En el món de la interpretació musical a la manera antiga està regit
amb aquests dos binomis. Raó “científica del so tal com podia sonar amb les
instruments d’aleshores” i l’estètica, “cercar la bellesa o l’autenticitat
musical perquè la gent d’avui entengui uns sons d’abans més propers”.
Hi ha dues escoles ben definides. L’Escola Anglesa, formada per dos
noms prou importants i coneguts: Hogwood i Gardiner (i algun holandès, com
Frans Brüggen). Aquesta escola sembla que estigui en la sintonia de la Raó. Ús d’instruments –TOTS- originals o fets a la
manera original, ús d’un diapasó (instrument metàl·lic, en forma de forquilla
que serveix per donar un to de referència per a l’afinació dels instruments) més baix, fins a 3 semitons en la música de
cambra o domèstica d’Anglaterra, al segle XVIII. Alemanya el diapasó per a la
música de cambra no religiosa era de 2 tons de diferència. A més cal dir, que
els instruments de corda no tenien les cordes tensades com avui dia ja que n'usaven de tripa i havein de quedar més fluixes; els
instruments de vent-fusta eren més arcaics i no estaven prou desenvolupats; els
de metall com les trompes o trompetes no van utilitzar pistons fins ben entrat
el segle XIX. Una oïda no acostumada a aquesta diferència tonal en el diapasó
pot ser fins i tot molesta però a la llarga, a còpia d’escoltar i comparar, ho
acabes trobant sublim. Sona més seca i aspra o estrident. Prova d’això la tenim
amb la simfonia 41 de Mozart dirigida per Hogwood.
L’altre binomi és l’estètic. Dotar la peça musical d’un aire “antic”
però amb una sonoritat més propera. Diapasó actual, actualitzat a l’any 1969.
En aquesta línia hi trobaríem Ton Koopman (holandès) i Harnoncourt (alemany).
Dic aquests dos directors perquè actualment s’han atrevit a dirigir obres del
període Romàntic amb criteris més o menys “antics”, amb la inclusió de
trompetes naturals, percussió més seca –les baguetes que usen les timbales no
són toves sinó dures-, distribució dels instruments lleugerament diferent a la
tradicional i sobretot, la manera d’articulació de la peça en la direcció
orquestral: sforzatos, tempo o compàs –en Harnoncourt, la simfonia 41 de Mozart
segueix al peu de la lletra el compàs escrit originalment: si és un 4/4 quadra
molt moviment i, si cal, l’alenteix per tal de donar-li certa majestuositat. A
més, cal afegir que aquests criteris canvien, evolucionen. Quan en Harnoncourt
era molt més jove, la distribució dels músics era diferent a la del 2007, la
qual cosa és idèntica a la que fa servir Järvi amb Beethoven. Crec que no cal que em
respongui, jo mateixa he trobat el desllorigador. Per tant, la marca “antic”
només té el pedigrí sinònim de Bellesa però no d’autenticitat. Si fos
autèntic/veritable, les obres de Beethoven anteriors a 1834 haurien d’utilitzar
un diapasó més baix que no els que utilitzen Harnoncourt i Järvi.
Un exemple clar de com li agrada que surti Harnoncourt la 5a. Simfonia
de Beethoven només cal veure i escoltar
com s’explica als integrants de la
Jóven orquesta Bolivariana de Venezuela –molt més bons que la Simfònica del Vallès-,
en una classe magistral a Salzburg. Compara les passades d’arc de la corda com
si tallessin botifarra, a cop sec.
El tema Järvi és una altra cosa tot i que té un 90 % de similituds amb
Harnoncourt com ja havia apuntat en d’altres ocasions.
