Sorpreses...

Avui 1 de març de 2013, el Magazine de la Ràdio de Frankfurt, ha publicat una entrevista de Paavo Järvi.

http://www.top-magazin-frankfurt.de/redaktion/kunst-art/paavo-jaervi-demokrat-mit-taktgefuehl/

Hi ha notícies de la seva joventut que ens deixarà ben parats, com per exemple que va començar tocant la bateria en un grup de rock al seu País natal i que tenien molt d'èxit. que es va interessar per la música Heavy Metall però que el més important era la MÚSICA ben estudiada i entesa...Viure plenament la música és força anormal per la resta de mortals.  A Catalunya, també...

Jo no em vull posar medalles però escoltava música des que tenia 1 any: 24-06-1974, "una fuga de Bach per a l'estudi de piano del meu germà. O les invencions de Bach al 1976, 78 i 79". Però a mi no em portaven a la assaigs ni a l'Òpera, ni m'agrada la música moderna...Però la resta de gustos...totalment d'acord.

*Paavo Järvi amb l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt des de 2006, compta amb un dels directors internacionals de més èxit, com a director musical i director principal. Totes les orquestres més importants es barallen pel guanyador del Grammy, qui va néixer el 1962 a Tallin, Estònia, i el 1980 es va traslladar a Estats Units. Després d'estudiar en el famós Institut de Música Curtis a Filadèlfia i haver estat a la Filharmònica de Los Angeles i a l' Institut de Leonard Bernstein, després ha passat per Estocolm, Birmingham, Cincinnati, i Bremen, on es troba des del 2004 com a director artístic i ha fet distingir dels millors èxits Deutsche Kammerphilharmonie.  A més a més, després de passar-se dos anys amb els americans, és també director principal de l'Orquestra de París, i per a la temporada 2015/16 ja s'han compromès com a director principal de l'Orquestra Simfònica NHK de Tòquio. L'afirmació de la més alta claredat i perfecció en el seu treball distingir així com el seu instint infal · lible per a la sensualitat del so.

Es va criar en una família molt musical. El seu pare és un famós director, en Neeme i els seus dos germans també són músics. Quin és el seu primer record de la música?

El meu pare va ser la meva primera connexió amb la Música. Des que tinc memòria, sempre estava envoltat de Música. Quan tenia 4 o 5 anys l'acompanyava sovint als assajos i a l'Òpera. Fins i tot a casa escoltava música simfònica. Així que això va ser el principi del meu món. A mesura que vaig anar creixent, em va sorprendre que el món dels meus amics que venien de famílies on la música no s'interpreta, la valoració de la música era diferent. Llavors em vaig adonar que era una cosa inusual. Ell i la Música. 

A principis de la dècada de 1980, vas tocar la bateria en un grup de cambra de rock ("In Spe"), que es va convertir en una de les formacions més populars d'Estònia. Com va succeir?

Vaig començar amb el piano i la percussió. Quan era adolescent, vaig començar amb uns amics "només per diversió", aquesta banda tocava una mena de heavy metall, i vam ser els primers d'actuar a les festes. Però jo volia ser un músic de rock. En aquell moment em vaig adonar que la música és la música. No hi ha cap necessitat de la separació, la música clàssica de la música pop. Com si només hi hagués dos tipus de música: bona i dolenta. Si la música està molt ben feta, és bona, tant si es tracta de música clàssica com folk o un espectacle de Broadway.

Ets molt actiu dirigint les orquestres de París i Frankfurt: Quins talents especials necessites per dur a terme aquestes formacions tan diverses?

Podria explicar el que fa un bon director, exactament, llavors no hi hauria més bons directors. En definitiva, és un misteri. Hi ha músics que es reuneixen tots els requisits teòrics, però no tenen èxit. Altres no semblen tenir aquestes necessitats, però són molt reeixits. (El cognom fa molt, també, encara que no es digui).

Tu has treballat amb Leonard Bernstein. Els Directoors d'avui són menys glamurosos. Una nova generació ha començat. Com ha canviat la professió?

