Europeïtzar als francesos.

Jacobins radicals. Xovinistes purs. Sempre, ells sols!

A la Universitat, els professors d’art medieval primer –Catedràtics, que no és poc- i, els d’art contemporani després,  ens deien que la historiografia francesa s’ho manegava perquè l’Art o els moviments artístics cabdals, començaven sempre a França. El Gòtic –l’estil 1200 ja el podem considerar “Gòtic” i no comença pas a França sinó a la Corona Catalana- o l’Impressionisme –amb Marià Fortuny o Sorolla-.

Hi ha força documentació per pensar que França no és el melic del Món artístic. Ni quan regnava la Monarquia absoluta, tampoc era el centre del món conegut.

Pel que fa a la Música, no destaquen per tenir gaires compositors il·lustres. Al Barroc, tret dels músics de la cort, poca cosa més. Al Romanticisme, neden una mica més en l’abundància, però no és per llençar coets. Sempre han estat especialistes en autodestacar-se en tot. En Fèlix Ibáñez Fanés, ens deia que l’art dels francesos –i en això hi afegeixo la música- és com el xampany, moltes bombolles i de gust insípid.

Actualment, l’Orquestra de París, suposo que hereva d’aquella que el primer cop d’arc tan dolent, ha de programar a l’inici dels seus concerts, obres de compositors francesos i alguna aberració com la de traduir obres Europees com el Peer Gynt al francès. Després, el director de torn, pot prendre’s la llibertat de posar-hi alguna cosa del seu gust.

Per fi algú s’ha pres la molèstia d’europeïtzar-los. Paavo Järvi.

Bartok, Beethoven, Brahms, Chopin, Dvorak, Grieg, Haydn, Lutoslawski, Mahler, Mozart, Nielsen, Prokofiev, Rachmaninoff, Sibelius, Shostakovich, Schubert, Schumann, Strauss, Stravinsky, Szymanowski, molts compositors són nòrdics i contemporanis, que pels que tinguin l’orella massa sensible, podrien tenir problemes òtics, per massa notes sobrevingudes de cop. Ja una web sobre música clàssica li’n destaca aquesta predilecció cap aquest món desconegut fins no fa gaire per la massa que baixa de l’hort francesa i que omple la Salle Pleyel, disposada a aplaudir-ho tot, sobretot, entre moviments d’un concert.

Inspiració

Un aclariment abans de començar: S'ha de dir que la realització francesa no estava a l'altura de les circumstàncies.

Si hagués sabut que podia gaudir des de casa mateix la retransmissió en rigorós directe del concert de Paavo Järvi feia a la Sala Pleyel de París, no hauria estat romancejant. Malgrat no ho sembli, no estic tot el dia enganxada a can Järvi.

La primera part estava dedicada a Ravel, -valsos nobles i sentimentals- no sol fallar res que no sigui francès, així són de xovinistes. I el concert de Sibelius per a violí i orquestra, en RE menor, interpretat per Kavakos.

Aquest concert m'agrada bastant i posa a prova els violinistes. És força difícil i a més la melodia sol ésser molt contundent, sempre esbossant el caràcter finès de l'autor. Li havia escoltat a la gran Hilary Hahn però ara em faltava el gran Kavakos.

Però vaig arribar mentre Kavakos interpretava una propina: Bach. Se sentia poc. Molt llunyà i no es podia percebre amb normalitat desitjada que Bach es mereix. Però prometia.

A la segona part, Brahms! La tercera simfonia  en Fa Major Op. 90

Feia dies que no la recordava i la vaig notar un pèl ràpida. Però no. En aquella simfonia hi ha molta passió acumulada i s'ha de rabentar el més aviat possible.

Paavo Järvi va concebre la simfonia de factura clàssica, amb els temes A-B molt contrastats. Ràpid-Lent. Va ser una interpretació molt equilibrada en el Desenvolupament. El moviment acaba com un sospir i així ho feia notar, amb l'expressió acuarada, Paavo Järvi.

El seu segon temps, de direcció lenta com gairebé totes les simfonies d'aquest estil (clàssic), el vent compost per Clarinets i fagots tiraven del carro amb alguns matisos puntuals de la corda que repeteix la melodia inicial i que, més endavant, en el clímax del tutti, s'incorpora definitivament conferint el moviment d'una calidesa suau.

El tercer moviment és Poesia pura, tallat amb el mateix esquema del primer moviment Ràpid-Lent. Si li hagués de posar un títol seria "Sense Paraules". No es pot comentar res perquè és Poesia i la Poesia no s'explica, s'ha de gaudir, sobretot amb Järvi.

En el darrer moviment, el tempo és just; gens exagerat, tumultuós i comprensible pel fraseig de les cordes. L'inici és força lent, amb una breu exposició que desemboca en una explosió de sentits. És un moviment que alterna dramatisme solemne amb una alegria dosificada.

No tots els els directors ho aconsegueixen, però Järvi, sí. Ni Rattle ni Schonwandt. Aquests altres directors precipiten el final; l'allarguen fent notes cada vegada més primes, lentes o fluixes...Paavo Järvi li dóna un altre caràcter: És un final contingut, un final que s'extingeix lentament com un ble que s'apaga i tan sols hi deixa el fum que es desfà etèriament. Pura Inspiració. Dubto que pugui escoltar-ne cap altra versió. Em va deixar tocada per l'embruix!

