Ein Musik für die Seele (Traducció i comentaris)

La música en el sentit més comú és sempre Espiritual.

També si no està tematitzada directament amb l’espiritualitat, sempre té quelcom d’espiritual.

Això és fàcilment característic per al so i la música.

Inclús diria fins i tot que no hi ha cap altra forma d’art que trobi un accés a l’ànima tan directament com la música.

L’estereotip diu: La Música comença allà on acaben les paraules. I aquest estereotip és una gran veritat!

La música pot comunicar d’una manera senzilla i clara alhora sense predeterminar massa.

Així, una simfonia de Bruckner pot tenir un significat diferent per un públic alemany i un de diferent per un públic japonès.

Això és la màgia que sorgeix quan la gent està inspirada per la paraula.

Però passa quelcom quan es  canta.

Als nens no els expliques les cançons de bressol, les cantes.

És aquest un moment màgic que sorgeix quan cantes pels teus nens.

Parlar és una forma de comunicació.

Però el fet de cantar ho supera, va més enllà.

Omple el cors de la  gent  amb quelcom que no es pot explicar. I això és la força de la Música.

 Això diu l'explicació de Järvi i la traducció que en vaig fer dels subtítols en alemany.

Una gran veritat, però no amb TOTA la música. Si una simfonia de Bruckner no pot significar el mateix per a dos públics de diferents cultures, tampoc ho pot ser la Simfonia "Reforma" de Mendelssohn, per dir alguna cosa...

La tematització o tipificatització d'una música com a espiritual és molt subjectiva.

Jo no he trobat enlloc que la "Reforma" de Mendelssohn –simfonia la que va dirigir Paavo Järvi amb la DKB a Hamburg el 22 de febrer- sigui espiritual. És una  Música simbòlica per a commemorar un aniversari religiós que va ser cabdal pels Germànics, 300 anys de la Presentació de la Confessió d'Augsburg: La Reforma Protestant de Martin Luther. Diguem-ne la independència religiosa del Papat de Roma. Què té aquesta simfonia que la faci diferent? És programàtica. Parla a través d'unes melodies d'allò que va significar aquell renaixement espiritual. Un dels temes que apareix vàries vegades (dues) és l'Amen de Dresden, un conjunt de 6 notes cantades per corals als serveis religiosos de l'estat Alemany de Saxònia, almenys des del principi del segle XIX. El motiu es va associar amb la ciutat de Dresden. L'Amen de Dresden va ser compost per Johann Gottlieb Naumann (1741-1801) per a l'ús de la capella Reial de Dresden. Tal va ser la seva popularitat, que es va estendre a altres esglésies de Saxònia -Catòlics i protestants-. Aquest Amen de Dresden a més de Mendelssohn l'han usat altres compositors: Wagner a la seva darrera Òpera Parsifal; Bruckner a l'adagio de la seva darrera simfonia (9a.) : Mahler, el  va incorporar al darrer moviment de la seva Primera Simfonia i en el darrer moviment de la seva Segona Simfonia: Manuel de Falla, en la seva música incidental amb text de Calderon de la Barca "El gran teatro del mundo" i, finalment, Eric Ball amb el seu poema simfònic "El Regne Triomfant", un retaule musical sobre la segona vinguda de Crist, utilitza l'Amen de Dresden abans de la Presentació de l'Himne Hemsley amb les paraules associades: "Ell ve amb baixant amb els núvols".

L'única cosa que es pot dir amb majúscules i lletres daurades és una simfonia inspirada del gran Mestre Johann Sebastian Bach i que en aquells temps, el va descobrir. El Primer moviment, comença amb una introducció de tipus coral i obre gairebé com una Fuga. I el contrapunt a l'estil de Bach es  fa sentir en gairebé tot el seu primer moviment.  En el segon temps, un scherzo, és molt lleuger típic de la música de Mendelssohn; al tercer moviment, un adagio, en Sol menor, és una peça lírica principalment per a cordes, amb referències a l'Amen de Dresden. Al darrer moviment està compost en forma sonata 4/4 i està basat amb el Coral de Martin Luther. Una poderosa versió coral -Coral Protestant- de Luther és interpretada per l'orquestra sencera.

Si hom interpreta aquesta simfonia a la "Romàntica", com sempre s'ha fet, és molt prosaica, simple com qualsevol altra simfonia de Mendelssohn, on la corda té el màxim protagonisme en detriment del vent (Com les diverses versions que hom pot trobar de diferents directors, Muti, per exemple). Però si la cosa es vol fer mitjanament ben feta, tal com ho vaig escoltar amb una versió de Ton Koopman -de tendència historicista-, el matís espiritual es pot percebre. I m'imagino que en Paavo Järvi va utilitzar aquesta manera de fer, a l'estil "historicista". En cas que ho hauria fet millor, hauria hagut de baixar un to, perquè en el 1830, el diapasó en LA (A4, a’), estava per sota de 440 Hz.