El temps és la clau. Els músics de l'època i el temps abans d'Amber sempre temien el director. D'altra banda, tant a la dècada de 1950 i el glamour dècada de 1960, només hi havia culte a la celebritat, que per fi, avui ja no existeix. Els  Directors que hi havien en aquell moment, eren força dictatorials i el marge d'actuació i de prendre decisions era molt estret. Me n'alegro que aquells dies hagin passat. Avui en dia una relació col · legial és molt important. Els músics de l'orquestra ja no tenen por de mi.

Bernstein va dir: "En els nostres cors, tots som uns romàntics." Tu hi estàs d'acord? 

Una declaració meravellosa.  Ésser Romàntic té a veure amb l'amor, la solitud i el dolor. Totes aquestes emocions són humanes i estan en el context adequat del perfil de romàntic -i en aquest sentit, és qualsevol música romàntica, perquè la música parla sobre les emocions. Proveu amb la primera Simfonia de Bruckner, que va escriure quan era jove, profundament arrelada a la tradició religiosa. En aquesta simfonia, el millor moment és el temps Lent, el qual sembla molt contemporani. Sí, i també romàntic!

Durant set anys has dirigit amb èxit la l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt. Què t'ha fet inclinar la balança al seu moment per acomiadar-te de la metròpoli del Main?

Vaig trobar una certa entesa musical. Una cosa molt especial. I sabia que era un lloc adequat per a mi. L'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt és per a mi un dels millors exemples de la tradició musical alemanya, amb una molt bona i expressiva sonoritat que es relaciona amb el repertori alemany. Al final va deixar d'haver-hi moments memorables com va ser una gira per Corea. La relació entre els músics i el Departament.... Ara que ja tinc totes les Simfonies de Bruckner gravades -que es realitzaven en el Festival de Música de Rheingau- ha arribat l'hora d'acomiadar-nos.

Com veus el futur de l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt?

Una orquestra sempre està desenvolupant-se. Alguns països es desenvolupen lentament, com un vaixell que navega per un oceà immens. Per una orquestra, de vegades un desenvolupament triga dècades, i es necessita una gran quantitat de bons directors, especialment en el nostre temps. Anteriorment, els directors hi estaven, de vegades 20 anys en un sol lloc. Avui en dia, la vida s'ha tornat més ràpida. És important comptar amb un director que ha seguit la passió per fer que l'orquestra encara sigui millor, i no tan sols vol mantenir l'statu quo.

El públic estima. El públic de Frankfurt és meravellós, li agrada la música i, està ben informat. Quan sents massa estossecs -que es mesuren en decibels- del públic, la cosa deixa de funcionar. Les Simfonies de Bruckner garanteixen que hi hagin passadissos buits. I aquesta en pot ser la causa per acomiadar-se'n.

Què fas amb el teu temps lliure?

No tinc temps lliure.

Quines qualitats valores més d'una persona?

Capacitat de compromís amb l'objectiu de compartir un bon camí comú. També significa saber quan s'ha de donar alguna cosa i quan saber perdre-la. Suposo que també generositat. En el sentit de quan tu dónes, dónes una mica més del que et demanen. Quan dius una cosa bonica, ho has de dir de manera que la gent t'entengui. No m'agrada la gent que vol demostrar com ésser intel·ligent, humiliant-he. 

(*Amb la col·laboració del traductor google i molta imaginació)

Música, Llengua i Art

En una entrevista que li feien a principis de març a Paavo Järvi al Frankfuter presse, amb motiu de la notícia a la qual deixaria de ser-ne el Director per a la propera temporada, parlava que cada orquestra era un tot un món diferent.

Ressaltava  que les orquestres tenien les seves tradicions musicals i cada una interpretava els compositors d’una manera molt especial, gairebé ètnica. A Frankfurt mai interpretaran un Fauré –i això ho dic jo, a París, un bon Wagner;-. I que Nova York no podran interpretar un Shostakovich com a Sant Petersburg. Ressaltava que a Frankfurt els vents eren molt potents i a l’Orquestra de París ho eren les cordes....

Doncs hauran millorat molt amb 300 anys!!! Charles de Brosses, un viatger de l’època de Vivaldi destacava la precisió en la interpretació que feien les noies dels hospicis de Venècia. Interpretaven les obres que componia Vivaldi i on feia de professor de música. Deia: “L’hospici que més sovintejo és el de la Pietà, on ofereixen les millors interpretacions. També ho és per la perfecció de les simfonies. Quina interpretació més perfecta! Només aquí es pot escoltar el primer cop d’arc (le premier coup d’archet –el primer acord d’una peça que ataquen les cordes totes a la vegada-  del que falsament es vanagloria l’Òpera de París).

