I és cert. Un bon director com ell s'ha d'atrevir amb tot. Fins i tot amb Haydn, una simfonia que no em despentina; però que si la dirigeix ell, no em deixa indiferent.
In Nomine Domine. En nom del Senyor. Simfonia núm. 84 de Joseph Haydn. Orquestra de París.
A primer cop d'ull l'he trobada estranya, fins i tot apagada. De ritme força marcat, timbales escasses i formació reduida, tal com ha de ser.
El segon moviment m'ha sobtat. Utilitza un tipus de
"parada" Cadencial típica o semblant dels concerts per a solista,
fent fins i tot, una mini paradeta, com posar-ho tot en ordre. N'hi trobem
dues: La primera, al compàs 61 que és una cadença trencada i, al compàs 77 és una
semi cadença, una parada sobre l'acord de dominant.
Amb aquestes vaig recordar una sonata de Mozart, la núm. 3, segons l'editorial Boileau, que utilitza una cadença (6/4 cadencial). Què és una cadença o cadença trencada? Les cadences o cadences trencades serveixen per
recapitular els temes, fer una cadença (en els concerts, improvisació del
solista) o coda, però sinó hi ha cap pausa, simplement hi és i ja està”.
Però com que
sé de quin peu calça el nostre amic Järvi ho he volgut comprovar amb una altra versió, aquest sí, un reconegut director Historicista holandès: Kuijken. Aquesta versió és més apagada i les semi cadences o cadences trencades que apareixen sota la batuta de Paavo Järvi, Kuijken no les fa. Tot seguit i passa com puguis.
He trobat una simfonia de les moltes que podem trobar, fetes en sèrie.
Järvi la broda, com sempre. Genial!
