Inspiració

Un aclariment abans de començar: S'ha de dir que la realització francesa no estava a l'altura de les circumstàncies.

Si hagués sabut que podia gaudir des de casa mateix la retransmissió en rigorós directe del concert de Paavo Järvi feia a la Sala Pleyel de París, no hauria estat romancejant. Malgrat no ho sembli, no estic tot el dia enganxada a can Järvi.

La primera part estava dedicada a Ravel, -valsos nobles i sentimentals- no sol fallar res que no sigui francès, així són de xovinistes. I el concert de Sibelius per a violí i orquestra, en RE menor, interpretat per Kavakos.

Aquest concert m'agrada bastant i posa a prova els violinistes. És força difícil i a més la melodia sol ésser molt contundent, sempre esbossant el caràcter finès de l'autor. Li havia escoltat a la gran Hilary Hahn però ara em faltava el gran Kavakos.

Però vaig arribar mentre Kavakos interpretava una propina: Bach. Se sentia poc. Molt llunyà i no es podia percebre amb normalitat desitjada que Bach es mereix. Però prometia.

A la segona part, Brahms! La tercera simfonia  en Fa Major Op. 90

Feia dies que no la recordava i la vaig notar un pèl ràpida. Però no. En aquella simfonia hi ha molta passió acumulada i s'ha de rabentar el més aviat possible.

Paavo Järvi va concebre la simfonia de factura clàssica, amb els temes A-B molt contrastats. Ràpid-Lent. Va ser una interpretació molt equilibrada en el Desenvolupament. El moviment acaba com un sospir i així ho feia notar, amb l'expressió acuarada, Paavo Järvi.

El seu segon temps, de direcció lenta com gairebé totes les simfonies d'aquest estil (clàssic), el vent compost per Clarinets i fagots tiraven del carro amb alguns matisos puntuals de la corda que repeteix la melodia inicial i que, més endavant, en el clímax del tutti, s'incorpora definitivament conferint el moviment d'una calidesa suau.

El tercer moviment és Poesia pura, tallat amb el mateix esquema del primer moviment Ràpid-Lent. Si li hagués de posar un títol seria "Sense Paraules". No es pot comentar res perquè és Poesia i la Poesia no s'explica, s'ha de gaudir, sobretot amb Järvi.

En el darrer moviment, el tempo és just; gens exagerat, tumultuós i comprensible pel fraseig de les cordes. L'inici és força lent, amb una breu exposició que desemboca en una explosió de sentits. És un moviment que alterna dramatisme solemne amb una alegria dosificada.

No tots els els directors ho aconsegueixen, però Järvi, sí. Ni Rattle ni Schonwandt. Aquests altres directors precipiten el final; l'allarguen fent notes cada vegada més primes, lentes o fluixes...Paavo Järvi li dóna un altre caràcter: És un final contingut, un final que s'extingeix lentament com un ble que s'apaga i tan sols hi deixa el fum que es desfà etèriament. Pura Inspiració. Dubto que pugui escoltar-ne cap altra versió. Em va deixar tocada per l'embruix!

(Diuen els que cerquen quintes essències que aquesta tercera simfonia de Brahms simbolitza l'Amor platònic entre ell i Clara Wieck-Schumann, que per això té un caràcter tan impetuós, dramàtic, explosiu, solemne i apassionat -definició general de tota la simfonia: APASSIONAT-. No sé què pensar. D'altres parlen de les onades presents al port de la seva ciutat natal: Hamburg. El mar no és tan apassionat, és més tranquil...plàcid, de mirada blava).

I per acabar, ens va regalar una propina molt adequada: Kuolema o Vals Trist de Sibelius. Digueu-me pedant, però amb un parell de notes de la corda ja vaig saber què era. És de les poques obres de Sibelius que m'agraden. Fa temps que el conec, fins i tot abans que el seu concert per a violí. Són partitures / melodies que marquen...Gran delicadesa de la corda -la corda de l'Orquestra de París-, emotivitat i un tutti que el vent fa sentir el seu caràcter de la terra natal del compositor.