Cada llengua és una finestra per veure/entendre el món, havia dit un professor d’alemany –Bernd Springer- al conjunt d’alumnes. Per a Paavo Järvi i relacionat amb el món de la música. Deia “Així com una paraula sona diferent depenent de la llengua que la gent parla...”. I és cert. No és el mateix parlar en un anglès correcte i neutre que en una llengua melòdica com l'Estonià. En certa manena també és un tipus de música i d'art. La llengua i la música són part de l'Art.

Versions...

Concert per a piano i orquestra de Johannes Brahms. Haitink - Järvi

El concert realitzat en viu al Royal Albert Hall de Londres l’any 2011 queda en un segon terme de l’Abbado/Brendl però sense desmerèixer gens.

La característica general d’aquest concert és la presència de dinàmiques i contrastos que el director sap especificar.

Els crescendos orquestrals  no són precipitats, els allarguen per acabar amb un tutti potent. Els silencis fan allargar la tensió, l’espera de l’esclat final, normalment entre solemne i exuberant.

Cada instrument orquestral està al seu lloc sense trepitjar l’entrada de l’altre. La mesura és essencial en aquest concert.

Els fraseigs de tots els instruments s’entenen: són clars i expressius, hi ha molt color; no hi ha cap explosió descontrolada.

La corda i el vent està molt equilibrada, ningú aixafa ningú, com també el tempo general del concert, més aviat lenta que fa que l’oïdor percebi la profunditat orquestral. El ritme, en determinats moments accentua la solemnitat de la peça reforçant-li la poètica.

Hi ha molt diàleg entre el cos orquestral i el piano que interactuen pacíficament.

El tempo del segon moviment és més aviat lent però no per això avorrit. Els temes apareixen progressivament i és el piano l’eix central per on l’orquestra desenvolupa i segueix els temes que exposa.

El so del piano o pianista és clar i expressiu, ressalta entre els plans orquestrals corda/vent. Els seus fraseigs i acords són contundents. La interpretació la fa molt expectant, crea intriga, sembla com si et mantingués amb l’alè congelat fins el darrer moment, el desenllaç.

Accentua els silencis ajuda a la bona comprensió musical.

El concert té molt contrast. El director sap llegir les indicacions de la partitura.

El Primer moviment és viu i enèrgic; el segon, plàcid i el tercer, vigorós però no sense fer cap sprint.

La rapidesa o lentitud d’un concert no és clau.

La versió de Paavo Järvi més aviat tira per ràpida -45 minuts i escaig-  fa que molts matisos s’escapin, molt contràriament a la interprentació de les obres del Romanticisme que tendeixen a la lentitud i a la calma. El piano és apagat i lent i, no destaca en els moments crucials. I l’orquestra és potser massa extensa, fa del fraseig més incomprensible, més embarbussat. És un concert molt lineal sense contrastos ni dinàmiques típiques de Brahms. Un concert sense ànima que m’ha descol·locat totalment, tractant-se del Gran Järvi. Tots els moviments tenen una durada força homogènia, massa clàssica. No hi ha gaire alternança.

La versió Abbado, també va pels 47 minuts i escaig però és serena. Té un fet que descompensa:  L’orquestra sona massa fort i fa que no permeti escoltar amb precisió el piano, el qual queda ofegat.

Haitink - Emmanuel Ax, piano.

[https://www.youtube.com/watch?v=WxH50l50dvs]

Järvi -Rudolf Buchbinder, piano.

[https://www.youtube.com/watch?v=_HNo2_fC0Oo]

Bruckner i BRUCKNER

Com sempre passa amb una obra que es desconeix per qualsevol motiu, primer se l’ha d’escoltar.

Per tal de no defallir o decebre’m vaig començar amb una versió antiga. Abbado, en B/N, i jovenet.

Com passava amb el passat musical, la corda era el coixí de l’orquestra, tant en el primer moviment com a la resta. Tota l’orquestra –nom etimològic real del grec on es distribuïen els músics en les representacions teatrals a l’antiguitat- estava repleta de violins, violes, violoncels i contrabaixos, un eix força important amb la versió d’Abbado.