(Diuen els que cerquen quintes essències que aquesta tercera simfonia de Brahms simbolitza l'Amor platònic entre ell i Clara Wieck-Schumann, que per això té un caràcter tan impetuós, dramàtic, explosiu, solemne i apassionat -definició general de tota la simfonia: APASSIONAT-. No sé què pensar. D'altres parlen de les onades presents al port de la seva ciutat natal: Hamburg. El mar no és tan apassionat, és més tranquil...plàcid, de mirada blava).

I per acabar, ens va regalar una propina molt adequada: Kuolema o Vals Trist de Sibelius. Digueu-me pedant, però amb un parell de notes de la corda ja vaig saber què era. És de les poques obres de Sibelius que m'agraden. Fa temps que el conec, fins i tot abans que el seu concert per a violí. Són partitures / melodies que marquen...Gran delicadesa de la corda -la corda de l'Orquestra de París-, emotivitat i un tutti que el vent fa sentir el seu caràcter de la terra natal del compositor.

En Paavo Järvi, magnífic com sempre, ell sempre amb sintonia amb la Música.

(No es pot escoltar pel Canal ArteLiveWeb en diferit, tret que hi estigueu abonats...)

Amb força!

Després de la sorpresa que ens agafava a tots descol·locats en què la Direcció de la Ràdio de Frankfurt no renovava el contracte per una nova temporada a Paavo Järvi, ell com a bon professional de la Música, es posava a la feina. Tot un març dedicat, en cos i ànima, a l'Orquestra de París. 20 i 21; 30 i 31. Aquests darrers dies, un monogràfic dedicat a Rachmaninoff.

Comença amb un Capriccio Op. 12, una peça de joventut. És una peça musical habitualment de forma lliure i de caràcter viu i animat. Es pot dir que el capricci és una forma predominantment instrumental; també es pot dir que la seva mateixa forma de lliure fa de que sigui una espècie d'estudi. El capriccio habitual és aquell que és de naturalesa ràpida, intensa i de vegades, virtuosística. Amb aquest cas, en retitular-se com a Bohemi, el compositor incorpora melodies típiques de la zona. Es pot notar melodies que recorden el Klezmer, un cert estil musical centreuropeu jueu, interpretat tal com havia de ser, amb Clarinet. Aquesta peça m'ha sorprès enormement. De la mateixa manera que em sorprengué amb aquella fantasia d'Stravinsky del mes de desembre passat amb l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt.

Quan parlem de Rachmaninoff només em ve al cap LA PEÇA per excel·lència, el segon concert per a piano, el que va situar-lo en la primera pàgina musical ja que no gaudia d'una crítica gaire bona. Aquell concert el feu per agrair la dedicació del seu Psiquiatre després de caure en una profunda depressió. Devia ser molt bon doctor perquè aquest concert núm. 3 és una segona oportunitat ben merescuda.

Aquest tercer concert, en RE menor Op. 30, no perd la forma russa per excel·lència que ja l'inicia Txaikovski amb el seu primer concert sinó que el remodela més, li dóna més personalitat fent-lo més líric i suau en les formes externes. Una direcció acurada fa que entris en una estança plena de sons per descobrir.

Quan dic rus també ho són les melodies...És un concert en què el piano alterna amb l'orquestra conferint-li part de l'harmonia que li ve mancada originalment. És un diàleg ben après del Mestre de qui tots s'han volgut emmirallar sense gaire èxit.

El pianista és Cubà -ja m'estranyava a mi que fos espanyol....-, Terra de cultura tot i les restriccions del bloqueig americà: Jorge Luís Prats Soca, ens fa vibrar entenent-li cada nota de la cadença, sense embarbussaments típics d'una peça ja avançada en el temps, 1909, on alguns compositors ja es permetien el luxe de ser avantguardistes. Un mèrit.

Malgrat ésser un concert que va trencar amb la forma clàssica per excel·lència, de Beethoven o Mozart, els temes que van apareixent al llarg del primer moviment, ressorgeixen amb molta expressivitat i delicadesa. Molta lírica i sensualitat pianística ens ofereix el seu segon moviment. Les cordes només fan de fil ornamental, amb els temes justos. En alguns trossos ens ve a la memòria, els torna-veus del seu  segon concert...és inevitable.

Només puc dir que és un concert equilibrat en què cada part -orquestra i piano- compaginen protagonisme sense tapar o ensordir l'oponent i les dinàmiques típiques de la sonoritat russa és ben entesa pel director... Caram! Amb quina força!!!!

Amb l'èxit merescut, ofereix un bis, -no dos. Una peça per a piano sol que no conec però que hi haurà quelcom que us serà conegut. Per tant, és un tema amb variacions d'una obra coneguda. Compositor francès, com no.... però em fa quedar amb cara de pocker perquè en desconec, de debò, l'autor. La darrera obra de bis, és molt divertida. Vosaltres mateixos.

[http://liveweb.arte.tv/de/video/Jorge_Luis_Prats_und_das_Orchestre_de_Paris_interpretieren_Rachmaninoff/]

En aquest concert també hi ha la tercera simfonia de Rachmaninoff sinó no seria un monogràfic, escrita el 1936 en plena estada als Estats Units d'on en va fugir amb la seva família durant la Revolució Russa del 1917.

Segons la crítica d'Arte Live, la seva tercera simfonia, en La menor, Op. 44 és una típica partitura russa plena de nostàlgia i virtuositat, lirisme i potència, vaja, amb carn i ossos.

Sorollosa, però aparentment no em diu res important, simplement que no es deixa seduir per les bestieses del moment. Com que l'obra no m'enganxa tal com ho ha fet el concert, prefereixo delectar-me amb la direcció orquestral que sempre s'aprenen coses noves. Järvi és un mag de la música, de la bellesa.