’orquestra tal com podrem veure més endavant. Beethoven ho reprodueix en el 4art i 5è concert, i així, en d’altres compositors posteriors com Txaivoski i Rakhmannov.

Beethoven té una melodia fàcil. Els americans tot allò fàcil els agrada, tant que fins i tot trinxen la llengua parlada. Un exemple d’aquesta facilitat és la novel·la d’Ernest Gemingway, Adéu a les armes (1929). En la crítica es diu que el llenguatge és massa planer i que entra molt bé, sobretot els diàlegs. Una de les coses que es desprenen del text sobre Beethoven de Bernstein era que la seva melodia s’encomana molt fàcilment, com les cançons de cafè...

Mozart va tenir una vida molt tumultuosa. Va trencar lligams amb l’església contradient la voluntat del seu pare, molt més conservador que ell. Diguem-ne que es va avançar al Romanticisme. Fins i tot va compondre dues simfonies perquè li venia de gust (números 25 i 40 amb Sol menor). Volia ser un esperit lliure. I això li va costar car ja que va viure a la misèria, tan que va ser enterrat en una fossa comú per falta de diners.

Quina història més bonica, oi?

I Beethoven?

La seva melodia fàcil s’enganxa i la repeteixes contínuament.  I la vida? Esperit lliure, dificultats econòmiques, sordesa, amors impossibles, música molt expressiva que suggereix emocions d’alegria i entreteixeix vincles entre l’Home i la Natura molt corrent amb el Romanticisme naixent.

Es diu que un dels períodes biogràfics més tristos de la seva vida, quan va escriure les tres cartes a la seva Estimada Immortal va escriure la simfonia núm. 8. Una simfonia que pot deixar indiferent perquè no té res tret de l’anècdota del metrònom, un invent recent a qui Beethoven li’n dedica varis moviments i que a partir d’aleshores, usaria per marcar les seves obres la pulsació adient. Què diran els inventors de mites? Quina relació veuran entre obra i vida? N’hi ha?

Si Beethoven no ens hagués arribat amb aquesta aureola de sublimitat, de genialitat, no l’hauríem conegut pas. El coneixerien uns quants experts musicòlegs i prou.

Parlem de Música antiga?

Händel o Haendel –en anglès- forma part de la música antiga però tothom el coneix. Només cal citar-lo i et diuen L’Obra més coneguda d’ell: El Messies. Qui no coneix El Messies? Ens el trinxen a cada Nadal i no sembla que tingui gaire qualitat... La música aquàtica?, la música pels reals focs d’artifici? Els concerti Grosso a la manera de Corelli? És imposible comparar-lo amb el mestre d'Eisenach....

I per què no parlem de Bach? Música antiga que ningú, -sobretot els americans que els agrada la vida tan “romàntica” o miserable dels compositors- no la valora prou. Va tenir una vida molt sacrificada i va sofrir molt. Dues dones i 24 fills on només en van sobreviure uns quants perquè en coneixem la biografia per haver-se dedicat a la Música: Carl Philipp Emmanuel i  Johann Christian Bach. Va gosar demanar un augment de sou mentre feia de Mestre de Capella que -a més a més havia de fer classes de llatí, teologia i altres matèries no musicals- i, encara li’n van rebaixar més fins que es mostrés penedit...

Per què no la “popularitzen”?. La melodia no és prou interessant?, no queda enganxada a la memòria? Qualsevol melodia per difícil que sigui es reté, sobretot si és bona i Bach, gran representant de la Música Antiga, en té moltes...

La música de Beethoven és vigent avui i la de Bach, també. Potser hauríem de dir-ho al revés.