Il·lusió i Esperança

Dies abans del concert, el Festival de Música de Rheingau, Alemanya, en Paavo Järvi va publicar a la seva pàgina oficial de Facebook, un disc, on se’l veia de bastant jovenet, on mostrava al món l’haver treballat amb anterioritat amb Anna Sofie von Otter. Això ell que sempre s’envolta de la crême de la crême.

Se’l veia il·lusionat i no era per menys. Anna Sofie von Otter no es despentina quan canta. Sembla que parli, emet el so d’una manera natural, sense fer gestualitat exagerada. Igual quela soprano Felicity Lott, una altra cantant que la posaríem en la mateixa categoria. Però von Otter sembla ser una mezzo especialista en Wagner i Post-wagnerians com Mahler ja que li dóna una calidesa única i per això la va fer venir a cantar uns lieder de Wagner (Wesendonck lieder).

Va transmetre la mateixa il·lusió que la joia de Järvi en haver tingut el goig d’haver treballat amb ella. Ens mostrava cofoi l’honor antic i, sentint-la cantar va ser una alenada d’Esperança i Espiritualitat. Pronuncia molt bé l’alemany –fins i tot hauria pogut fer un dictat. Si hagués de triar algun lieder en concret em quedaria Schmerzen o Traume. Tots els lieder de Wagner són bons però aquests van ratllar el sublim.

I l’Esperança? No sols ho van ser els lieder de Wagner sinó que la Sisena Simfonia de Mahler, que no és precisament Sant de la meva devoció, va sonar –o Järvi la va fer sonar- com un veritable himne a l’Esperança. On van veure “Tragèdia” els qui van anomenar aquella simfonia? Per la solemnitat i contundència del primer moviment? Aleshores, mirant-m’ho d’aquesta manera gairebé totes les simfonies de Mahler tenen un component tràgic i no per això no les anomenen tràgiques a totes.

Com hauria de definir Järvi? Un escultor del so que va traient la pedra –com definia Miquel Àngel- que sobra, tall a tall, arriba a l’Essència de la Música.  Amb Mahler i la resta de compositors –malgrat en alguns s’inventi hemiòlies (canvis de compàs innexistents)....

https://www.youtube.com/watch?v=UgmrW1uzdPk

https://www.youtube.com/watch?v=ToAZyHJIpNk

Europeïtzar als francesos.

Jacobins radicals. Xovinistes purs. Sempre, ells sols!

A la Universitat, els professors d’art medieval primer –Catedràtics, que no és poc- i, els d’art contemporani després,  ens deien que la historiografia francesa s’ho manegava perquè l’Art o els moviments artístics cabdals, començaven sempre a França. El Gòtic –l’estil 1200 ja el podem considerar “Gòtic” i no comença pas a França sinó a la Corona Catalana- o l’Impressionisme –amb Marià Fortuny o Sorolla-.

Hi ha força documentació per pensar que França no és el melic del Món artístic. Ni quan regnava la Monarquia absoluta, tampoc era el centre del món conegut.

Pel que fa a la Música, no destaquen per tenir gaires compositors il·lustres. Al Barroc, tret dels músics de la cort, poca cosa més. Al Romanticisme, neden una mica més en l’abundància, però no és per llençar coets. Sempre han estat especialistes en autodestacar-se en tot. En Fèlix Ibáñez Fanés, ens deia que l’art dels francesos –i en això hi afegeixo la música- és com el xampany, moltes bombolles i de gust insípid.

Actualment, l’Orquestra de París, suposo que hereva d’aquella que el primer cop d’arc tan dolent, ha de programar a l’inici dels seus concerts, obres de compositors francesos i alguna aberració com la de traduir obres Europees com el Peer Gynt al francès. Després, el director de torn, pot prendre’s la llibertat de posar-hi alguna cosa del seu gust.

Per fi algú s’ha pres la molèstia d’europeïtzar-los. Paavo Järvi.

