Europeïtzar als francesos.

Jacobins radicals. Xovinistes purs. Sempre, ells sols!

A la Universitat, els professors d’art medieval primer –Catedràtics, que no és poc- i, els d’art contemporani després,  ens deien que la historiografia francesa s’ho manegava perquè l’Art o els moviments artístics cabdals, començaven sempre a França. El Gòtic –l’estil 1200 ja el podem considerar “Gòtic” i no comença pas a França sinó a la Corona Catalana- o l’Impressionisme –amb Marià Fortuny o Sorolla-.

Hi ha força documentació per pensar que França no és el melic del Món artístic. Ni quan regnava la Monarquia absoluta, tampoc era el centre del món conegut.

Pel que fa a la Música, no destaquen per tenir gaires compositors il·lustres. Al Barroc, tret dels músics de la cort, poca cosa més. Al Romanticisme, neden una mica més en l’abundància, però no és per llençar coets. Sempre han estat especialistes en autodestacar-se en tot. En Fèlix Ibáñez Fanés, ens deia que l’art dels francesos –i en això hi afegeixo la música- és com el xampany, moltes bombolles i de gust insípid.

Actualment, l’Orquestra de París, suposo que hereva d’aquella que el primer cop d’arc tan dolent, ha de programar a l’inici dels seus concerts, obres de compositors francesos i alguna aberració com la de traduir obres Europees com el Peer Gynt al francès. Després, el director de torn, pot prendre’s la llibertat de posar-hi alguna cosa del seu gust.

Per fi algú s’ha pres la molèstia d’europeïtzar-los. Paavo Järvi.

Bartok, Beethoven, Brahms, Chopin, Dvorak, Grieg, Haydn, Lutoslawski, Mahler, Mozart, Nielsen, Prokofiev, Rachmaninoff, Sibelius, Shostakovich, Schubert, Schumann, Strauss, Stravinsky, Szymanowski, molts compositors són nòrdics i contemporanis, que pels que tinguin l’orella massa sensible, podrien tenir problemes òtics, per massa notes sobrevingudes de cop. Ja una web sobre música clàssica li’n destaca aquesta predilecció cap aquest món desconegut fins no fa gaire per la massa que baixa de l’hort francesa i que omple la Salle Pleyel, disposada a aplaudir-ho tot, sobretot, entre moviments d’un concert.

Inspiració

Un aclariment abans de començar: S'ha de dir que la realització francesa no estava a l'altura de les circumstàncies.

Si hagués sabut que podia gaudir des de casa mateix la retransmissió en rigorós directe del concert de Paavo Järvi feia a la Sala Pleyel de París, no hauria estat romancejant. Malgrat no ho sembli, no estic tot el dia enganxada a can Järvi.

La primera part estava dedicada a Ravel, -valsos nobles i sentimentals- no sol fallar res que no sigui francès, així són de xovinistes. I el concert de Sibelius per a violí i orquestra, en RE menor, interpretat per Kavakos.

Aquest concert m'agrada bastant i posa a prova els violinistes. És força difícil i a més la melodia sol ésser molt contundent, sempre esbossant el caràcter finès de l'autor. Li havia escoltat a la gran Hilary Hahn però ara em faltava el gran Kavakos.

Però vaig arribar mentre Kavakos interpretava una propina: Bach. Se sentia poc. Molt llunyà i no es podia percebre amb normalitat desitjada que Bach es mereix. Però prometia.

A la segona part, Brahms! La tercera simfonia  en Fa Major Op. 90

Feia dies que no la recordava i la vaig notar un pèl ràpida. Però no. En aquella simfonia hi ha molta passió acumulada i s'ha de rabentar el més aviat possible.

Paavo Järvi va concebre la simfonia de factura clàssica, amb els temes A-B molt contrastats. Ràpid-Lent. Va ser una interpretació molt equilibrada en el Desenvolupament. El moviment acaba com un sospir i així ho feia notar, amb l'expressió acuarada, Paavo Järvi.

El seu segon temps, de direcció lenta com gairebé totes les simfonies d'aquest estil (clàssic), el vent compost per Clarinets i fagots tiraven del carro amb alguns matisos puntuals de la corda que repeteix la melodia inicial i que, més endavant, en el clímax del tutti, s'incorpora definitivament conferint el moviment d'una calidesa suau.

El tercer moviment és Poesia pura, tallat amb el mateix esquema del primer moviment Ràpid-Lent. Si li hagués de posar un títol seria "Sense Paraules". No es pot comentar res perquè és Poesia i la Poesia no s'explica, s'ha de gaudir, sobretot amb Järvi.

En el darrer moviment, el tempo és just; gens exagerat, tumultuós i comprensible pel fraseig de les cordes. L'inici és força lent, amb una breu exposició que desemboca en una explosió de sentits. És un moviment que alterna dramatisme solemne amb una alegria dosificada.

No tots els els directors ho aconsegueixen, però Järvi, sí. Ni Rattle ni Schonwandt. Aquests altres directors precipiten el final; l'allarguen fent notes cada vegada més primes, lentes o fluixes...Paavo Järvi li dóna un altre caràcter: És un final contingut, un final que s'extingeix lentament com un ble que s'apaga i tan sols hi deixa el fum que es desfà etèriament. Pura Inspiració. Dubto que pugui escoltar-ne cap altra versió. Em va deixar tocada per l'embruix!

(Diuen els que cerquen quintes essències que aquesta tercera simfonia de Brahms simbolitza l'Amor platònic entre ell i Clara Wieck-Schumann, que per això té un caràcter tan impetuós, dramàtic, explosiu, solemne i apassionat -definició general de tota la simfonia: APASSIONAT-. No sé què pensar. D'altres parlen de les onades presents al port de la seva ciutat natal: Hamburg. El mar no és tan apassionat, és més tranquil...plàcid, de mirada blava).

I per acabar, ens va regalar una propina molt adequada: Kuolema o Vals Trist de Sibelius. Digueu-me pedant, però amb un parell de notes de la corda ja vaig saber què era. És de les poques obres de Sibelius que m'agraden. Fa temps que el conec, fins i tot abans que el seu concert per a violí. Són partitures / melodies que marquen...Gran delicadesa de la corda -la corda de l'Orquestra de París-, emotivitat i un tutti que el vent fa sentir el seu caràcter de la terra natal del compositor.

En Paavo Järvi, magnífic com sempre, ell sempre amb sintonia amb la Música.

(No es pot escoltar pel Canal ArteLiveWeb en diferit, tret que hi estigueu abonats...)