Raó - Estètica

En el món de la interpretació musical a la manera antiga està regit amb aquests dos binomis. Raó “científica del so tal com podia sonar amb les instruments d’aleshores” i l’estètica, “cercar la bellesa o l’autenticitat musical perquè la gent d’avui entengui uns sons d’abans més propers”.

Hi ha dues escoles ben definides. L’Escola Anglesa, formada per dos noms prou importants i coneguts: Hogwood i Gardiner (i algun holandès, com Frans Brüggen). Aquesta escola sembla que estigui en la sintonia de la Raó.  Ús d’instruments –TOTS- originals o fets a la manera original, ús d’un diapasó (instrument metàl·lic, en forma de forquilla que serveix per donar un to de referència per a l’afinació dels instruments)  més baix, fins a 3 semitons en la música de cambra o domèstica d’Anglaterra, al segle XVIII. Alemanya el diapasó per a la música de cambra no religiosa era de 2 tons de diferència. A més cal dir, que els instruments de corda no tenien les cordes tensades com avui dia ja que n'usaven de tripa i havein de quedar més fluixes; els instruments de vent-fusta eren més arcaics i no estaven prou desenvolupats; els de metall com les trompes o trompetes no van utilitzar pistons fins ben entrat el segle XIX. Una oïda no acostumada a aquesta diferència tonal en el diapasó pot ser fins i tot molesta però a la llarga, a còpia d’escoltar i comparar, ho acabes trobant sublim. Sona més seca i aspra o estrident. Prova d’això la tenim amb la simfonia 41 de Mozart dirigida per Hogwood.

L’altre binomi és l’estètic. Dotar la peça musical d’un aire “antic” però amb una sonoritat més propera. Diapasó actual, actualitzat a l’any 1969. En aquesta línia hi trobaríem Ton Koopman (holandès) i Harnoncourt (alemany). Dic aquests dos directors perquè actualment s’han atrevit a dirigir obres del període Romàntic amb criteris més o menys “antics”, amb la inclusió de trompetes naturals, percussió més seca –les baguetes que usen les timbales no són toves sinó dures-, distribució dels instruments lleugerament diferent a la tradicional i sobretot, la manera d’articulació de la peça en la direcció orquestral: sforzatos, tempo o compàs –en Harnoncourt, la simfonia 41 de Mozart segueix al peu de la lletra el compàs escrit originalment: si és un 4/4 quadra molt moviment i, si cal, l’alenteix per tal de donar-li certa majestuositat. A més, cal afegir que aquests criteris canvien, evolucionen. Quan en Harnoncourt era molt més jove, la distribució dels músics era diferent a la del 2007, la qual cosa és idèntica a la que fa servir Järvi amb Beethoven. Crec que no cal que em respongui, jo mateixa he trobat el desllorigador. Per tant, la marca “antic” només té el pedigrí sinònim de Bellesa però no d’autenticitat. Si fos autèntic/veritable, les obres de Beethoven anteriors a 1834 haurien d’utilitzar un diapasó més baix que no els que utilitzen Harnoncourt i Järvi.

Un exemple clar de com li agrada que surti Harnoncourt la 5a. Simfonia de Beethoven només  cal veure i escoltar com s’explica als integrants de la Jóven orquesta Bolivariana de Venezuela –molt més bons que la Simfònica del Vallès-, en una classe magistral a Salzburg. Compara les passades d’arc de la corda com si tallessin botifarra, a cop sec.

El tema Järvi és una altra cosa tot i que té un 90 % de similituds amb Harnoncourt com ja havia apuntat en d’altres ocasions.

Diapasó a 442 Hz...

Gràcies a les noves tecnologies d'Internet, concretament You Tube -perquè podem comparar alhora dues o tres versions diferents-, ara podem dir amb seguretat que Järvi -i Harnoncourt i, potser Ton Koopman- a l'hora d'interpretar els clàssics i segons quins Romàntics, no són prou purites ja que amb Mozart i Beethoven, el diapasó d'afinació estava per sota dels 440 Hz, -el La, "A4" o a'- i ells el posen a 440 i aquesta determinació data de l'any 1969, legalment i definitiva.

Cada època té el seu. I cada país, també. Anglaterra -Händel- usava 422,5 Hz. Però per a l'Òpera, música secular, s'utilitzava el de 440 Hz, el que utilitzem majoritàriament per a música de cambra o petites formacions.

És a dir, que les simfonies i/o peces de Beethoven anteriors al 1834, s'havia d'afinar el La per sota de 440 Hz. 

Les obres posteriors de 1858, s'establí el diapasó a 435 Hz.

En Paavo Järvi ho interpreta TOT al diapasó actual 442 Hz que és a mode orquestral. Sense tenir en compte aquest posssible criteri historicista que sí el tenen, Hogwood, Gardiner o Brüggen.