En Paavo Järvi, magnífic com sempre, ell sempre amb sintonia amb la Música.

(No es pot escoltar pel Canal ArteLiveWeb en diferit, tret que hi estigueu abonats...)

Bruckner i BRUCKNER

Com sempre passa amb una obra que es desconeix per qualsevol motiu, primer se l’ha d’escoltar.

Per tal de no defallir o decebre’m vaig començar amb una versió antiga. Abbado, en B/N, i jovenet.

Com passava amb el passat musical, la corda era el coixí de l’orquestra, tant en el primer moviment com a la resta. Tota l’orquestra –nom etimològic real del grec on es distribuïen els músics en les representacions teatrals a l’antiguitat- estava repleta de violins, violes, violoncels i contrabaixos, un eix força important amb la versió d’Abbado.

Els temes musicals són simples i això fa que cada família d’instruments l’interpreti fent el seu característic fraseig però amb la juxtaposició excessiva d’altres instruments, sobretot, vent –metall o fusta- sense deixar de respirar l’oïdor. Tot seguit Tot queda ofegat, sense respiració, sense parades que ajudin a pair tota la música.

Des de la primera nota vaig deduir que hi havia quelcom estilístic que em sonava: Wagner. Gràcies al professor de Bruckner, va iniciar-lo a aquest estil tan angoixant i complicat de fer música.

Com a tota característica de la música wagneriana, la presència del vent –fusta o metall- és predominant a molta distància de la música culta representada per Brahms. I d’aquesta manera, trobem a posts-wagnerians com Mahler, en aquella època estudiant, usés en la seva majoria de simfonies, una potència inhabitual del vent.

En el segon moviment, en ésser un adagio, la corda pren un protagonisme essencial amb trets sonors de flautes en solo i temes melòdics dels clarinets, instrument força important.

Com sempre, la corda en el tercer moviment, Scherzo, és la que dóna el tema. Les parts en què consta aquest moviment estan molt ben definides. La primera part és molt més potent en detriment del trio, una separació musical diferenciada, més cantabile i tal com és tradició, la tonalitat també  canvia per tal de fer-ho més evident (Sol menor / Sol major, una mica a la manera clàssica de Mozart o Beethoven.

El darrer moviment és molt contundent; el vent metall recolza la corda, mentre que el vent fusta com ara clarinets i flautes només l’acompanyen amb els seus “pianos”. Els contrabaixos fan de nexe al metall a manera de desenvolupament. El finale és gairebé a  l’uníson de tots els instruments i els acords estan ben estructurats. Durada: 45:39.

La durada d’aquesta simfonia pot oscil·lar entre els 45 als 55 minuts.

[https://www.youtube.com/watch?v=EE3GhEep750]

BRUCKNER amb majúscules només pot hi estar al darrere Paavo Järvi, per a mi –i si és que ell no s’ho creu del tot- com el Mestre de Bruckner, no el Maestro –terme dedicat a tot director a la manera italiana-, que són termes ben diferenciats; Mestre és el que li sap veure tots els trucs, qui coneix el compositor com si ell mateix l’hagués parit, per dir alguna cosa.

El que li cal destacar és la durada per sota la recomanada. Uns 44 minuts però amb la diferència de versions que hi ha al mercat, ell sí sap treure el màxim de suc.

En la seva versió hi trobem molta nitidesa orquestral, sembla com si la corda s’hagués estovat una mica, no és tan compacta. Sap treure-li tots els matisos de totes les famílies instrumentals –des de l’omnipresent corda fins al vent (fusta-metall)-. El tema inicial de la simfonia passa per tots els instruments donant-li molts contrastos  de Fortes i Pianos molt marcats i els acabaments de les frases estan molt ben pautades i manté un desenvolupament crepitant i intens fins al final del moviment.

