Poema d'Amor...

Turangalîla d'Olivier Messiaen.
Va ser l'obra triada per Paavo Järvi per acomiardar-se de l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt.
Ja ho sabíem des del març que ja no renovaria i que la direcció havia triat un de la seva escola musical: Escola Vienesa, un colombià, Maestro Orozco.
La Simfonia Turangalîla és un poema simfònic que parla sobre l'Amor ja que en aquella època, Messiaen estava immers amb Tristany i Isolda de Wagner, una història Romàntica....
És una simfonia amb 10 moviments i en cada un explica quelcom. La hi va encarrergar Koussevitzky director de l'Orquestra Simfònica de Boston i li va donar total llibertat.Però finalment la hi va estrenar un joveníssim Leonard Bernstein.
És força atonal i fa de mal escoltar. Això sempre depèn dels gustos o dels moments...
Paavo Järvi però, li sap donar la seva particular visió, com sempre encertada. La Música surt de la partitura plana i agafa volum dins l'atmosfera de la sala de concert. No és plana com la trobaríem a la resta de versions. Té una profunditat que agombola els sentits...
https://www.youtube.com/watch?v=3V-Ur70YIWQ
Adio...

"Ronda de nit" i molta imagianció...!

Mahler sempre tan ocupadíssim durant l'any lectiu, s'omplia de feina a l'estiu, component o intentant-ho. Mentre componia aquesta simfonia, la 7a. en tenia una altra entre mans. La sisena -que Järvi encara no ha dirigit mai anomenada Tràgica-.

La crítica diu que no delimita prou be el primer i segon moviment. I com sempre, la crítica d'aleshores s'equivoca ja que tant Bernstein com Järvi sí que marquen el final amb un tutti prou contundent. Ambdós, curiosament fan durar la simfonia un temps bastant semblant. Järvi 1: 20 minuts més o menys i Bernstein, té una matemàtica tirant a llarga, complint els seus 1:21:19.

A primer cop de vista, les notes són desagradables, el que en aquells temps de modernitat en dirien "agosarades"; per a mi semblen estranyes tonalment.

Aquesta simfonia és anomenada "Música Nocturna" ja que en alguns del seus moviments alterna amb aquest títol Nachtmusik. Segons explica el mateix compositor, "La Ronda de nit" de Rembrandt li va ser font d'inspiració. Tant Brahms com Stranvisnky deien que la Música era producte del treball i esforç diari, la inspiració no hi pintava res. En literatura, també. "M'ha sortit un poema fruit d'una música", això no és vàlid.

És la simfonia més caòtica que he escoltat de Mahler sobretot quan sonen tots els instruments alhora però amb la rigorosa puntualització inexpressiva i solemne de Järvi, fa que  sigui una equació matemàtica, apte per a iniciats.
 https://www.youtube.com/watch?v=b0TsG3rIOU8&list=WLEB32BF4BC701C5B8

Les entranyes de Tità.

Cercant com explicar un cicle sobre Mahler, la seva història simfònica, m'he trobat amb un fil: La cançó del lament. Una de les primerenques obres de Mahler que li serviren per compondre la seva Primera Simfonia.

En un principi, l'obra fou concebuda com un gran poema simfònic inspirada sobre una novel·la  de Jean Paul, però Mahler sempre ho va desmentir. En comptes d'això, va usar uns fragments d'una òpera abandonada per ell mateix a més, de la cançó del Lament. La cançó del Lament és una mena de cantata que només tenia 3 parts, composta entre 1878-80, amb múltiples revisions al llarg dels anys.

Quan es va estrenar la Primera Simfonia va rebre moltes crítiques perquè “deien” desafiava totes les lleis de la música. Però actualment, res de tot això. Ara se la considera una simfonia d’una gran riquesa melòdica i perquè és força més curta de les que vindran i per ésser una obra de joventut. Mentre ell estudiava, Bruckner ja feia temps que havia acabat. Podríem dir que ell i altres del postromanticisme com Wagner en van ser les seves influències principals.

Mahler es sí mateix és un punt d’inflexió, diferent i diferenciat de la música del moment. Se li considera una música de naturalesa programàtica. Sempre hi trobem un fil conductor que ens explica com han de sonar els instruments i què simbolitzen les frases i dinàmiques.

S’havia comentat que la inclusió de clarinets en gairebé totes les seves simfonies es devia per la seva ascendència jueva ja que sabem que hi ha una manera de tocar aquest instrument diferent a la digitació alemanya actual, però per desgràcia no he trobat cap llibre que ho donés per bona aquesta versió popular i estesa.

Les versions de l’època de Bernstein –vull dir d’ell mateix- i contemporanis –com ara Kubellik-, es mirava de passar-ne via; normalment duraven 45 minuts a tot estirar. No es prestava atenció a tots els matisos sonors, sobretot vent, pianos de la corda ni pauses. Era tota seguida. Ofegava a l’oïdor i es feia pesada.

