Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hr-Sinfonieorchester. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris hr-Sinfonieorchester. Mostrar tots els missatges

dimarts, 8 d’octubre del 2013

La menys wagneriana...



Potser les ganes de passar-ne via, va triar la versió de la Tercera simfonia de Bruckner la batejada amb el nom de Wagner, més curta de minutatge com alguna de les que volten per la xarxa dels directors més conservadors ja morts com per exemple, Solti. Com he sabut fa poc, Bruckner era dels compositors que feia més d’una versió. Aquesta que va triar Järvi em va decebre una mica. Jo esperava trobar-hi totes les òperes de Wagner i només el filtre de Tristany i Isolda,  el cor de les filadores del Vaixell Fantasma i alguna pinzellada de Tanhäuser. Podríem dir, que la seva versió era la menys “Wagneriana” de Bruckner.
Aquesta simfonia sí que va saber treure-li tot el suc orquestral, tal com sap fer. El vent tan ben posat a la partitura de Bruckner va sonar equilibrat i els micròfons van rendir a la potència exigida.

Mozart li rellisca



Una de dos, l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt no està capacitada a l’hora de fer Mozart o bé en Paavo Järvi no sap gestionar-la fent Mozart.
A l’agost i, encara amb l’Orquestra que no dirigirà de manera permanent a partir del nou curs musical 2013, ens va oferir un concert coix.
A la primera part, el concert per a piano KV 466 de Mozart, amb un noi mestís, meitat coreà i meitat alemany en què la crítica internacional li pronostica un futur brillantíssim: Christopher Park. Em va decebre. Em va recordar el tarannà de Maria Joao Pires fent Mozart, molt clàssic, molt suau, sense alteracions ni contrastos. Fluix.
Paavo Järvi, per la seva banda va tractar l’orquestra molt poc professional: va destrossar Mozart. La seva visió monumental de l’orquestra va quedar triturada per una visió massa simple i desequilibrada. Flautes i oboès –potser per culpa dels micròfons mal posats- se sentien a tota potència fins i tot, la primera flauta feia cara de no creure-s’ho del tot com sonava. Mentre que la corda, el coixí de l’orquestra –una orquestra reduïda- gairebé no se sentia.
Els dos primers moviments van ser molt lineals, sense contrastos. Tothom que ha escoltat altres versions, com ara la Mitsuko Uchida o Rudolf Buchbinder, aquest concert núm. 20 de Mozart, té la sort de tenir un primer moviment molt dramàtic i majestuós. En aquesta versió queda totalment esvaït. El segon temps, com un dia plàcid que després s’ennuvola no va quedar palès amb Paavo Järvi. Això sí, al tercer moviment, els dubtes van aclarir-se-li. Però no obstant això està suspès. Com a tall de mostra, ens va regalar el so de dues trompes naturals que tenen un solo al final del tercer i darrer temps.
Tinc entès que director i solista pacten com volen que soni el concert. De moment Järvi li ha sortit força malament, tret d’una ocasió: Una orquestra diferent –alemanya també- i Fazil Say. La resta de Mozarts –concerts per a piano- que ha fet li han sortit covarots
 https://www.youtube.com/watch?v=xJcPEtj4ens&list=PL70QeIM3H_21ZXRFvzg9a9nb8nYoBQPbO&index=2

divendres, 22 de març del 2013

"Cambra" accentuada

No vull parlar de Robert Schumann però el concert per a piano i orquestra em ve a tomb dir-ne quelcom.
Estem davant d'un Concert per a solista. Per a piano.
Un Concert on hi intervé, com tothom ja sap, el cos orquestral que dialoga amb el solista.
Fins aquí tot està entès.
En que no ens quadra per enlloc és el diàleg de pocs instruments, més típic d'una peça cambrística, que no pas per un Concert en què la importància rau en la gran orquestra. I en aquest cas, Paavo Järvi ho broda. Sap fer lluir en els moments claus els instruments escollits. Piano, òbviament, acompanyat d'algun clarinet, oboè, flautes, un violoncel i / o un violí. Tot per separat, mai tot junt. Res pretenciós. Una obra de Cambra dintre d'un concert...Força curiós.
Schumann no és un gran orquestrador sinó més aviat fluixet comparat amb Beethoven però tot i així, Järvi el sap fer interessant.


 https://www.youtube.com/watch?v=3jbHbDena_U



dimecres, 13 de març del 2013

Empatia



Expressivitat davant la càmera.
Quan feia un curs preparatori que ara se’n diu Màster de professorat, ens deien que els professors hauríem de ser mig actors, que l’expressivitat ajudava a l’empatia.
També es comentava que Dalí quan no el filmaven era del tot normal i quan estava davant d’un objectiu, feia les pallassades de sempre: tot fos per aparentar una realitat falsa.
No sé fins a quin punt és cert, però la direcció d’orquestra bé que s’ho mira així.
No cal mirar-se les cares curioses de Paavo Järvi quan dirigeix la vista cap a un músic concret, ara també ho fan la nova generació de directors. Ara els directors actuen, són mig actors, també...
Jo des de sempre que miro concerts per la televisió o ara des del youtube, això és la part més important del concert; vull dir que m’hi fixo molt. Abans també, però estava mancada d’expressivitat. Els directors no seguien la música, eren autòmats, esclaus del compàs. La música sonava, però ells eren externs, no empatitzaven.
Per sort, ara sí. El director forma part de l’orquestra i de la música.
Quan el concert el passen per la ràdio no cal tants miraments però sí que ha de sonar com un teixit dotat de profunditat i això, el director sí que n’és el responsable darrer. 
La música bé s’ho mereix!
I seguint amb aquesta idea, us proposo una obra contemporània, escrita fa molt poc per un tal Peter Ruzicka “Clouds” i que en Paavo Järvi dirigeix en exclusiva hr-Sinfonieorchester (Frankfurt Radio Symphony Orchestra), el 23 d’agost passat al Festival de Música de Rheingau (Wiesbaden, Kurhaus).
Cal dir que em va esgarrifar. La pell de gallina no va ser precisament de plaer, sinó d’horror.
Massa Crescendos d’aguts a greus, uns sons extremadament fluixos i imperceptibles a forts eixordadors. I molts silencis inacabables (com els de “Vacances culturals” amb Alberto Sordi, ja mort, en què es feia una crítica a la música contemporània. En un diàleg diuen: deuen estar afinant –molt soroll de cordes per estar molta estona en silenci- i algú del públic, amb cara d’entès...Txist, silenci!, que no hi ha respecte?) Tret d’algun acord concertant dels trombons, provinent de la música que s’entén, la resta...què us diré?
La prova era veure si un director –bo com en Paavo Järvi, acostumat a dirigir de tot- ens pot convèncer a través de la direcció orquestral, amb les seves cares i gestos que aquella peça és bona, també, que val la pena a donar-li una oportunitat, en tant d’amants de la música.
L’empatia/expressivitat, funciona?