Poema d'Amor...

Turangalîla d'Olivier Messiaen.
Va ser l'obra triada per Paavo Järvi per acomiardar-se de l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt.
Ja ho sabíem des del març que ja no renovaria i que la direcció havia triat un de la seva escola musical: Escola Vienesa, un colombià, Maestro Orozco.
La Simfonia Turangalîla és un poema simfònic que parla sobre l'Amor ja que en aquella època, Messiaen estava immers amb Tristany i Isolda de Wagner, una història Romàntica....
És una simfonia amb 10 moviments i en cada un explica quelcom. La hi va encarrergar Koussevitzky director de l'Orquestra Simfònica de Boston i li va donar total llibertat.Però finalment la hi va estrenar un joveníssim Leonard Bernstein.
És força atonal i fa de mal escoltar. Això sempre depèn dels gustos o dels moments...
Paavo Järvi però, li sap donar la seva particular visió, com sempre encertada. La Música surt de la partitura plana i agafa volum dins l'atmosfera de la sala de concert. No és plana com la trobaríem a la resta de versions. Té una profunditat que agombola els sentits...
https://www.youtube.com/watch?v=3V-Ur70YIWQ
Adio...

Versions...

Concert per a piano i orquestra de Johannes Brahms. Haitink - Järvi

El concert realitzat en viu al Royal Albert Hall de Londres l’any 2011 queda en un segon terme de l’Abbado/Brendl però sense desmerèixer gens.

La característica general d’aquest concert és la presència de dinàmiques i contrastos que el director sap especificar.

Els crescendos orquestrals  no són precipitats, els allarguen per acabar amb un tutti potent. Els silencis fan allargar la tensió, l’espera de l’esclat final, normalment entre solemne i exuberant.

Cada instrument orquestral està al seu lloc sense trepitjar l’entrada de l’altre. La mesura és essencial en aquest concert.

Els fraseigs de tots els instruments s’entenen: són clars i expressius, hi ha molt color; no hi ha cap explosió descontrolada.

La corda i el vent està molt equilibrada, ningú aixafa ningú, com també el tempo general del concert, més aviat lenta que fa que l’oïdor percebi la profunditat orquestral. El ritme, en determinats moments accentua la solemnitat de la peça reforçant-li la poètica.

Hi ha molt diàleg entre el cos orquestral i el piano que interactuen pacíficament.

El tempo del segon moviment és més aviat lent però no per això avorrit. Els temes apareixen progressivament i és el piano l’eix central per on l’orquestra desenvolupa i segueix els temes que exposa.

El so del piano o pianista és clar i expressiu, ressalta entre els plans orquestrals corda/vent. Els seus fraseigs i acords són contundents. La interpretació la fa molt expectant, crea intriga, sembla com si et mantingués amb l’alè congelat fins el darrer moment, el desenllaç.

Accentua els silencis ajuda a la bona comprensió musical.

El concert té molt contrast. El director sap llegir les indicacions de la partitura.

El Primer moviment és viu i enèrgic; el segon, plàcid i el tercer, vigorós però no sense fer cap sprint.

La rapidesa o lentitud d’un concert no és clau.

La versió de Paavo Järvi més aviat tira per ràpida -45 minuts i escaig-  fa que molts matisos s’escapin, molt contràriament a la interprentació de les obres del Romanticisme que tendeixen a la lentitud i a la calma. El piano és apagat i lent i, no destaca en els moments crucials. I l’orquestra és potser massa extensa, fa del fraseig més incomprensible, més embarbussat. És un concert molt lineal sense contrastos ni dinàmiques típiques de Brahms. Un concert sense ànima que m’ha descol·locat totalment, tractant-se del Gran Järvi. Tots els moviments tenen una durada força homogènia, massa clàssica. No hi ha gaire alternança.

La versió Abbado, també va pels 47 minuts i escaig però és serena. Té un fet que descompensa:  L’orquestra sona massa fort i fa que no permeti escoltar amb precisió el piano, el qual queda ofegat.

Haitink - Emmanuel Ax, piano.

[https://www.youtube.com/watch?v=WxH50l50dvs]

Järvi -Rudolf Buchbinder, piano.

[https://www.youtube.com/watch?v=_HNo2_fC0Oo]