El segon temps, és el moviment estrella de la corda però tot i així tots els Tuttis són solemnes; els crescendos estan més mesurats i cada instrument, sobretot vent més suau com el de la fusta: oboès i clarinets, estan al seu lloc corresponent sense aixafar el company.

L’Scherzo –en Sol menor- és el moviment més contundent de la simfonia. Molt vigorós manifestat pel vent metall: trompes, trompetes i trombons a la màxima potència. Aquí la corda queda en un segon terme, essent presencial repetint... El trio, el caràcter canvia. És molt contrastat i més planer i la tonalitat també li canvia per emfatitzar aquesta diferència: Sol Major. El ritorno a la primera part, típica a tots els Scherzos és més modulant i la coda és esplèndida!

El darrer temps, trobem un gran contrast entre vent i corda. Molt solemne. Sembla una peça d’orgue en tant que Bruckner era també organista.

Hi trobem parades que aturen l’orquestra per complet i ajuda a percebre més matisos.  Més distesa. Més poètica.

Crescendos progressius amb el metall recolzen tota l’orquestra.

El desenvolupament del tema és un tema fugat que per famílies d’instruments que recorden un coral de Bach, a l’uníson.

La lentitud fa ressaltar la solemnitat emfatitzada pel director.

Tot plegat és una simfonia emocionant!

Paavo Järvi sap captar l’Essència de Bruckner i li dóna una personalitat diferent a la resta de batutes.

Bravo!

[https://www.youtube.com/watch?v=O8UpiWmlMTs]

Ein Musik für die Seele (Traducció i comentaris)

La música en el sentit més comú és sempre Espiritual.

També si no està tematitzada directament amb l’espiritualitat, sempre té quelcom d’espiritual.

Això és fàcilment característic per al so i la música.

Inclús diria fins i tot que no hi ha cap altra forma d’art que trobi un accés a l’ànima tan directament com la música.

L’estereotip diu: La Música comença allà on acaben les paraules. I aquest estereotip és una gran veritat!

La música pot comunicar d’una manera senzilla i clara alhora sense predeterminar massa.

Així, una simfonia de Bruckner pot tenir un significat diferent per un públic alemany i un de diferent per un públic japonès.

Això és la màgia que sorgeix quan la gent està inspirada per la paraula.

Però passa quelcom quan es  canta.

Als nens no els expliques les cançons de bressol, les cantes.

És aquest un moment màgic que sorgeix quan cantes pels teus nens.

Parlar és una forma de comunicació.

Però el fet de cantar ho supera, va més enllà.

Omple el cors de la  gent  amb quelcom que no es pot explicar. I això és la força de la Música.

 Això diu l'explicació de Järvi i la traducció que en vaig fer dels subtítols en alemany.

Una gran veritat, però no amb TOTA la música. Si una simfonia de Bruckner no pot significar el mateix per a dos públics de diferents cultures, tampoc ho pot ser la Simfonia "Reforma" de Mendelssohn, per dir alguna cosa...

La tematització o tipificatització d'una música com a espiritual és molt subjectiva.

Jo no he trobat enlloc que la "Reforma" de Mendelssohn –simfonia la que va dirigir Paavo Järvi amb la DKB a Hamburg el 22 de febrer- sigui espiritual. És una  Música simbòlica per a commemorar un aniversari religiós que va ser cabdal pels Germànics, 300 anys de la Presentació de la Confessió d'Augsburg: La Reforma Protestant de Martin Luther. Diguem-ne la independència religiosa del Papat de Roma. Què té aquesta simfonia que la faci diferent? És programàtica. Parla a través d'unes melodies d'allò que va significar aquell renaixement espiritual. Un dels temes que apareix vàries vegades (dues) és l'Amen de Dresden, un conjunt de 6 notes cantades per corals als serveis religiosos de l'estat Alemany de Saxònia, almenys des del principi del segle XIX. El motiu es va associar amb la ciutat de Dresden. L'Amen de Dresden va ser compost per Johann Gottlieb Naumann (1741-1801) per a l'ús de la capella Reial de Dresden. Tal va ser la seva popularitat, que es va estendre a altres esglésies de Saxònia -Catòlics i protestants-. Aquest Amen de Dresden a més de Mendelssohn l'han usat altres compositors: Wagner a la seva darrera Òpera Parsifal; Bruckner a l'adagio de la seva darrera simfonia (9a.) : Mahler, el  va incorporar al darrer moviment de la seva Primera Simfonia i en el darrer moviment de la seva Segona Simfonia: Manuel de Falla, en la seva música incidental amb text de Calderon de la Barca "El gran teatro del mundo" i, finalment, Eric Ball amb el seu poema simfònic "El Regne Triomfant", un retaule musical sobre la segona vinguda de Crist, utilitza l'Amen de Dresden abans de la Presentació de l'Himne Hemsley amb les paraules associades: "Ell ve amb baixant amb els núvols".