Els temes musicals són simples i això fa que cada família d’instruments l’interpreti fent el seu característic fraseig però amb la juxtaposició excessiva d’altres instruments, sobretot, vent –metall o fusta- sense deixar de respirar l’oïdor. Tot seguit Tot queda ofegat, sense respiració, sense parades que ajudin a pair tota la música.

Des de la primera nota vaig deduir que hi havia quelcom estilístic que em sonava: Wagner. Gràcies al professor de Bruckner, va iniciar-lo a aquest estil tan angoixant i complicat de fer música.

Com a tota característica de la música wagneriana, la presència del vent –fusta o metall- és predominant a molta distància de la música culta representada per Brahms. I d’aquesta manera, trobem a posts-wagnerians com Mahler, en aquella època estudiant, usés en la seva majoria de simfonies, una potència inhabitual del vent.

En el segon moviment, en ésser un adagio, la corda pren un protagonisme essencial amb trets sonors de flautes en solo i temes melòdics dels clarinets, instrument força important.

Com sempre, la corda en el tercer moviment, Scherzo, és la que dóna el tema. Les parts en què consta aquest moviment estan molt ben definides. La primera part és molt més potent en detriment del trio, una separació musical diferenciada, més cantabile i tal com és tradició, la tonalitat també  canvia per tal de fer-ho més evident (Sol menor / Sol major, una mica a la manera clàssica de Mozart o Beethoven.

El darrer moviment és molt contundent; el vent metall recolza la corda, mentre que el vent fusta com ara clarinets i flautes només l’acompanyen amb els seus “pianos”. Els contrabaixos fan de nexe al metall a manera de desenvolupament. El finale és gairebé a  l’uníson de tots els instruments i els acords estan ben estructurats. Durada: 45:39.

La durada d’aquesta simfonia pot oscil·lar entre els 45 als 55 minuts.

[https://www.youtube.com/watch?v=EE3GhEep750]

BRUCKNER amb majúscules només pot hi estar al darrere Paavo Järvi, per a mi –i si és que ell no s’ho creu del tot- com el Mestre de Bruckner, no el Maestro –terme dedicat a tot director a la manera italiana-, que són termes ben diferenciats; Mestre és el que li sap veure tots els trucs, qui coneix el compositor com si ell mateix l’hagués parit, per dir alguna cosa.

El que li cal destacar és la durada per sota la recomanada. Uns 44 minuts però amb la diferència de versions que hi ha al mercat, ell sí sap treure el màxim de suc.

En la seva versió hi trobem molta nitidesa orquestral, sembla com si la corda s’hagués estovat una mica, no és tan compacta. Sap treure-li tots els matisos de totes les famílies instrumentals –des de l’omnipresent corda fins al vent (fusta-metall)-. El tema inicial de la simfonia passa per tots els instruments donant-li molts contrastos  de Fortes i Pianos molt marcats i els acabaments de les frases estan molt ben pautades i manté un desenvolupament crepitant i intens fins al final del moviment.

El segon temps, és el moviment estrella de la corda però tot i així tots els Tuttis són solemnes; els crescendos estan més mesurats i cada instrument, sobretot vent més suau com el de la fusta: oboès i clarinets, estan al seu lloc corresponent sense aixafar el company.

L’Scherzo –en Sol menor- és el moviment més contundent de la simfonia. Molt vigorós manifestat pel vent metall: trompes, trompetes i trombons a la màxima potència. Aquí la corda queda en un segon terme, essent presencial repetint... El trio, el caràcter canvia. És molt contrastat i més planer i la tonalitat també li canvia per emfatitzar aquesta diferència: Sol Major. El ritorno a la primera part, típica a tots els Scherzos és més modulant i la coda és esplèndida!

El darrer temps, trobem un gran contrast entre vent i corda. Molt solemne. Sembla una peça d’orgue en tant que Bruckner era també organista.

Hi trobem parades que aturen l’orquestra per complet i ajuda a percebre més matisos.  Més distesa. Més poètica.

Crescendos progressius amb el metall recolzen tota l’orquestra.