Bartok, Beethoven, Brahms, Chopin, Dvorak, Grieg, Haydn, Lutoslawski, Mahler, Mozart, Nielsen, Prokofiev, Rachmaninoff, Sibelius, Shostakovich, Schubert, Schumann, Strauss, Stravinsky, Szymanowski, molts compositors són nòrdics i contemporanis, que pels que tinguin l’orella massa sensible, podrien tenir problemes òtics, per massa notes sobrevingudes de cop. Ja una web sobre música clàssica li’n destaca aquesta predilecció cap aquest món desconegut fins no fa gaire per la massa que baixa de l’hort francesa i que omple la Salle Pleyel, disposada a aplaudir-ho tot, sobretot, entre moviments d’un concert.

De les pedres en treu Música!

Als catalans ens solen acusar que de qualsevol cosa insignificant en traiem molt profit. Els catalans de les pedres en fan pans....diuen.

En Paavo Järvi li passa el mateix però amb Música. La Vuitena Simfonia de Mahler, la dels 1000, és una pedra de les grosses i en va saber molt per treure tot el suc, -sap treure lirisme d’allà on sembla que no n’hi hagut mai- tant que vaig necessitar moltes hores per pair tanta meravella. Vaja, que vaig anar a dormir tard perquè el meu cervell bullia de notes i melodies. Va ser molt emocionant! I que consti que Mahler no m’agrada!!

El començament, amb els acords de l’orgue i la coral, el vaig trobar un pèl precipitat però no per això va ser poc Solemne, ans al contrari. Va ser una obra molt dosificada, plena de matisos ajustats als desitjos de Mahler. Els crescendos eren progressius i suaus. Järvi va saber mantenir els diferent plans orquestrals ben sòlids, corda/vent per separats però alhora, units, típic de la seva manera d’interpretar les obres.

La simfonia cíclica comença molt temps abans de Franck. La Novena de Beethoven ja s’hi entreveu alguns trets, però Mahler ho intensifica. Amb la 8ª, aquesta n’és molt acusada. El motiu principal del començament del primer moviment l’usa diverses vegades, una de les quals, per cloure el darrer moviment.

No és una obra que t’ofegui. La concep tota seguida però, amb dues parts ben diferenciades –un primer moviment i un segon-, fent petites pauses entre frasejos que accentuen rellevàncies melòdiques, sobretot amb la veu. La veu li dóna molta importància, fet que altres versions que he escoltat, sembla que la toqui de passada, el director de torn.

La coral és concebuda com un instrument més al servei del director que el modularà al servei de la Bellesa però, mai podrà ser amb Mahler, com Wagner o Beethoven. Per al seu moviment musical iniciat per Wagner, Liszt i von Büllov, Beethoven podia ser un punt de partida, però mai podran fer res de diferent i millorat perquè al Cim hi regna l’Omnipresència Divina del Mestre de Bonn.

Els solistes mantenen un to modulat i un bon fraseig amb la resta de l’orquestra acompanyant i en molts casos fent melodies del tot diferents, típic del wagnerisme més exacerbat; la presència de petits retardanti puntuals  confereix a l’obra una majestuositat única.

A la segona part, un extens segon moviment, culmina amb el tema que obre la Simfonia –simfonia cíclica- amb l’orgue i la coral que sonen amb un tutti potent.
Sublim!
 https://www.youtube.com/watch?v=XSR4Xv8rwWI

"De tan senzill, no t'agradarà..."

Ara tot seguit ens ve la quarta simfonia de Mahler, incompleta. No és incompleta perquè Mahler la va deixar així, sinó perquè aquesta ens ve d'origen: La Ràdio de Frankfurt només ens deixa els moviments finals. 3er i 4art., i per cert molt mal gravats i el so és deplorable.

La crítica de l'època ens diu que és molt senzilla i així sembla que sigui. El Tercer moviment és tot corda fins al final que sembla que hi hagi un tutti de vent que ens vulgui transportar a una Catarsi però, per culpa d'aquesta versió no es pot acabar de percebre bé. Igual li passa en el quart moviment -i darrer- perquè en aquesta només n'hi ha els 4 clàssics de tota la vida. El quart moviment hi ha d'haver una cançó del Wunderhorn. El mateix mahler canviava a  la seva manera els versos que no li agradaven o bé no li lligaven amb la música.

Tal com ha de ser i és en l'obra de Mahler, ens ho especifica tot perquè qualsevol director en el futur no en faci un desgavell, que ja prou ho va ser quan es va estrenar malgrat fos ell qui la dirigís.

