Expressivitat
davant la càmera.
Quan feia un curs preparatori que ara se’n diu Màster de professorat,
ens deien que els professors hauríem de ser mig actors, que l’expressivitat
ajudava a l’empatia.
També es comentava que Dalí quan no el filmaven era del tot normal i
quan estava davant d’un objectiu, feia les pallassades de sempre: tot fos per
aparentar una realitat falsa.
No sé fins a quin punt és cert, però la direcció d’orquestra bé que
s’ho mira així.
No cal mirar-se les cares curioses de Paavo Järvi quan dirigeix la
vista cap a un músic concret, ara també ho fan la nova generació de directors. Ara
els directors actuen, són mig actors, també...
Jo des de sempre que miro concerts per la televisió o ara des del
youtube, això és la part més important del concert; vull dir que m’hi fixo
molt. Abans també, però estava mancada d’expressivitat. Els directors no
seguien la música, eren autòmats, esclaus del compàs. La música sonava, però
ells eren externs, no empatitzaven.
Per sort, ara sí. El director forma part de l’orquestra i de la música.
Quan el concert el passen per la ràdio no cal tants miraments però sí
que ha de sonar com un teixit dotat de profunditat i això, el director sí que
n’és el responsable darrer.
La música bé s’ho mereix!
I seguint amb aquesta idea, us proposo una obra contemporània, escrita
fa molt poc per un tal Peter Ruzicka “Clouds” i que en Paavo Järvi dirigeix en
exclusiva hr-Sinfonieorchester (Frankfurt Radio Symphony Orchestra), el 23
d’agost passat al Festival de Música de Rheingau (Wiesbaden, Kurhaus).
Cal dir que em va esgarrifar. La pell de gallina no va ser precisament
de plaer, sinó d’horror.
Massa Crescendos d’aguts a greus, uns sons extremadament
fluixos i imperceptibles a forts eixordadors. I molts silencis inacabables (com
els de “Vacances culturals” amb Alberto Sordi, ja mort, en què es feia una
crítica a la música contemporània. En un diàleg diuen: deuen estar afinant
–molt soroll de cordes per estar molta estona en silenci- i algú del públic,
amb cara d’entès...Txist, silenci!, que no hi ha respecte?) Tret d’algun acord
concertant dels trombons, provinent de la música que s’entén, la resta...què us
diré?
La prova era veure si un director –bo com en Paavo Järvi, acostumat a
dirigir de tot- ens pot convèncer a través de la direcció orquestral, amb les
seves cares i gestos que aquella peça és bona, també, que val la pena a
donar-li una oportunitat, en tant d’amants de la música.
L’empatia/expressivitat, funciona?