El desenvolupament del tema és un tema fugat que per famílies d’instruments que recorden un coral de Bach, a l’uníson.

La lentitud fa ressaltar la solemnitat emfatitzada pel director.

Tot plegat és una simfonia emocionant!

Paavo Järvi sap captar l’Essència de Bruckner i li dóna una personalitat diferent a la resta de batutes.

Bravo!

[https://www.youtube.com/watch?v=O8UpiWmlMTs]

"S'atreveix amb tot!"

Amb aquesta expressió definien a Paavo Järvi la premsa de la Ràdio de Frankfurt, fent-li una crítica sobre la Simfonia 8ª de Schubert, que va dirigir.
I és cert. Un bon director com ell s'ha d'atrevir amb tot. Fins i tot amb Haydn, una simfonia que no em despentina; però que si la dirigeix ell, no em deixa indiferent.
In Nomine Domine. En nom del Senyor. Simfonia núm. 84 de Joseph Haydn. Orquestra de París.
A primer cop d'ull l'he trobada estranya, fins i tot apagada. De ritme força marcat, timbales escasses i formació reduida, tal com ha de ser.

El segon moviment m'ha sobtat. Utilitza un tipus de "parada" Cadencial típica o semblant dels concerts per a solista, fent fins i tot, una mini paradeta, com posar-ho tot en ordre. N'hi trobem dues: La primera, al compàs 61 que és una cadença trencada i, al compàs 77 és una semi cadença, una parada sobre l'acord de dominant. 

Amb aquestes vaig recordar una sonata de Mozart, la núm. 3, segons l'editorial Boileau, que utilitza una cadença (6/4 cadencial). Què és una cadença o cadença trencada? Les cadences o cadences trencades serveixen per recapitular els temes, fer una cadença (en els concerts, improvisació del solista) o coda, però sinó hi ha cap pausa, simplement hi és i ja està”.

Però com que sé de quin peu calça el nostre amic Järvi ho he volgut comprovar amb una altra versió, aquest sí, un reconegut director Historicista holandès: Kuijken. Aquesta versió és més apagada i les semi cadences o cadences trencades que apareixen sota la batuta de Paavo Järvi, Kuijken no les fa. Tot seguit i passa com puguis. 

He trobat una simfonia de les moltes que podem trobar, fetes en sèrie. 

Järvi la broda, com sempre. Genial!

 https://www.youtube.com/watch?v=oXfxcfyXjeA

 

Espiritualitat com a Bellesa

La cultura determina l’espiritualitat. I moltes vegades estem pervertits del què és o no pot ser espiritual. Ens han fet creure que la música religiosa ha de ser espiritual... Espiritual ho ha de ser per un ateu o per un creient perquè tots estem al mateix vaixell occidental. Parlem de passió, d’intensitat, de bellesa...potser són les claus veritables per trobar ESPIRITUAL una peça musical. El violoncelista català i pacifista, Pau Casals, deia: “un músic que només fa notes, sense ànima –esperit- no és un músic”. On és la “presumpte religiositat”?

Tota la música en sí ja és espiritual, Paavo Järvi, dixit. Cert! Llavors quin sinònim li hem de cercar a “espiritual”? Aquesta paraula ja no ens és útil, perquè com sabem és una paraula viciada per una confessionalitat concreta. Si entenem per espiritual BELLESA, sí. Tota la música en sí, és Bella.

Per tant, Espiritual és per força, Bella.

Però cal dir que on no hi ha bellesa TAMPOC hi ha espiritualitat, així és tant fàcil d'entendre, Paavo....!

Ein Musik für die Seele (Traducció i comentaris)

La música en el sentit més comú és sempre Espiritual.

També si no està tematitzada directament amb l’espiritualitat, sempre té quelcom d’espiritual.

Això és fàcilment característic per al so i la música.

Inclús diria fins i tot que no hi ha cap altra forma d’art que trobi un accés a l’ànima tan directament com la música.

L’estereotip diu: La Música comença allà on acaben les paraules. I aquest estereotip és una gran veritat!

La música pot comunicar d’una manera senzilla i clara alhora sense predeterminar massa.

Així, una simfonia de Bruckner pot tenir un significat diferent per un públic alemany i un de diferent per un públic japonès.