L'única cosa que es pot dir amb majúscules i lletres daurades és una simfonia inspirada del gran Mestre Johann Sebastian Bach i que en aquells temps, el va descobrir. El Primer moviment, comença amb una introducció de tipus coral i obre gairebé com una Fuga. I el contrapunt a l'estil de Bach es  fa sentir en gairebé tot el seu primer moviment.  En el segon temps, un scherzo, és molt lleuger típic de la música de Mendelssohn; al tercer moviment, un adagio, en Sol menor, és una peça lírica principalment per a cordes, amb referències a l'Amen de Dresden. Al darrer moviment està compost en forma sonata 4/4 i està basat amb el Coral de Martin Luther. Una poderosa versió coral -Coral Protestant- de Luther és interpretada per l'orquestra sencera.

Si hom interpreta aquesta simfonia a la "Romàntica", com sempre s'ha fet, és molt prosaica, simple com qualsevol altra simfonia de Mendelssohn, on la corda té el màxim protagonisme en detriment del vent (Com les diverses versions que hom pot trobar de diferents directors, Muti, per exemple). Però si la cosa es vol fer mitjanament ben feta, tal com ho vaig escoltar amb una versió de Ton Koopman -de tendència historicista-, el matís espiritual es pot percebre. I m'imagino que en Paavo Järvi va utilitzar aquesta manera de fer, a l'estil "historicista". En cas que ho hauria fet millor, hauria hagut de baixar un to, perquè en el 1830, el diapasó en LA (A4, a’), estava per sota de 440 Hz.

"Sobre Beethoven"

Algunes consideracions sobre Beethoven.

Que se’n tingui constància escrita, el primer director d’orquestra a fer-se la pregunta del per què ens agrada Beethoven, va ser Leonard Bernstein. -És un text inclòs a "An der Musik", titulat Why Beethoven i, un vídeo que es pot trobar al You Tube on Bernstein parla sobre la Música de Beethoven-.

Val a dir que la música simfònica de Beethoven no és complicada per a l’oïdor poc avesat a la música en general. Ens fascina la seva senzillesa de com exposa els temes i sense sobrecarregar-los, fa que les seves melodies arribin a tothom.

Malgrat Beethoven ja faci més de dos segles que no estigui entre nosaltres, la seva Música perdura, és immortal i commovedora (...). Se’ns diu que la música és un llenguatge universal però amb Beethoven se’ns fa realitat. Bernstein, dixit.

Alhora, va escriure un text, potser massa llarg, que ens ve a dir que Beethoven:

Té el do inexplicable de saber quina nota ha de seguir necessàriament a una altra. Beethoven va posseir aquest talent amb tanta plenitud que eclipsa a tots els altres. Quan s’ho proposava, en la Marxa Fúnebre de l’Heroica, aconseguia coses que semblaven estar escrites al cel.  No és que no li costés, bé sabem amb quins turments va haver de pagar. Però el premi és incommensurable. A un li sembla com si aquesta Música li estigués reservada per la Providència un lloc especial en l’Univers. Beethoven va trencar totes les regles i va crear obres amb molta conseqüència. Quan es té la sensació de que de cada nota en segueix una altra és en aquest moment i en aquest context, l’única encertada, s’està escoltant Beethoven. Melodia, fuga, ritme....són coses que va deixar desarmats a Txaikovski, Hindemith i Ravel. Beethoven està en possessió dels veritables valors, dels dons celestials, del poder de fer-nos sentir que per fi hi ha quelcom en el món que està bé, que quadra i que obeeix sense errors a una llei pròpia, la que podem confiar cegament i mai ens traeix!

