Com sempre passa amb una obra que es desconeix per qualsevol motiu, primer se l’ha d’escoltar.
Per tal de no defallir o decebre’m vaig començar amb una versió antiga. Abbado, en B/N, i jovenet.
Com passava amb el passat musical, la corda era el coixí de l’orquestra, tant en el primer moviment com a la resta. Tota l’orquestra
–nom etimològic real del grec on es distribuïen els músics en les
representacions teatrals a l’antiguitat- estava repleta de violins,
violes, violoncels i contrabaixos, un eix força important amb la versió
d’Abbado.
Els
temes musicals són simples i això fa que cada família d’instruments
l’interpreti fent el seu característic fraseig però amb la juxtaposició
excessiva d’altres instruments, sobretot, vent –metall o fusta- sense
deixar de respirar l’oïdor. Tot seguit Tot queda ofegat, sense
respiració, sense parades que ajudin a pair tota la música.
Des de la primera nota vaig deduir que hi havia quelcom estilístic que em sonava: Wagner. Gràcies al professor de Bruckner, va iniciar-lo a aquest estil tan angoixant i complicat de fer música.
Com
a tota característica de la música wagneriana, la presència del vent
–fusta o metall- és predominant a molta distància de la música culta
representada per Brahms. I d’aquesta manera, trobem a posts-wagnerians
com Mahler, en aquella època estudiant, usés en la seva majoria de
simfonies, una potència inhabitual del vent.
En
el segon moviment, en ésser un adagio, la corda pren un protagonisme
essencial amb trets sonors de flautes en solo i temes melòdics dels
clarinets, instrument força important.
Com sempre, la corda en el tercer moviment, Scherzo,
és la que dóna el tema. Les parts en què consta aquest moviment estan
molt ben definides. La primera part és molt més potent en detriment del trio, una separació musical diferenciada, més cantabile
i tal com és tradició, la tonalitat també canvia per tal de fer-ho més
evident (Sol menor / Sol major, una mica a la manera clàssica de Mozart
o Beethoven.
El
darrer moviment és molt contundent; el vent metall recolza la corda,
mentre que el vent fusta com ara clarinets i flautes només l’acompanyen
amb els seus “pianos”. Els contrabaixos fan de nexe al metall a manera
de desenvolupament. El finale és gairebé a l’uníson de tots els instruments i els acords estan ben estructurats. Durada: 45:39.
La durada d’aquesta simfonia pot oscil·lar entre els 45 als 55 minuts.
BRUCKNER amb majúscules només pot hi estar al darrere Paavo Järvi, per a mi –i si és que ell no s’ho creu del tot- com el Mestre de Bruckner, no el Maestro –terme dedicat a tot director a la manera italiana-, que són termes ben diferenciats; Mestre és el que li sap veure tots els trucs, qui coneix el compositor com si ell mateix l’hagués parit, per dir alguna cosa.
El
que li cal destacar és la durada per sota la recomanada. Uns 44 minuts
però amb la diferència de versions que hi ha al mercat, ell sí sap
treure el màxim de suc.
En
la seva versió hi trobem molta nitidesa orquestral, sembla com si la
corda s’hagués estovat una mica, no és tan compacta. Sap treure-li tots
els matisos de totes les famílies instrumentals –des de l’omnipresent
corda fins al vent (fusta-metall)-. El tema inicial de la simfonia passa
per tots els instruments donant-li molts contrastos de Fortes i Pianos
molt marcats i els acabaments de les frases estan molt ben pautades i
manté un desenvolupament crepitant i intens fins al final del moviment.
El segon temps, és el moviment estrella de la corda però tot i així tots els Tuttis són solemnes; els crescendos
estan més mesurats i cada instrument, sobretot vent més suau com el de
la fusta: oboès i clarinets, estan al seu lloc corresponent sense
aixafar el company.
L’Scherzo
–en Sol menor- és el moviment més contundent de la simfonia. Molt
vigorós manifestat pel vent metall: trompes, trompetes i trombons a la
màxima potència. Aquí la corda queda en un segon terme, essent
presencial repetint... El trio, el caràcter canvia. És molt
contrastat i més planer i la tonalitat també li canvia per emfatitzar
aquesta diferència: Sol Major. El ritorno a la primera part, típica a tots els Scherzos és més modulant i la coda és esplèndida!
El
darrer temps, trobem un gran contrast entre vent i corda. Molt solemne.
Sembla una peça d’orgue en tant que Bruckner era també organista.
Hi trobem parades que aturen l’orquestra per complet i ajuda a percebre més matisos. Més distesa. Més poètica.
Crescendos progressius amb el metall recolzen tota l’orquestra.
El desenvolupament del tema és un tema fugat que per famílies d’instruments que recorden un coral de Bach, a l’uníson.
La lentitud fa ressaltar la solemnitat emfatitzada pel director.
Tot plegat és una simfonia emocionant!
Paavo Järvi sap captar l’Essència de Bruckner i li dóna una personalitat diferent a la resta de batutes.
Bravo!