Ara, per fi tenim un director que sap interpretar aquestes magnes obres tal com es mereixen i tal com m’ho imagino, Mahler hauria volgut: Paavo Järvi.

Tal com deia Mahler "escriure una simfonia era com construir un Món".  I Paavo Järvi, el reconstrueix de vegades, molt millor.

https://www.youtube.com/watch?v=l29wayrYsOE

"Sobre Beethoven"

Algunes consideracions sobre Beethoven.

Que se’n tingui constància escrita, el primer director d’orquestra a fer-se la pregunta del per què ens agrada Beethoven, va ser Leonard Bernstein. -És un text inclòs a "An der Musik", titulat Why Beethoven i, un vídeo que es pot trobar al You Tube on Bernstein parla sobre la Música de Beethoven-.

Val a dir que la música simfònica de Beethoven no és complicada per a l’oïdor poc avesat a la música en general. Ens fascina la seva senzillesa de com exposa els temes i sense sobrecarregar-los, fa que les seves melodies arribin a tothom.

Malgrat Beethoven ja faci més de dos segles que no estigui entre nosaltres, la seva Música perdura, és immortal i commovedora (...). Se’ns diu que la música és un llenguatge universal però amb Beethoven se’ns fa realitat. Bernstein, dixit.

Alhora, va escriure un text, potser massa llarg, que ens ve a dir que Beethoven:

Té el do inexplicable de saber quina nota ha de seguir necessàriament a una altra. Beethoven va posseir aquest talent amb tanta plenitud que eclipsa a tots els altres. Quan s’ho proposava, en la Marxa Fúnebre de l’Heroica, aconseguia coses que semblaven estar escrites al cel.  No és que no li costés, bé sabem amb quins turments va haver de pagar. Però el premi és incommensurable. A un li sembla com si aquesta Música li estigués reservada per la Providència un lloc especial en l’Univers. Beethoven va trencar totes les regles i va crear obres amb molta conseqüència. Quan es té la sensació de que de cada nota en segueix una altra és en aquest moment i en aquest context, l’única encertada, s’està escoltant Beethoven. Melodia, fuga, ritme....són coses que va deixar desarmats a Txaikovski, Hindemith i Ravel. Beethoven està en possessió dels veritables valors, dels dons celestials, del poder de fer-nos sentir que per fi hi ha quelcom en el món que està bé, que quadra i que obeeix sense errors a una llei pròpia, la que podem confiar cegament i mai ens traeix!

Pel que fa a Paavo Järvi, deixeble de Bernstein, ens diu que la Música de Beethoven que és una música propera en el temps, que dóna un missatge clar, ple de colors i d’intensitat.

Cal dir que la Música escrita entre els períodes del Classicisme i Post-Romanticisme és una música que s’entén, cosa que no té la mateixa fortuna que la resta d’ismes musicals apareguts durant el Segle XX i XXI. Poden agradar més o menys però no tenen el carisma de Beethoven. És música puntual i no és gens propera a la gent.

No podem negar el valor de certa música antiga i sobretot la certa qualitat, per exemple, la música de Bach, música que per si mateixa, serà clau perquè compositors futurs s’hi emmirallin. Sense Bach potser, la Música posterior no hauria tingut la bellesa del qual ens meravellem.

Potser Beethoven està al centre de l’Univers musical i ens agrada perquè va ser una figura digna del seu temps, representant dels ideals de llibertat i de desobediència que tots portem a dins, etc. 

Primer el vídeo de Bernstein parlant de la Música de Beethoven:

 https://www.youtube.com/watch?v=U14iJzdPtWI

I després, l'altre video de Paavo Järvi, deixeble de Bernstein i enamorat de Beethoven parlant justament, de Beethoven. És una entrevista del 2007.

https://www.youtube.com/watch?v=Um1vUFTQdrI

De puntetes...

És el que em suggereix la introducció de la 4ª Simfonia de Beethoven i precisament, la versió del nostre estimat Paavo Järvi, la treu molt millor que no pas la deu seu Mestre, Leonard Bernstein.
Com totes les introduccions han de ser lentes -Bernstein, la precipita massa-, fer-s'ho durar, crear intriga: A veure com evolucionarà? Quina nota vindrà, després?, doncs la que Beethoven tenia pensada.
Diuen els entesos, els musicòlegs que la 4ª Simfonia té passatges dedicats al fagot, sobretot al quart moviment, d'extremada dificultat. Però, el clarinet tampoc no se n'escapa.
Veure dirigir Järvi és un valor afegit. A més, tenint en compte que reprodueix, a la seva manera, molt personal i menys còmica, una versió d'aquesta simfonia dirigida per Bernstein. Bernstein era més visual i accentuat donant les indicacions. Järvi és més simple. (Tot i que fa cares...i amb les mans, tai chi...).

https://www.youtube.com/watch?v=RMzLZsoPDU4