Pel que fa a Paavo Järvi, deixeble de Bernstein, ens diu que la Música de Beethoven que és una música propera en el temps, que dóna un missatge clar, ple de colors i d’intensitat.

Cal dir que la Música escrita entre els períodes del Classicisme i Post-Romanticisme és una música que s’entén, cosa que no té la mateixa fortuna que la resta d’ismes musicals apareguts durant el Segle XX i XXI. Poden agradar més o menys però no tenen el carisma de Beethoven. És música puntual i no és gens propera a la gent.

No podem negar el valor de certa música antiga i sobretot la certa qualitat, per exemple, la música de Bach, música que per si mateixa, serà clau perquè compositors futurs s’hi emmirallin. Sense Bach potser, la Música posterior no hauria tingut la bellesa del qual ens meravellem.

Potser Beethoven està al centre de l’Univers musical i ens agrada perquè va ser una figura digna del seu temps, representant dels ideals de llibertat i de desobediència que tots portem a dins, etc. 

Primer el vídeo de Bernstein parlant de la Música de Beethoven:

 https://www.youtube.com/watch?v=U14iJzdPtWI

I després, l'altre video de Paavo Järvi, deixeble de Bernstein i enamorat de Beethoven parlant justament, de Beethoven. És una entrevista del 2007.

https://www.youtube.com/watch?v=Um1vUFTQdrI

Mites a part

Voldria fer un apunt personal sobre l’opinió que mereix el punt de vista americà en la personalitat de Beethoven i Mozart com a compositors especials i que Paavo Järvi, en tant que format als Estats Units, n’està ben impregnat d’aquesta tradició tan superficial.

Una cosa a tenir en compte és separar vida i Música dels compositors, una cosa que desgraciadament no es produeix.

Els americans en són molt propicis a idealitzar-los, a voler trobar quintes essències.

Un professor de literatura ens havia dit que ser imparcials a l’hora de comentar un poema o qualsevol narració havíem de separar el que era biografia i composició. Es veu que aquesta tendència també la podríem trobar en l’estètica musical. Es diu que Mozart era molt groller quan escrivia cartes a son pare. Llavors que hem de dir, que la seva grolleria es transmetia a la seva obra? Tots sabem que no. Que la seva música era exquisida, que era representativa de l’època que va viure i que va sobrepassar les expectatives i tot. Que era un geni això també ho sabem. Avui dia trobem nens prodigi que amb 4 anys toquen sonates per a violí complicades per un adult però m’hi jugo que no són capaços de compondre. La interpretació d’una peça és mecànica, s’aprèn amb la imitació. Mozart i la resta de compositors del passat sí. Tenien el do de sentir i d’expressar-ho.

En personalitats especials com la de Mozart o Beethoven, generen molta imaginació, hi ha mota llegenda oculta per falta d’informació. Amb aquest precepte, ens trobem que juxtaposen música i vida.

En un programa sobre Mozart i Beethoven que van passar pel canal 33 fa temps, el director d’orquestra d’origen israelià però format als estats units, Pinchas Zukermann i el violinista Jeshua Bell discutien sobre la genialitat de Mozart per una banda amb la de Beethoven per l’altra.

Deien: Mozart va fer 27 concerts per a piano, cada concert és diferent, tenia molta imaginativa... mentre que Beethoven en té només cinc.