Sort en tenim d'en Paavo Järvi! encara que no ho estigui indicat s'ho manega de tal manera que sembla que ell mateix l'hagués escrita. Però com sabem no és així. Mahler no deixava res a mig fer. Per tant, no en dubto gens de la seva maduresa musical a l'hora d'interpretar Mahler però l'extrema senzillesa d'aquesta simfonia, que pot ser que a molts no els agradi, gairebé fa que no es noti el seu treball, com sabem, sempre minuciós.

https://www.youtube.com/watch?v=XdERQSvRxp4

https://www.youtube.com/watch?v=Vr96Fnw1Npw

Al peu de la lletra.

Unes de les coses que li hem de reconèixer com un valor afegit a la personalitat musical de Paavo Järvi és la comprensió estricta i rigorosa d’una partitura, sobretot dels Wagnerians i seguidors: Wagner, Bruckner, Mahler i Strauss, compositors progressistes.

Ja sabem que en altres compositors també s’hi submergeix apassionadament, però amb els compositors del Segle XX, té una brillantor especial, una maduresa única que el fa distanciar-se de la resta de directors actuals.

Mahler era molt estricte amb les indicacions a les partitures; no ho deixava de qualsevol manera i que cada director ho fes com li venia de gust. No. Ell en tant que director –i bon director ja que hi ha testimonis de l’època com Brahms, que li digué  que “no perdés el temps component i que es dediqués plenament a la direcció orquestral, que amb això sí brillava...-, ho deixava tot ben lligat.

Mahler com a un dels membres de l’escola de Weimer, -progressistes i que volien anar més enllà de l’estricta forma clàssica, van crear la Música Programàtica i lligada als sentiments: Liszt en va ser el creador amb els seus poemes simfònics- des de la primera, segona i ara la tercera simfonia notem, tal com hem vist, una descripció detallada del què representava cada moviment. Doncs ara afegim-li les indicacions musicals:

1. Vigorós i decisiu: Intensitat i dramatisme més marcat amb una caiguda del compàs molt visible i marcada com volent representar una Marxa.

2. Temps de minuet:  Molt tranquil com una dansa, ternària, amb un vent sempre present i la corda donant-li un matís suau.

3.  Confortable com un Scherzo. Molt marcat pel vent i la fusta, ternari ja que un Scherzo és un derivat més ràpid que el minuet, una forma del classicisme. Un inici suau i, a mesura que evoluciona, s’amplifica la quantitat sonora del metall, malgrat no ésser un esclat apoteòsic. Aquest moviment és una adaptació musical d’un poema primerenc de Mahler, Wunderhorn titulat Ablösung im Sommer –esplai estiuenc-. Una descripció musical, sense veu.

4. Molt lent i misteriós: No ho sé si ho aconsegueix ja que com ells mateixos deien, la música havia de suggerir sentiments i sensacions. Però sí Järvi ho presenta lent tal com ho volia Mahler. Des de la llunyania ens apareix una contralt que ens canta Also sprach Zarathustra –Així parla Zarathustra-. La veu és acompanyada per un deliciós oboè i clarinet; i una dolçor extremada pels solos de trompa i corn anglès. Un moviment ben equilibrat.

5.  Tempo divertit i descarada expressió que, amb la lletra de Wunderhorn, molt espiritual o religiosa sembla que se’n rigui del mort i del qui el vetlla. Contrast entre les veus sembla que amb la música, sempre el metall i l’abundant percussió, s’elevi cel amunt com el fum.

6. Lent, Tranquil i sentit: Per moments recorda el cinquè moviment. Destil·la molta pau i serenitat a través de l’abundant cos orquestral de la corda. Sembla veritablement que el temps s’apagui lentament fins que lleus ecos llunyans de trompes –fora de l’escenari literalment- faci recomençar la majestuositat perduda del tarannà mahlerià. Järvi és un bon mestre d'escena, en aquest sentit. Tota la simfonia s’acaba, com un estat del no-res. Un sospir.
Aquest vídeo de Paavo Järvi ha estat suprimit per You Tube. Ho sento...

 https://www.youtube.com/watch?v=fv_ZVkyAOlc

"Resurrecció"

En cap versió actual, Mahler no n’estaria gens satisfet perquè no interpreten els seus desitjos. En la segona simfonia, després d’haver interpretat el primer moviment “Rituals Fúnebres”, ell demanava 5 minuts de pausa abans d’interpretar el segon. Haitink s’ho passa pel folre; Järvi dóna un temps prudencial als músics perquè canviïn de pàgina, es posin bé el vestit o s’eixuguin la suor, etc.