Això és la màgia que sorgeix quan la gent està inspirada per la paraula.

Però passa quelcom quan es  canta.

Als nens no els expliques les cançons de bressol, les cantes.

És aquest un moment màgic que sorgeix quan cantes pels teus nens.

Parlar és una forma de comunicació.

Però el fet de cantar ho supera, va més enllà.

Omple el cors de la  gent  amb quelcom que no es pot explicar. I això és la força de la Música.

 Això diu l'explicació de Järvi i la traducció que en vaig fer dels subtítols en alemany.

Una gran veritat, però no amb TOTA la música. Si una simfonia de Bruckner no pot significar el mateix per a dos públics de diferents cultures, tampoc ho pot ser la Simfonia "Reforma" de Mendelssohn, per dir alguna cosa...

La tematització o tipificatització d'una música com a espiritual és molt subjectiva.

Jo no he trobat enlloc que la "Reforma" de Mendelssohn –simfonia la que va dirigir Paavo Järvi amb la DKB a Hamburg el 22 de febrer- sigui espiritual. És una  Música simbòlica per a commemorar un aniversari religiós que va ser cabdal pels Germànics, 300 anys de la Presentació de la Confessió d'Augsburg: La Reforma Protestant de Martin Luther. Diguem-ne la independència religiosa del Papat de Roma. Què té aquesta simfonia que la faci diferent? És programàtica. Parla a través d'unes melodies d'allò que va significar aquell renaixement espiritual. Un dels temes que apareix vàries vegades (dues) és l'Amen de Dresden, un conjunt de 6 notes cantades per corals als serveis religiosos de l'estat Alemany de Saxònia, almenys des del principi del segle XIX. El motiu es va associar amb la ciutat de Dresden. L'Amen de Dresden va ser compost per Johann Gottlieb Naumann (1741-1801) per a l'ús de la capella Reial de Dresden. Tal va ser la seva popularitat, que es va estendre a altres esglésies de Saxònia -Catòlics i protestants-. Aquest Amen de Dresden a més de Mendelssohn l'han usat altres compositors: Wagner a la seva darrera Òpera Parsifal; Bruckner a l'adagio de la seva darrera simfonia (9a.) : Mahler, el  va incorporar al darrer moviment de la seva Primera Simfonia i en el darrer moviment de la seva Segona Simfonia: Manuel de Falla, en la seva música incidental amb text de Calderon de la Barca "El gran teatro del mundo" i, finalment, Eric Ball amb el seu poema simfònic "El Regne Triomfant", un retaule musical sobre la segona vinguda de Crist, utilitza l'Amen de Dresden abans de la Presentació de l'Himne Hemsley amb les paraules associades: "Ell ve amb baixant amb els núvols".

L'única cosa que es pot dir amb majúscules i lletres daurades és una simfonia inspirada del gran Mestre Johann Sebastian Bach i que en aquells temps, el va descobrir. El Primer moviment, comença amb una introducció de tipus coral i obre gairebé com una Fuga. I el contrapunt a l'estil de Bach es  fa sentir en gairebé tot el seu primer moviment.  En el segon temps, un scherzo, és molt lleuger típic de la música de Mendelssohn; al tercer moviment, un adagio, en Sol menor, és una peça lírica principalment per a cordes, amb referències a l'Amen de Dresden. Al darrer moviment està compost en forma sonata 4/4 i està basat amb el Coral de Martin Luther. Una poderosa versió coral -Coral Protestant- de Luther és interpretada per l'orquestra sencera.

Si hom interpreta aquesta simfonia a la "Romàntica", com sempre s'ha fet, és molt prosaica, simple com qualsevol altra simfonia de Mendelssohn, on la corda té el màxim protagonisme en detriment del vent (Com les diverses versions que hom pot trobar de diferents directors, Muti, per exemple). Però si la cosa es vol fer mitjanament ben feta, tal com ho vaig escoltar amb una versió de Ton Koopman -de tendència historicista-, el matís espiritual es pot percebre. I m'imagino que en Paavo Järvi va utilitzar aquesta manera de fer, a l'estil "historicista". En cas que ho hauria fet millor, hauria hagut de baixar un to, perquè en el 1830, el diapasó en LA (A4, a’), estava per sota de 440 Hz.