Jacobinades...

Després d’assistir com a director convidat al Festival John Costello de Música Contemporània a Cincinnati, ha posat la directa cap a París.

Allà l’esperava la crítica incondicional, als seus peus, a punt d’elogiar-lo per qualsevol cosa.

Ara encara estan enlluernats per la interpretació de l’Òpera Elektra de Richard Strauss al festival d’estiu d'Aix-en-Provence.

Paavo Järvi els sorprèn fins tot quan qui dirigeix és el seu ajudant és un altre director com Andris Poga. Ha de ser un bon director que entengui les maneres i models de direcció de Paavo Järvi sinó no estarien tan eufòrics.

Per no faltar a la tradició jacobina, Järvi els ha dut un pianista polonès format a Estrasburg i Lió, amb obres Debussy i el tercer concert per a piano que Bártok va escriure poc abans de la seva mort (2 d’octubre).

I per acabar, tot un clàssic. El Bolero de Ravel. Un Bolero que el mateix compositor va escriure perquè els músics assagessin.

Com és de preveure, després d’aquesta bona execució, en Paavo va aplaudir els músics, llargament, abans de tombar-se cap un públic delirant.

Cal dir, que pels dies 16 i 17 els ha amanit un altre programa ben substanciós. Sibèlius, Ravel –Concert per a la mà esquerra-/ (17 d’octubre Liszt) i Saint-Saëns –tercera simfonia per a “orgue”-. El pianista convidat és un noi francès de futur brillant: Jean Frederic Neuburger.

Els que hi puguin anar que el gaudeixin...

Europeïtzar als francesos.

Jacobins radicals. Xovinistes purs. Sempre, ells sols!

A la Universitat, els professors d’art medieval primer –Catedràtics, que no és poc- i, els d’art contemporani després,  ens deien que la historiografia francesa s’ho manegava perquè l’Art o els moviments artístics cabdals, començaven sempre a França. El Gòtic –l’estil 1200 ja el podem considerar “Gòtic” i no comença pas a França sinó a la Corona Catalana- o l’Impressionisme –amb Marià Fortuny o Sorolla-.

Hi ha força documentació per pensar que França no és el melic del Món artístic. Ni quan regnava la Monarquia absoluta, tampoc era el centre del món conegut.

Pel que fa a la Música, no destaquen per tenir gaires compositors il·lustres. Al Barroc, tret dels músics de la cort, poca cosa més. Al Romanticisme, neden una mica més en l’abundància, però no és per llençar coets. Sempre han estat especialistes en autodestacar-se en tot. En Fèlix Ibáñez Fanés, ens deia que l’art dels francesos –i en això hi afegeixo la música- és com el xampany, moltes bombolles i de gust insípid.

Actualment, l’Orquestra de París, suposo que hereva d’aquella que el primer cop d’arc tan dolent, ha de programar a l’inici dels seus concerts, obres de compositors francesos i alguna aberració com la de traduir obres Europees com el Peer Gynt al francès. Després, el director de torn, pot prendre’s la llibertat de posar-hi alguna cosa del seu gust.

Per fi algú s’ha pres la molèstia d’europeïtzar-los. Paavo Järvi.

Bartok, Beethoven, Brahms, Chopin, Dvorak, Grieg, Haydn, Lutoslawski, Mahler, Mozart, Nielsen, Prokofiev, Rachmaninoff, Sibelius, Shostakovich, Schubert, Schumann, Strauss, Stravinsky, Szymanowski, molts compositors són nòrdics i contemporanis, que pels que tinguin l’orella massa sensible, podrien tenir problemes òtics, per massa notes sobrevingudes de cop. Ja una web sobre música clàssica li’n destaca aquesta predilecció cap aquest món desconegut fins no fa gaire per la massa que baixa de l’hort francesa i que omple la Salle Pleyel, disposada a aplaudir-ho tot, sobretot, entre moviments d’un concert.

Al peu de la lletra.

Unes de les coses que li hem de reconèixer com un valor afegit a la personalitat musical de Paavo Järvi és la comprensió estricta i rigorosa d’una partitura, sobretot dels Wagnerians i seguidors: Wagner, Bruckner, Mahler i Strauss, compositors progressistes.

Ja sabem que en altres compositors també s’hi submergeix apassionadament, però amb els compositors del Segle XX, té una brillantor especial, una maduresa única que el fa distanciar-se de la resta de directors actuals.

Mahler era molt estricte amb les indicacions a les partitures; no ho deixava de qualsevol manera i que cada director ho fes com li venia de gust. No. Ell en tant que director –i bon director ja que hi ha testimonis de l’època com Brahms, que li digué  que “no perdés el temps component i que es dediqués plenament a la direcció orquestral, que amb això sí brillava...-, ho deixava tot ben lligat.

Mahler com a un dels membres de l’escola de Weimer, -progressistes i que volien anar més enllà de l’estricta forma clàssica, van crear la Música Programàtica i lligada als sentiments: Liszt en va ser el creador amb els seus poemes simfònics- des de la primera, segona i ara la tercera simfonia notem, tal com hem vist, una descripció detallada del què representava cada moviment. Doncs ara afegim-li les indicacions musicals:

1. Vigorós i decisiu: Intensitat i dramatisme més marcat amb una caiguda del compàs molt visible i marcada com volent representar una Marxa.

2. Temps de minuet:  Molt tranquil com una dansa, ternària, amb un vent sempre present i la corda donant-li un matís suau.

3.  Confortable com un Scherzo. Molt marcat pel vent i la fusta, ternari ja que un Scherzo és un derivat més ràpid que el minuet, una forma del classicisme. Un inici suau i, a mesura que evoluciona, s’amplifica la quantitat sonora del metall, malgrat no ésser un esclat apoteòsic. Aquest moviment és una adaptació musical d’un poema primerenc de Mahler, Wunderhorn titulat Ablösung im Sommer –esplai estiuenc-. Una descripció musical, sense veu.

4. Molt lent i misteriós: No ho sé si ho aconsegueix ja que com ells mateixos deien, la música havia de suggerir sentiments i sensacions. Però sí Järvi ho presenta lent tal com ho volia Mahler. Des de la llunyania ens apareix una contralt que ens canta Also sprach Zarathustra –Així parla Zarathustra-. La veu és acompanyada per un deliciós oboè i clarinet; i una dolçor extremada pels solos de trompa i corn anglès. Un moviment ben equilibrat.

5.  Tempo divertit i descarada expressió que, amb la lletra de Wunderhorn, molt espiritual o religiosa sembla que se’n rigui del mort i del qui el vetlla. Contrast entre les veus sembla que amb la música, sempre el metall i l’abundant percussió, s’elevi cel amunt com el fum.

6. Lent, Tranquil i sentit: Per moments recorda el cinquè moviment. Destil·la molta pau i serenitat a través de l’abundant cos orquestral de la corda. Sembla veritablement que el temps s’apagui lentament fins que lleus ecos llunyans de trompes –fora de l’escenari literalment- faci recomençar la majestuositat perduda del tarannà mahlerià. Järvi és un bon mestre d'escena, en aquest sentit. Tota la simfonia s’acaba, com un estat del no-res. Un sospir.
Aquest vídeo de Paavo Järvi ha estat suprimit per You Tube. Ho sento...

 https://www.youtube.com/watch?v=fv_ZVkyAOlc