La Segona Simfonia “Resurrecció”, com la resta de la seva obra orquestral, és programàtica i agafa trossets d’altres músiques que ell ha escotat prèviament. És com una mena de trencaclosques. Ell no volia que fos dit, però normalment als programes s’inclou “la història”.  La simfonia s’estructura fent-se unes reflexions a cada moviment. 1: Hi ha vida després de la Mort?; 2. En record dels temps feliços i de la vida que s’ha apagat; 3. Pèrdua completa de la Fe; 4. Una orquestració d’un lied Urlicht procedent del Wunderhorn que ja com sabem els va utilitzar per Tità, la seva primera simfonia; 5. El retorn a la Fe: Jo sóc Déu i a ell retorno. Una mena de reconeixement d’una segona Vida després de la Mort.

El 5è moviment el va treure d’una musicalització d’una Oda del poeta alemany F. G. Klopstog amb motiu dels funerals de Hans von Büllov, director orquestral de gran prestigi en la música culta i un contrari atroç del Wagnerisme o de tot allò que portés la seva empremta –com l’obra mateixa de Mahler- ja que la seva dona, alhora filla de Liszt, el va deixar amb banyes ben llargues per anar-se’n amb Wagner, creador de l’estil musical.

Musicalment parlant Järvi, fa esclatar l'orquestra. Fa ressorgir tots els temes que recorden altres peces seves. El vent hi juga un paper important, els clarinets. I la corda només inicia els tema que la perscussió i el metall en fa un esclata i desenvolupa. Hi ha els fortes i els pianos equilibrats. és una obra que s'ha d'escoltar amb el volum alt sinó els matisos passen de llarg, com l'alegria interpretativa del compositor. No cal titular el final com a "Resurrecció", el primer moviment és prou magestuós com per ressorgir-te l'ànima. Un llarg desenvolupament per acabar un tutti i reiniciar novament en forma de coda llarga. Per molt que s'esforci Mahler en fer semblar un funeral, no ho sembla. No està gens reeixit. La solemnitat de tota la textura orquestral fa pensar en coses molt més apassassionades. En la segona secció, més tranquil però per moments inflat pel tumulte del vent ens recorda un funeral, però molt vagament.  les cordes poc marcades, més melodioses.

L'expressivitat del segon moviment, sense esperar els 5 minuts que demanava Mahler, és jovial i tranquil, de forma que recorda el primer moviment però amb ressons de ball, amb un vent contundent. Els pizzicatos recorden els valsos de la família Strauss. la suavitat és la norma i no hi ha gaires daltabaixos.

El tercer moviment sembla molt juganer pels clarinets però trencat per la potència del metall i endolcit per la corda i oboè. Järvi fa sortir tota la força acumulada dels instruments però amb els seus matisos gestuals tan típics.

 En aquest quart moviment, Järvi hi posa tal com demana Mahler una contralt però hi ha un incompliment: la veu que com el compositor indica “ha de fer una veu com de nen, nítida i celestial” i, això res de res. Té una veu massa grossa... L'oboè i el clarinets donen personalitat al moviment juntament amb amb alguns tocs de la corda, encara recorda música popular.

El darrer moviment sembla cíclic però la manera d'aparèixer tots els temes són molt solemnes i ben marcats amb pauses de les timbales en el seu punt just. Tots els temes van evolucionant cap un tutti de trombons i flautins que està ben contrastada on tots els intruments tenen el seu paper destacat, característica omnipresent de Paavo Järvi.

El cor inicia amb veus que semblen eixir de la penombra, veus d'homes soles o amb poc acompanyament primer amb les solistes femenines acompanyades per per l'orquestra. dolçament. Un cor ple de decrescendos i crescendos per donar l'entrada femenina i a la massa orquestral magestuosa.
Aquest vídeo de Paavo Järvi ha estat eliminat per You Tube. Ho sento....

 https://www.youtube.com/watch?v=FbzHZYdJrL8

Cal especificar que el seu primer moviment se sol interpretar com un moviment individual. Järvi en té una gravació de la discogràfica "Virgins Classics" del 2008 amb l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt.

