Europeïtzar als francesos.

Jacobins radicals. Xovinistes purs. Sempre, ells sols!

A la Universitat, els professors d’art medieval primer –Catedràtics, que no és poc- i, els d’art contemporani després,  ens deien que la historiografia francesa s’ho manegava perquè l’Art o els moviments artístics cabdals, començaven sempre a França. El Gòtic –l’estil 1200 ja el podem considerar “Gòtic” i no comença pas a França sinó a la Corona Catalana- o l’Impressionisme –amb Marià Fortuny o Sorolla-.

Hi ha força documentació per pensar que França no és el melic del Món artístic. Ni quan regnava la Monarquia absoluta, tampoc era el centre del món conegut.

Pel que fa a la Música, no destaquen per tenir gaires compositors il·lustres. Al Barroc, tret dels músics de la cort, poca cosa més. Al Romanticisme, neden una mica més en l’abundància, però no és per llençar coets. Sempre han estat especialistes en autodestacar-se en tot. En Fèlix Ibáñez Fanés, ens deia que l’art dels francesos –i en això hi afegeixo la música- és com el xampany, moltes bombolles i de gust insípid.

Actualment, l’Orquestra de París, suposo que hereva d’aquella que el primer cop d’arc tan dolent, ha de programar a l’inici dels seus concerts, obres de compositors francesos i alguna aberració com la de traduir obres Europees com el Peer Gynt al francès. Després, el director de torn, pot prendre’s la llibertat de posar-hi alguna cosa del seu gust.

Per fi algú s’ha pres la molèstia d’europeïtzar-los. Paavo Järvi.

Bartok, Beethoven, Brahms, Chopin, Dvorak, Grieg, Haydn, Lutoslawski, Mahler, Mozart, Nielsen, Prokofiev, Rachmaninoff, Sibelius, Shostakovich, Schubert, Schumann, Strauss, Stravinsky, Szymanowski, molts compositors són nòrdics i contemporanis, que pels que tinguin l’orella massa sensible, podrien tenir problemes òtics, per massa notes sobrevingudes de cop. Ja una web sobre música clàssica li’n destaca aquesta predilecció cap aquest món desconegut fins no fa gaire per la massa que baixa de l’hort francesa i que omple la Salle Pleyel, disposada a aplaudir-ho tot, sobretot, entre moviments d’un concert.

"S'atreveix amb tot!"

Amb aquesta expressió definien a Paavo Järvi la premsa de la Ràdio de Frankfurt, fent-li una crítica sobre la Simfonia 8ª de Schubert, que va dirigir.
I és cert. Un bon director com ell s'ha d'atrevir amb tot. Fins i tot amb Haydn, una simfonia que no em despentina; però que si la dirigeix ell, no em deixa indiferent.
In Nomine Domine. En nom del Senyor. Simfonia núm. 84 de Joseph Haydn. Orquestra de París.
A primer cop d'ull l'he trobada estranya, fins i tot apagada. De ritme força marcat, timbales escasses i formació reduida, tal com ha de ser.

El segon moviment m'ha sobtat. Utilitza un tipus de "parada" Cadencial típica o semblant dels concerts per a solista, fent fins i tot, una mini paradeta, com posar-ho tot en ordre. N'hi trobem dues: La primera, al compàs 61 que és una cadença trencada i, al compàs 77 és una semi cadença, una parada sobre l'acord de dominant. 

Amb aquestes vaig recordar una sonata de Mozart, la núm. 3, segons l'editorial Boileau, que utilitza una cadença (6/4 cadencial). Què és una cadença o cadença trencada? Les cadences o cadences trencades serveixen per recapitular els temes, fer una cadença (en els concerts, improvisació del solista) o coda, però sinó hi ha cap pausa, simplement hi és i ja està”.

Però com que sé de quin peu calça el nostre amic Järvi ho he volgut comprovar amb una altra versió, aquest sí, un reconegut director Historicista holandès: Kuijken. Aquesta versió és més apagada i les semi cadences o cadences trencades que apareixen sota la batuta de Paavo Järvi, Kuijken no les fa. Tot seguit i passa com puguis. 

He trobat una simfonia de les moltes que podem trobar, fetes en sèrie. 

Järvi la broda, com sempre. Genial!

 https://www.youtube.com/watch?v=oXfxcfyXjeA