De les pedres en treu Música!

Als catalans ens solen acusar que de qualsevol cosa insignificant en traiem molt profit. Els catalans de les pedres en fan pans....diuen.

En Paavo Järvi li passa el mateix però amb Música. La Vuitena Simfonia de Mahler, la dels 1000, és una pedra de les grosses i en va saber molt per treure tot el suc, -sap treure lirisme d’allà on sembla que no n’hi hagut mai- tant que vaig necessitar moltes hores per pair tanta meravella. Vaja, que vaig anar a dormir tard perquè el meu cervell bullia de notes i melodies. Va ser molt emocionant! I que consti que Mahler no m’agrada!!

El començament, amb els acords de l’orgue i la coral, el vaig trobar un pèl precipitat però no per això va ser poc Solemne, ans al contrari. Va ser una obra molt dosificada, plena de matisos ajustats als desitjos de Mahler. Els crescendos eren progressius i suaus. Järvi va saber mantenir els diferent plans orquestrals ben sòlids, corda/vent per separats però alhora, units, típic de la seva manera d’interpretar les obres.

La simfonia cíclica comença molt temps abans de Franck. La Novena de Beethoven ja s’hi entreveu alguns trets, però Mahler ho intensifica. Amb la 8ª, aquesta n’és molt acusada. El motiu principal del començament del primer moviment l’usa diverses vegades, una de les quals, per cloure el darrer moviment.

No és una obra que t’ofegui. La concep tota seguida però, amb dues parts ben diferenciades –un primer moviment i un segon-, fent petites pauses entre frasejos que accentuen rellevàncies melòdiques, sobretot amb la veu. La veu li dóna molta importància, fet que altres versions que he escoltat, sembla que la toqui de passada, el director de torn.

La coral és concebuda com un instrument més al servei del director que el modularà al servei de la Bellesa però, mai podrà ser amb Mahler, com Wagner o Beethoven. Per al seu moviment musical iniciat per Wagner, Liszt i von Büllov, Beethoven podia ser un punt de partida, però mai podran fer res de diferent i millorat perquè al Cim hi regna l’Omnipresència Divina del Mestre de Bonn.

Els solistes mantenen un to modulat i un bon fraseig amb la resta de l’orquestra acompanyant i en molts casos fent melodies del tot diferents, típic del wagnerisme més exacerbat; la presència de petits retardanti puntuals  confereix a l’obra una majestuositat única.

A la segona part, un extens segon moviment, culmina amb el tema que obre la Simfonia –simfonia cíclica- amb l’orgue i la coral que sonen amb un tutti potent.
Sublim!
 https://www.youtube.com/watch?v=XSR4Xv8rwWI

Ein Musik für die Seele (Traducció i comentaris)

La música en el sentit més comú és sempre Espiritual.

També si no està tematitzada directament amb l’espiritualitat, sempre té quelcom d’espiritual.

Això és fàcilment característic per al so i la música.

Inclús diria fins i tot que no hi ha cap altra forma d’art que trobi un accés a l’ànima tan directament com la música.

L’estereotip diu: La Música comença allà on acaben les paraules. I aquest estereotip és una gran veritat!

La música pot comunicar d’una manera senzilla i clara alhora sense predeterminar massa.

Així, una simfonia de Bruckner pot tenir un significat diferent per un públic alemany i un de diferent per un públic japonès.

Això és la màgia que sorgeix quan la gent està inspirada per la paraula.

Però passa quelcom quan es  canta.

Als nens no els expliques les cançons de bressol, les cantes.

És aquest un moment màgic que sorgeix quan cantes pels teus nens.

Parlar és una forma de comunicació.

Però el fet de cantar ho supera, va més enllà.

Omple el cors de la  gent  amb quelcom que no es pot explicar. I això és la força de la Música.

 Això diu l'explicació de Järvi i la traducció que en vaig fer dels subtítols en alemany.

Una gran veritat, però no amb TOTA la música. Si una simfonia de Bruckner no pot significar el mateix per a dos públics de diferents cultures, tampoc ho pot ser la Simfonia "Reforma" de Mendelssohn, per dir alguna cosa...

La tematització o tipificatització d'una música com a espiritual és molt subjectiva.

Jo no he trobat enlloc que la "Reforma" de Mendelssohn –simfonia la que va dirigir Paavo Järvi amb la DKB a Hamburg el 22 de febrer- sigui espiritual. És una  Música simbòlica per a commemorar un aniversari religiós que va ser cabdal pels Germànics, 300 anys de la Presentació de la Confessió d'Augsburg: La Reforma Protestant de Martin Luther. Diguem-ne la independència religiosa del Papat de Roma. Què té aquesta simfonia que la faci diferent? És programàtica. Parla a través d'unes melodies d'allò que va significar aquell renaixement espiritual. Un dels temes que apareix vàries vegades (dues) és l'Amen de Dresden, un conjunt de 6 notes cantades per corals als serveis religiosos de l'estat Alemany de Saxònia, almenys des del principi del segle XIX. El motiu es va associar amb la ciutat de Dresden. L'Amen de Dresden va ser compost per Johann Gottlieb Naumann (1741-1801) per a l'ús de la capella Reial de Dresden. Tal va ser la seva popularitat, que es va estendre a altres esglésies de Saxònia -Catòlics i protestants-. Aquest Amen de Dresden a més de Mendelssohn l'han usat altres compositors: Wagner a la seva darrera Òpera Parsifal; Bruckner a l'adagio de la seva darrera simfonia (9a.) : Mahler, el  va incorporar al darrer moviment de la seva Primera Simfonia i en el darrer moviment de la seva Segona Simfonia: Manuel de Falla, en la seva música incidental amb text de Calderon de la Barca "El gran teatro del mundo" i, finalment, Eric Ball amb el seu poema simfònic "El Regne Triomfant", un retaule musical sobre la segona vinguda de Crist, utilitza l'Amen de Dresden abans de la Presentació de l'Himne Hemsley amb les paraules associades: "Ell ve amb baixant amb els núvols".

L'única cosa que es pot dir amb majúscules i lletres daurades és una simfonia inspirada del gran Mestre Johann Sebastian Bach i que en aquells temps, el va descobrir. El Primer moviment, comença amb una introducció de tipus coral i obre gairebé com una Fuga. I el contrapunt a l'estil de Bach es  fa sentir en gairebé tot el seu primer moviment.  En el segon temps, un scherzo, és molt lleuger típic de la música de Mendelssohn; al tercer moviment, un adagio, en Sol menor, és una peça lírica principalment per a cordes, amb referències a l'Amen de Dresden. Al darrer moviment està compost en forma sonata 4/4 i està basat amb el Coral de Martin Luther. Una poderosa versió coral -Coral Protestant- de Luther és interpretada per l'orquestra sencera.

Si hom interpreta aquesta simfonia a la "Romàntica", com sempre s'ha fet, és molt prosaica, simple com qualsevol altra simfonia de Mendelssohn, on la corda té el màxim protagonisme en detriment del vent (Com les diverses versions que hom pot trobar de diferents directors, Muti, per exemple). Però si la cosa es vol fer mitjanament ben feta, tal com ho vaig escoltar amb una versió de Ton Koopman -de tendència historicista-, el matís espiritual es pot percebre. I m'imagino que en Paavo Järvi va utilitzar aquesta manera de fer, a l'estil "historicista". En cas que ho hauria fet millor, hauria hagut de baixar un to, perquè en el 1830, el diapasó en LA (A4, a’), estava per sota de 440 Hz.