Les entranyes de Tità.

Cercant com explicar un cicle sobre Mahler, la seva història simfònica, m'he trobat amb un fil: La cançó del lament. Una de les primerenques obres de Mahler que li serviren per compondre la seva Primera Simfonia.

En un principi, l'obra fou concebuda com un gran poema simfònic inspirada sobre una novel·la  de Jean Paul, però Mahler sempre ho va desmentir. En comptes d'això, va usar uns fragments d'una òpera abandonada per ell mateix a més, de la cançó del Lament. La cançó del Lament és una mena de cantata que només tenia 3 parts, composta entre 1878-80, amb múltiples revisions al llarg dels anys.

Quan es va estrenar la Primera Simfonia va rebre moltes crítiques perquè “deien” desafiava totes les lleis de la música. Però actualment, res de tot això. Ara se la considera una simfonia d’una gran riquesa melòdica i perquè és força més curta de les que vindran i per ésser una obra de joventut. Mentre ell estudiava, Bruckner ja feia temps que havia acabat. Podríem dir que ell i altres del postromanticisme com Wagner en van ser les seves influències principals.

Mahler es sí mateix és un punt d’inflexió, diferent i diferenciat de la música del moment. Se li considera una música de naturalesa programàtica. Sempre hi trobem un fil conductor que ens explica com han de sonar els instruments i què simbolitzen les frases i dinàmiques.

S’havia comentat que la inclusió de clarinets en gairebé totes les seves simfonies es devia per la seva ascendència jueva ja que sabem que hi ha una manera de tocar aquest instrument diferent a la digitació alemanya actual, però per desgràcia no he trobat cap llibre que ho donés per bona aquesta versió popular i estesa.

Les versions de l’època de Bernstein –vull dir d’ell mateix- i contemporanis –com ara Kubellik-, es mirava de passar-ne via; normalment duraven 45 minuts a tot estirar. No es prestava atenció a tots els matisos sonors, sobretot vent, pianos de la corda ni pauses. Era tota seguida. Ofegava a l’oïdor i es feia pesada.

Ara, per fi tenim un director que sap interpretar aquestes magnes obres tal com es mereixen i tal com m’ho imagino, Mahler hauria volgut: Paavo Järvi.

Tal com deia Mahler "escriure una simfonia era com construir un Món".  I Paavo Järvi, el reconstrueix de vegades, molt millor.

https://www.youtube.com/watch?v=l29wayrYsOE

Bruckner i BRUCKNER

Com sempre passa amb una obra que es desconeix per qualsevol motiu, primer se l’ha d’escoltar.

Per tal de no defallir o decebre’m vaig començar amb una versió antiga. Abbado, en B/N, i jovenet.

Com passava amb el passat musical, la corda era el coixí de l’orquestra, tant en el primer moviment com a la resta. Tota l’orquestra –nom etimològic real del grec on es distribuïen els músics en les representacions teatrals a l’antiguitat- estava repleta de violins, violes, violoncels i contrabaixos, un eix força important amb la versió d’Abbado.

Els temes musicals són simples i això fa que cada família d’instruments l’interpreti fent el seu característic fraseig però amb la juxtaposició excessiva d’altres instruments, sobretot, vent –metall o fusta- sense deixar de respirar l’oïdor. Tot seguit Tot queda ofegat, sense respiració, sense parades que ajudin a pair tota la música.

Des de la primera nota vaig deduir que hi havia quelcom estilístic que em sonava: Wagner. Gràcies al professor de Bruckner, va iniciar-lo a aquest estil tan angoixant i complicat de fer música.

Com a tota característica de la música wagneriana, la presència del vent –fusta o metall- és predominant a molta distància de la música culta representada per Brahms. I d’aquesta manera, trobem a posts-wagnerians com Mahler, en aquella època estudiant, usés en la seva majoria de simfonies, una potència inhabitual del vent.

En el segon moviment, en ésser un adagio, la corda pren un protagonisme essencial amb trets sonors de flautes en solo i temes melòdics dels clarinets, instrument força important.