Els concerts de Mozart en són 27, cert, però tots s’assemblen perquè estan tallats pel mateix patró de l’època i si mirem prim només uns quants s’aprofiten. Beethoven en té 5 i tots 5 s’aprofiten. Beethoven no va inventar res que abans no s’hagués fet, també és veritat. Mozart en el concert nº9 per a piano, comença el piano fent l’exposició del tema i no l’orquestra tal com podrem veure més endavant. Beethoven ho reprodueix en el 4art i 5è concert, i així, en d’altres compositors posteriors com Txaivoski i Rakhmannov.

Beethoven té una melodia fàcil. Els americans tot allò fàcil els agrada, tant que fins i tot trinxen la llengua parlada. Un exemple d’aquesta facilitat és la novel·la d’Ernest Gemingway, Adéu a les armes (1929). En la crítica es diu que el llenguatge és massa planer i que entra molt bé, sobretot els diàlegs. Una de les coses que es desprenen del text sobre Beethoven de Bernstein era que la seva melodia s’encomana molt fàcilment, com les cançons de cafè...

Mozart va tenir una vida molt tumultuosa. Va trencar lligams amb l’església contradient la voluntat del seu pare, molt més conservador que ell. Diguem-ne que es va avançar al Romanticisme. Fins i tot va compondre dues simfonies perquè li venia de gust (números 25 i 40 amb Sol menor). Volia ser un esperit lliure. I això li va costar car ja que va viure a la misèria, tan que va ser enterrat en una fossa comú per falta de diners.

Quina història més bonica, oi?

I Beethoven?

La seva melodia fàcil s’enganxa i la repeteixes contínuament.  I la vida? Esperit lliure, dificultats econòmiques, sordesa, amors impossibles, música molt expressiva que suggereix emocions d’alegria i entreteixeix vincles entre l’Home i la Natura molt corrent amb el Romanticisme naixent.

Es diu que un dels períodes biogràfics més tristos de la seva vida, quan va escriure les tres cartes a la seva Estimada Immortal va escriure la simfonia núm. 8. Una simfonia que pot deixar indiferent perquè no té res tret de l’anècdota del metrònom, un invent recent a qui Beethoven li’n dedica varis moviments i que a partir d’aleshores, usaria per marcar les seves obres la pulsació adient. Què diran els inventors de mites? Quina relació veuran entre obra i vida? N’hi ha?

Si Beethoven no ens hagués arribat amb aquesta aureola de sublimitat, de genialitat, no l’hauríem conegut pas. El coneixerien uns quants experts musicòlegs i prou.

Parlem de Música antiga?

Händel o Haendel –en anglès- forma part de la música antiga però tothom el coneix. Només cal citar-lo i et diuen L’Obra més coneguda d’ell: El Messies. Qui no coneix El Messies? Ens el trinxen a cada Nadal i no sembla que tingui gaire qualitat... La música aquàtica?, la música pels reals focs d’artifici? Els concerti Grosso a la manera de Corelli? És imposible comparar-lo amb el mestre d'Eisenach....

I per què no parlem de Bach? Música antiga que ningú, -sobretot els americans que els agrada la vida tan “romàntica” o miserable dels compositors- no la valora prou. Va tenir una vida molt sacrificada i va sofrir molt. Dues dones i 24 fills on només en van sobreviure uns quants perquè en coneixem la biografia per haver-se dedicat a la Música: Carl Philipp Emmanuel i  Johann Christian Bach. Va gosar demanar un augment de sou mentre feia de Mestre de Capella que -a més a més havia de fer classes de llatí, teologia i altres matèries no musicals- i, encara li’n van rebaixar més fins que es mostrés penedit...

Per què no la “popularitzen”?. La melodia no és prou interessant?, no queda enganxada a la memòria? Qualsevol melodia per difícil que sigui es reté, sobretot si és bona i Bach, gran representant de la Música Antiga, en té moltes...

La música de Beethoven és vigent avui i la de Bach, també. Potser hauríem de dir-ho al revés.