Com sempre, la corda en el tercer moviment, Scherzo, és la que dóna el tema. Les parts en què consta aquest moviment estan molt ben definides. La primera part és molt més potent en detriment del trio, una separació musical diferenciada, més cantabile i tal com és tradició, la tonalitat també  canvia per tal de fer-ho més evident (Sol menor / Sol major, una mica a la manera clàssica de Mozart o Beethoven.

El darrer moviment és molt contundent; el vent metall recolza la corda, mentre que el vent fusta com ara clarinets i flautes només l’acompanyen amb els seus “pianos”. Els contrabaixos fan de nexe al metall a manera de desenvolupament. El finale és gairebé a  l’uníson de tots els instruments i els acords estan ben estructurats. Durada: 45:39.

La durada d’aquesta simfonia pot oscil·lar entre els 45 als 55 minuts.

[https://www.youtube.com/watch?v=EE3GhEep750]

BRUCKNER amb majúscules només pot hi estar al darrere Paavo Järvi, per a mi –i si és que ell no s’ho creu del tot- com el Mestre de Bruckner, no el Maestro –terme dedicat a tot director a la manera italiana-, que són termes ben diferenciats; Mestre és el que li sap veure tots els trucs, qui coneix el compositor com si ell mateix l’hagués parit, per dir alguna cosa.

El que li cal destacar és la durada per sota la recomanada. Uns 44 minuts però amb la diferència de versions que hi ha al mercat, ell sí sap treure el màxim de suc.

En la seva versió hi trobem molta nitidesa orquestral, sembla com si la corda s’hagués estovat una mica, no és tan compacta. Sap treure-li tots els matisos de totes les famílies instrumentals –des de l’omnipresent corda fins al vent (fusta-metall)-. El tema inicial de la simfonia passa per tots els instruments donant-li molts contrastos  de Fortes i Pianos molt marcats i els acabaments de les frases estan molt ben pautades i manté un desenvolupament crepitant i intens fins al final del moviment.

El segon temps, és el moviment estrella de la corda però tot i així tots els Tuttis són solemnes; els crescendos estan més mesurats i cada instrument, sobretot vent més suau com el de la fusta: oboès i clarinets, estan al seu lloc corresponent sense aixafar el company.

L’Scherzo –en Sol menor- és el moviment més contundent de la simfonia. Molt vigorós manifestat pel vent metall: trompes, trompetes i trombons a la màxima potència. Aquí la corda queda en un segon terme, essent presencial repetint... El trio, el caràcter canvia. És molt contrastat i més planer i la tonalitat també li canvia per emfatitzar aquesta diferència: Sol Major. El ritorno a la primera part, típica a tots els Scherzos és més modulant i la coda és esplèndida!

El darrer temps, trobem un gran contrast entre vent i corda. Molt solemne. Sembla una peça d’orgue en tant que Bruckner era també organista.

Hi trobem parades que aturen l’orquestra per complet i ajuda a percebre més matisos.  Més distesa. Més poètica.

Crescendos progressius amb el metall recolzen tota l’orquestra.

El desenvolupament del tema és un tema fugat que per famílies d’instruments que recorden un coral de Bach, a l’uníson.

La lentitud fa ressaltar la solemnitat emfatitzada pel director.

Tot plegat és una simfonia emocionant!

Paavo Järvi sap captar l’Essència de Bruckner i li dóna una personalitat diferent a la resta de batutes.

Bravo!

[https://www.youtube.com/watch?v=O8UpiWmlMTs]

Ein Musik für die Seele (Traducció i comentaris)

La música en el sentit més comú és sempre Espiritual.

També si no està tematitzada directament amb l’espiritualitat, sempre té quelcom d’espiritual.

Això és fàcilment característic per al so i la música.

Inclús diria fins i tot que no hi ha cap altra forma d’art que trobi un accés a l’ànima tan directament com la música.

L’estereotip diu: La Música comença allà on acaben les paraules. I aquest estereotip és una gran veritat!

La música pot comunicar d’una manera senzilla i clara alhora sense predeterminar massa.

Així, una simfonia de Bruckner pot tenir un significat diferent per un públic alemany i un de diferent per un públic japonès.

Això és la màgia que sorgeix quan la gent està inspirada per la paraula.

Però passa quelcom quan es  canta.

Als nens no els expliques les cançons de bressol, les cantes.

És aquest un moment màgic que sorgeix quan cantes pels teus nens.

Parlar és una forma de comunicació.

Però el fet de cantar ho supera, va més enllà.

Omple el cors de la  gent  amb quelcom que no es pot explicar. I això és la força de la Música.

 Això diu l'explicació de Järvi i la traducció que en vaig fer dels subtítols en alemany.

Una gran veritat, però no amb TOTA la música. Si una simfonia de Bruckner no pot significar el mateix per a dos públics de diferents cultures, tampoc ho pot ser la Simfonia "Reforma" de Mendelssohn, per dir alguna cosa...

La tematització o tipificatització d'una música com a espiritual és molt subjectiva.

Jo no he trobat enlloc que la "Reforma" de Mendelssohn –simfonia la que va dirigir Paavo Järvi amb la DKB a Hamburg el 22 de febrer- sigui espiritual. És una  Música simbòlica per a commemorar un aniversari religiós que va ser cabdal pels Germànics, 300 anys de la Presentació de la Confessió d'Augsburg: La Reforma Protestant de Martin Luther. Diguem-ne la independència religiosa del Papat de Roma. Què té aquesta simfonia que la faci diferent? És programàtica. Parla a través d'unes melodies d'allò que va significar aquell renaixement espiritual. Un dels temes que apareix vàries vegades (dues) és l'Amen de Dresden, un conjunt de 6 notes cantades per corals als serveis religiosos de l'estat Alemany de Saxònia, almenys des del principi del segle XIX. El motiu es va associar amb la ciutat de Dresden. L'Amen de Dresden va ser compost per Johann Gottlieb Naumann (1741-1801) per a l'ús de la capella Reial de Dresden. Tal va ser la seva popularitat, que es va estendre a altres esglésies de Saxònia -Catòlics i protestants-. Aquest Amen de Dresden a més de Mendelssohn l'han usat altres compositors: Wagner a la seva darrera Òpera Parsifal; Bruckner a l'adagio de la seva darrera simfonia (9a.) : Mahler, el  va incorporar al darrer moviment de la seva Primera Simfonia i en el darrer moviment de la seva Segona Simfonia: Manuel de Falla, en la seva música incidental amb text de Calderon de la Barca "El gran teatro del mundo" i, finalment, Eric Ball amb el seu poema simfònic "El Regne Triomfant", un retaule musical sobre la segona vinguda de Crist, utilitza l'Amen de Dresden abans de la Presentació de l'Himne Hemsley amb les paraules associades: "Ell ve amb baixant amb els núvols".

L'única cosa que es pot dir amb majúscules i lletres daurades és una simfonia inspirada del gran Mestre Johann Sebastian Bach i que en aquells temps, el va descobrir. El Primer moviment, comença amb una introducció de tipus coral i obre gairebé com una Fuga. I el contrapunt a l'estil de Bach es  fa sentir en gairebé tot el seu primer moviment.  En el segon temps, un scherzo, és molt lleuger típic de la música de Mendelssohn; al tercer moviment, un adagio, en Sol menor, és una peça lírica principalment per a cordes, amb referències a l'Amen de Dresden. Al darrer moviment està compost en forma sonata 4/4 i està basat amb el Coral de Martin Luther. Una poderosa versió coral -Coral Protestant- de Luther és interpretada per l'orquestra sencera.

Si hom interpreta aquesta simfonia a la "Romàntica", com sempre s'ha fet, és molt prosaica, simple com qualsevol altra simfonia de Mendelssohn, on la corda té el màxim protagonisme en detriment del vent (Com les diverses versions que hom pot trobar de diferents directors, Muti, per exemple). Però si la cosa es vol fer mitjanament ben feta, tal com ho vaig escoltar amb una versió de Ton Koopman -de tendència historicista-, el matís espiritual es pot percebre. I m'imagino que en Paavo Järvi va utilitzar aquesta manera de fer, a l'estil "historicista". En cas que ho hauria fet millor, hauria hagut de baixar un to, perquè en el 1830, el diapasó en LA (A4, a’), estava per sota de 440 Hz.